Anàlisi sobre el moviment estudiantil català

No ens faci mandra fer aquest pas, ara per ara, vital. De les protestes ultimàtum a la consecució de l'èxit.

Joan Gil Oliveras | (a titol personal)



Cap moviment social (i per tant, polític) es mou sense que algun grup organitzat al darrere l'impulsi. A això se l'anomena de moltes maneres degut a la seva multiplicitat de formes que pot arribar a assolir: coordinadors, ideòlegs, direcció política, líders, gent amb experiència, gent que mereix ser escoltada, etc. La qüestió és que el moviment estudiantil de caire assembleari està format per diversos estudiants, encara que tots/es pertanyen als punts més a la extrema esquerra o a la esquerra transformadora (i fins i tot, n'he trobat del centre esquerra) de l'eix ideològic. Abans de tot, he de matitzar que quan parlo de moviment estudiantil, parlo d'una part homogènia i per tant, activa. Si un moviment existeix és perquè es mou en una direcció. Aquells grups que no van en el mateix sentit -que no tenen l'objectiu de replantejar l'EEES- com l'AJEC, la FNEC, el PUC (sindicat de la UPF molt centrat per altra banda en el tema lingüístic ja que és el que uneix els seus militants) i Estudiants en Acció per exemple. No pertanyen doncs al que jo n'anomeno moviment estudiantil anti-Bolonya, moviment estudiantil assembleari, moviment estudiantil català actiu. Tot i que en alguna ocasió com passa en el cas de secundària, aquests grups conflueixin amb sectors del moviment estudiantil assembleari com ho seria el SEPC i l'AEP en la primera vaga contra la LEC. Parlo doncs, d'un moviment estudiantil, que per pròpia definició, és divers, però també, canviant. El fet de ser estudiant et converteix en ciutadà amb un cert punt de vista i/o interessos de grup (estudiantil). Et socialitza en el que és el món estudiantil en que convergeixen el món universitari, col·lectius d'estudiants diversos, i el propi moviment estudiantil del que us parlo.



Sense ànim de caure en el criticar per criticar, ni en la generalització i el reduccionisme descriptiu; voldria parlar sobre el moviment estudiantil actiu actual (que s'està enllaçant pels PP.CC. i per l'estat, i per arreu del món, arribant -de forma molt anecdòtica però visible i amb repercussió- fins a Nova York).



Aquest grup que ha liderat el moviment ha volgut iniciar aquest any l'ultimàtum. I totes li hem donat suport. Perquè aquest és l'últim any, i el discurs que van anar fent caure a les assembles, aquest darrer inici de curs, va ser el de "o ara o mai". Penso jo que si alguna vegada haguéssim baixat del ruc, haguéssim sigut més humils, i haguéssim sigut tots i totes (m'incloc en totes les crítiques) menys sectaris i haguéssim deixat molta més llibertat alhora d'actuar i fer aliances entorn tota la comunitat educativa universitària potser ara no ens haguéssim trobat en que tot i les lluites dutes a terme des de fa temps després de la LOMLOU de Zapatero, han estat inútils. Tot i això, ens hem trobat amb un grup reduït d'activistes. I és així. Molts cops el fet de vincular-ho tot, i considerar la lluita com a quelcom més global ens ha fet patir les conseqüències del maximalisme, i per tant, de la reducció de l'activisme del moviment: de la falta de participació assembleària real. Ho sigui, les activitats que es duen a terme fora de l'horari habitual de la Assemblea. La metodologia emprada en les lluites, i així ho dic, i sense criminalitzar ningú, i entenen que el diàleg hauria de comportar un gest positiu entorn els expedients (Carta a la rectora, enviada per mi a titol personal), també ha reduit l'activisme. Alguns/es no hem vist, que aquests mètodes anessin amb nosaltres, i per tant, ens hem apartat d'aquestes accions. Això redueix, es vulgui o no es vulgui, qui és actiu o no en el moviment. Hi ha hagut aquest reduccionisme. També és cert, que la recerca de la foto-visibilitzar el conflicte- ens ha fet molt mal. Els mitjans han tret la part més sensacionalista. La visibilitat del conflicte, ens ha fet veure com uns "catastrofistes" i "conflictivistes". I gràcies a algunes accions, i a algunes opinions d'opinòlegs en alguns diaris, amb descripcions certament esbiaixades: ens han anomenat "antisistema". No "alter globalització", no. Ens han posat a tots al mateix sac.



Ara però faré un resum de les protestes ultimàtum contra Bolonya. Aquestes per mi comencen amb la entrada dels Mossos a una actuació pressa per un grup d'estudiants de forma "individual" i "autònoma". Això sempre m'ha fet gràcia, ja que aquestes accions a títol individual només estan ben vistes segons qui les du a terme.



Després del Maig del 2008 res va ser igual. La situació de tensió creada tant per estudiants com, sobretot, per la institució universitària, entorn a la UAB però també a altres punts de les universitats de Catalunya, havia arribat a situacions intolerables, lamentables i que ens duien a estudiants i universitat com a conjunt de persones, a un carreró sense sortida. Mossos amb carregues desproporcionades, impediment de fer Consells de Govern, la presència continuada de serveis de seguretat privats per impedir la entrada als representants estudiantils; (...) i sobretot la creació de dos blocs en la comunitat universitària: els que donaven suport al Rectorat i els que no. Aquests dos blocs no tenen perquè ser els dos blocs pro o anti-Bolonya. En algunes ocasions, algú ha acabat a la zona de la trinxera que ideològicament no li pertany perquè la tensió creada li ha obligat a prendre aquesta postura sigui pel que sigui. Tot i que a les assembles sempre es fa certa autocrítica, els fets van anar massa ràpids com per reaccionar amb gran intel·ligència i visió de futur. Els llaços fets -l'exemple més clar que recordo jo perquè hi era present va ser l'acord en el Comité de Vaga d'un discurs interestamental contrari a la LOU i la LUC - amb CAU, CGT, i professorat precari (Assemblea de la Precarietat) - i fins i tot a l'inici amb UGT i CCOO - no els van saber aprofitar del tot. La Plataforma contra la Privatització va ser un bluf per desgràcia de tots. Però comprensible pel que ja he esmentat abans: la rapidesa dels fets (comunicats, accions reivindicatives, etc.). Clar, que els mitjans de comunicació van donar la part més sensacionalista i provocadora. I per tant, la setmana de lluita i la vaga, van servir de poc. Sense entrar molt en el debat en si. Només amb la excepció de la Nit al Dia, amb la intervenció d'un representant de la PMDUP i el Josep Ferrer (ex-rector de la UPC i persona a admirar), el debat va ser poc profund, aclaridor i concret.



Perquè sóc tan pessimista? Per pròpia naturalesa, però també perquè tot i que el moviment ha crescut, el debat no s'ha enfortit (la concreció en els plans d'estudi però ha estat a mitges tintes, i la crítica als graus ha quedat una mica repetitiva i per algunes estudiants -equivocats- buida). El discurs ha millorat: ha passat de crear l'eslògan (No a Bolonya), a concretar en el nostre àmbit estatal (No a la LOU, la LUC i els Reials Decrets!), a fer demandes impossibles però també amb contingut històric (paralització de l'EEES i insubmissió a la LOU com el 2001 per part de la UAB) . Quelcom queda clar, un gruix fornit d'estudiants formats en el tema, ha anat fent créixer la activitat assembleària. La majoria d'esforços han estat en la lluita contra Bolonya i això ha fet que hàgim deixant de banda aspectes molt importants com el microsindicalisme, els serveis públics de la universitat, etc.; englobats tots en la mateixa lluita però que pertanyen a altres àmbits competents. Per falta de militància sindical, per falta d'assemblearis actius. Cert. Però també perquè la in operativitat d'una Assemblea l'hem vist totes tot i que no ho vulguem reconèixer perquè queda antidemocràtic. Quan el moviment s'ens ha fet gran, no em sabut muntar estructures més àmplies per unir PAS i PDI. La CAE pot ser molt útil si se'n fa ús i sembla que ara, per fi, tingui cara i ulls. Però falta més aliances, més enllà del discurs maximalista. Falta que acabem -com tants cops he dit- amb la conducta ben vista dels qui llegeixen el Manual del Buen Revolucionario i ens posem les piles perquè aquest impuls (ocupacions, etc.) sigui útil. I agraïm els qui l'han donat i liderat en el moviment d'ocupacions, quan jo (ara només faig autocrítica) en vaig tenir forts temors d'inutilitat i desprestigi del moviment. Sobretot aquells de la UB que s'han quedat per Nadal.



En una xerrada en la ocupació de Ciències Polítiques de la UAB, vaig exposar que jo creia, humilment, que el que em semblava més factible era desglossar la lluita contra el procés neoliberal que estem patint en la educació. Unint forces amb secundària quan calgui, perquè LEC i LOU són dues cares de la mateixa moneda. Això és evident. I aquí els líders intel·lectuals (Especial Bolonya, etc.) si que han sabut vincular bé les dues lluites educatives. Però també saber veure per on s'està amb el procés de Bolonya i amb d'altres qüestions, acabant amb una universitat que nosaltres considerem la millor: la pública (que no autogestionada, almenys de moment), i de qualitat. Un d'aquests aspectes i que hem sentit a parlar molt també en professorat, i aquest és un estament molt necessari per convertir la lluita en quelcom útil (perquè volem que tingui repercussió concreta oi?): és el finançament. I també un del que no se'n parla com és el sistema de beques. O la gerència amb el PAS, el qual, vol aliar-se amb els estudiants als òrgans de decisió (per tant, hem d'estar al Claustre donant la llauna tal com ja vaig exposar en un altre escrit) i nosaltres encara no els hem respost amb contundència i responsabilitat. O els serveis complementàris de docència i investigació de la universitat: alimentació, transport, etc. Cal doncs, demanar que no s'estranguli a la universitat: necessitem un finançament suficient pel normal funcionament de la Universitat Pública. I que això evidentment no sigui vist com un "si crític", o com un "amb més finançament Bolonya és pot aplicar i totes content". Nosaltres ja sabem que anem més enllà: nosaltres tenim una aposta d'universitat popular i catalana. Però que no ens faci mandra fer aquest pas, ara per ara, vital.



Aquesta és la meva humil opinió.

Doncs si ets tan humil, podries haver fet un anàlisi més breu o no haver-lo fet, directament.

La humilitat no es mesura en la quantitat de text, que jo tingui entès.



Tot i això, m'agradaria saber la teva opinió sobre el text.

Opino que és molt llarg i que t'avorreixes molt.

Defensar un model universitari, treballar com a representant d'estudiants a la junta i reorientar el moviment, és aburrit per a tu?



Després no demanis que les coses vagin bé...

Jo ja et vaig dir que si no resumeixes una mica continuarà sense llegir-te ningú.



Després no et queixis que no se't fa cas...

Trobo ridícul, que un company s'esforci en fer un article donant la seva opinió, i que l'únic que la gent digui o deixi de dir és que és massa llarg. Així és com s'ha de construir un clima de construcció a la facultat?

He fet l'esforç...



si tan actiu està aquest moviment, per què durant el curs passat el moviment assembleari de la facultat només es va fer veure poc? en un parell o tres d'actuacions, i amb poc ressò bastant pobre.



Tot el merder d'aquest primer semestre ha vingut, en part, per les eleccions al claustre de la facultat, amb l'excusa del Bolonya,



Ser estudiant implica estudiar, fet evident, però sent realistes molts dels estudiants assemblearis són estudiants que fa masses anys que estan "estancats", a més se'ls veuen poc.



Referent al que diu en manusimarro, en jgo té un llarg registre d'antecedents en aquest fòrum, sempre parlant del mateix quan està realment confirmat que en aquest fòrum els aquests tipus de temes no tenen massa vida. A més, aquí al patata tot, o casi tot, té un clima de bon rotllo i de conya...així que no cal que t'ho prenguis com un greuge.

Una breu aclaració referent a lo dels estudiants "estancats", tots treballem, ja sigui pels matins, a les tardes, o a les nits, i ens treu hores d'estudi, però si un vol aprovar treu hores d'on no n'hi ha.

Coses que els membres de la Assemblea varem fer 2008 Gener-Setembre:



- Debat sobre Bolonya (allò que se li fa dir: "Assemblea oberta", quan totes ho són)



- Assembles cada dimecres intentant engruixir els membres d'aquesta ja que estàvem patint una reducció temporal de membres



- Xerrada sobre els expedientats



- Presència en els debats sobre graus fets a la Sala d'actes



- Eleccions a Junta de Facultat: campanya electoral



- Treball a les 3 comissions de la Junta de Facultat: Graus i Economia



- Presència en les juntes ordinàries de facultat, presència en una reunió de la Associació de Sociologia de l'institut d'estudis catalans (jo hi vaig ser present), anar als despatxos de professors a exposar perquè els graus suposaven una devaluació en el model docent, etc.



- Les coses que es van a títol personal i de classe



- Presència activa dels membres de Polítiques i Sociologia de la Assemblea al Comitè de Vaga del Maig del 2008, manifestacions, al Fòrum Social per la Universitat Pública fet a la Pompeu, tancades, etc.



- Referèndum Graus



- Treball intern de discurs



No són poques coses, més les que cadascú hi estigui disposat a gastar; i tenint en compte, que alguns assemblearis (per exemple jo) ja tenim feina interna de sindicat (reunions, valoracions, etc.)