Soc l'espectre d'una que un dia cregué que amb una mica de labia es podria menjar el món. Una que quan per fi va aconseguir entrar a la universitat es va pensar que ja estava, que a partir d'aleshores la vida seria fantàstica pq podria dedicar-se a aprendre i a escoltar, a mirar, per vouyerista q soni, i es va trobar que no estava preparada.

M'agrada pensar que no tot ha estat en va. Creure que encara em queden més oportunitats per intentar-ho. Imaginar que algun dia ho aconsegueixo. Somiar amb que ja està tot fet.