Cargando

Utilizamos cookies propias y de terceros para ofrecer nuestros servicios, recoger información estadística e incluir publicidad. Si continúas navegando, aceptas la instalación y el uso. Si no la aceptas, puede que no te funcione correctamente la página. Puedes cambiar la configuración u obtener más información a través de nuestra Política de Cookies.

 

Blogs patatabrava 

Tinc la meva vida a les meves mans, que és només meva.

Tinc la meva vida a les meves mans, que és només meva. Però a vegades m'atrapa la sensació que demà no podré moure'm; em quedaré clavada en algun carrer, caminant cap a la universitat, i la gent amb pressa creurà que m'he quedat pensant o se m'ha oblidat alguna cosa. No em podré moure i em diré "ja està, era aquesta la desgràcia". Els músculs no em respondran i tindré ganes de plorar durant hores, esgotada.

Aquest endemà mai arriba. Sempre surto i vaig i torno i res passa. Res: el sol que encara ignora la tardor i el nadal que ja ve, passar per davant de l'antiga feina i parlar amb les noies, pensar en algú i enviar un missatge, comprar-me flors per l'habitació, decidir regalar-me un massatge.

No ploro més de dos minuts seguits. No puc. A la nit, potser, o baixant la cara al metro (ningú mira, tots dissimulant qui sap què dintre de diaris gratuïts i llibres de molta tirada). Estic trista i somric, sense adonar-me; el meu cos fa el que està acostumat a fer. M'agafo a qualsevol imatge, paraula perduda que em dugui endavant. (Com si jo mateixa m'abracés i m'agafés de la mà, amb calidesa, i m'ensenyés el camí correcte; com si totes aquelles estupideses de psicologia barata, de les que me'n fotia jo, pretesa intel·lectual, fossin veritat). He estat massa malament com per voler repetir l'experiència. El dramatisme és un luxe que -ja- no em ve de gust pagar.

X

Identifícate para entrar

¿Problemas con la contraseña?

¿Todavía no eres de Patatabrava?