Vista previa:
Índex
Part I. Dret públic Català
Introducció 2
1.- Les institucions comunes de la monarquia de la Corona d'Aragó 3
2.- El govern reial a Catalunya 12
3.- La Generalitat 23
4.- La Cort General 30
5.- La Diputació del General 35
Part II. L'estat constitucional espanyol
6.- La història del constitucionalisme 40
Part I. Dret públic català
Introducció
En aquest temari, tractarem les institucions de la Corona d'Aragó (lliçó 1)
i de Catalunya (lliçons 2 a 5) des de la baixa edat mitja fins a l'edat
moderna. És a dir, sobrevolarem una realitat política durant sis segles
aproximadament. Com és natural, dins d'un àmbit temporal tan ampli es
posaran de manifest nombrosos canvis.
Veurem moltes institucions polítiques i càrrecs que no necessàriament
coincidiren en el temps; algunes -la majoria-, erigides al llarg de la
baixa edat mitja, pervisqueren després de què amb els Reis Catòlics es
produís la unió de les corones d'Aragó i de Castella; altres, en canvi,
sobretot certs oficis de la casa del rei, perderen la seva raó de ser per
causa d'aquesta unió i caigueren en l'oblit; finalment, una tercera
tipologia d'institucions foren precisament requerides (i creades) a partir
del moment en què la monarquia s'allunyà de l'espai geogràfic i polític
catalano-aragonès -el millor exemple és el Consejo Supremo de la Corona de
Aragón-.
1.- Les institucions comunes de la monarquia de la Corona d'Aragó
1.1 Introducció
L'entitat política resultant dels vincles entre Aragó, Catalunya, València,
les illes, els dominis italians... fou una confederació? una unió d'estats?
una federació? Qualsevol d'aquestes nocions suposa un anacronisme (és a
dir, un "error" de cronologia; una projecció inexacta de termes actuals
sobre èpoques remotes).
Per descriure la naturalesa de la Corona d'Aragó ens cal comprendre dues
nocions: unió real[1] i unió personal[2]. Tradicionalment s'ha sostingut
que la Corona d'Aragó fou una unió merament personal, com la que existí a
partir dels Reis Catòlics entre Castella i Aragó. Ara bé, en els darrers
anys el professor Víctor Ferro ha defensat la teoria que la Corona catalano-
aragonesa hauria constituït una unió real; ho justifica amb dues raons:
- Pels vincles jurídics que lligaven els diversos territoris: Jaume II,
en unes Corts de 1319, havia sancionat una constitució (una llei)
impedint l'eventual separació dels regnes de València, Aragó i
Catalunya. Pere III, l'any 1344, havia inclòs sota aquesta regla
jurídica Mallorca i els comtats de Rosselló i Cerdanya (recordeu que
fins aleshores havien constituït, des de la mort de Jaume I, un regne
separat).
- Perquè tots aquests dominis, que havien d'estar preceptivament regits
per un sobirà comú, tenien uns òrgans generals per a tota la Corona:
la Governació general, el Consell d'Aragó, les Corts Generals de la
Corona d'Aragó... els veurem en aquest mateix tema.
1.2 El monarca
La idea del pacte
Fem un exercici de teoria política... Si a Aragó i Catalunya no s'haguessin
produït certes vicissituds històriques, potser s'haurien conegut formes de
poder monàrquic sense pràcticament límits, inspirades en la figura imperial
de l'època romana del Dominat.
En aquell temps reculat, es considerava que amb la pretesa lex regia (un
text virtual, inventat pels juristes) el poble havia transferit tota la
potestas i l'imperium a l'emperador; la concentració de poder en aquest
personatge havia portat a què la seva sola voluntat passés a ser revestida
de força de llei: quod principi placuit, legis habet vigorem.
L'assimilació dels comtes, prínceps o reis (és a dir, les autoritats
públiques de l'edat mitja) a la figura imperial romana es féu efectiva a
través d'una màxima elaborada pels glossadors (estudiosos a Bolonya, als
segles XII i XIII, dels textos compilats sis segles abans per Justinià):
Princeps non recognoscens superiorem imperator est in regno suo (= el
príncep que no reconeix superior és emperador en el seu regne).
Aquest encadenament de tradicions jurídico-polítiques no hauria estat
possible sense els visigots: la fonamentació del poder il·limitat del
Dominat romà havia passat a l'època visigoda, i de la visigoda als Usatges
de Barcelona (text normatiu dels segles XI-XII que es convertirà en el
fonament de l'exercici de les potestats públiques per part dels comtes de
Barcelona). [Lectura de l'Usatge Cum dominus, en què els dits comtes
s'irroguen la potestat legislativa per autoritat de "lo Jutge" -el Liber
Iudiciorum!-].
S'acaba l'exercici de ficció política, perquè en la Corona catalano-
aragonesa, la transferència de potestats al monarca tingué un caràcter
LIMITAT (és a dir, la comunitat hi imposarà restriccions i condicions).
Raons d'aquesta limitació? Les concessions fetes al llarg del procés de
Reconquesta, condicionaments religiosos i morals, circumstàncies polítiques
i socials com les resistències nobiliàries, la força de la burgesia, la
necessitat de mantenir equilibris amb uns i altres...
La limitació dels comtes-reis, d'on prové? és originària? vindrà
determinada per costum? per textos legals? No tenim prou dades per saber-
ho. Fos com fos, la constitució política de la Corona es fundà sobre
aquesta idea de la transferència limitada de potestats, que implicava un
recurs constant al pacte entre el monarca i la comunitat política. El
fenomen no és extraordinari en el context europeu de l'època; sí és
remarcable la força amb què es viurà aquí, la qual cosa ens permet
assenyalar el pactisme polític de la Corona catalano-aragonesa com un tret
essencial de la nostra tradició.
Arribats a aquest punt, alguns us podríeu preguntar quina virtualitat
tingueren la constitució catalana "Volem, statuïm i ordenam" o el
"Privilegio General" aragonès de 1283 si el sistema polític funcionava
ja sobre els fonaments del pactisme... doncs bé, constituïa simplement
una seguretat escrita d'aquest, i un assegurament de què seria
preservat en l'àmbit legislatiu.
Donada la importància del tema, ens sembla oportú insistir que ens trobem
davant d'un sistema jurídico-polític on el poder reial estarà limitat pels
pactes subscrits amb les comunitats de la terra i on es preveuen
jurídicament els mecanismes d'exercici de la potestat règia. És a dir: el
rei no podrà exercir sa potestat com li plagui, sinó que l'haurà de
vehicular a través de canals jurídics preestablerts; es contempla p. ex. en
el procediment per directum (= sotmès al dret, precedent remot del nostre
principi de legalitat) previst a l'usatge Alium namque. Si el comte ha de
dictar justícia per directum vol dir que ha de seguir uns procediments i
unes normes legalment establerts, i no pas deixar-se guiar només pel seu
lliure albir.
Com es garantia que el monarca respectés els pactes?
A la corona d'Aragó el rei, a l'hora de pujar al tron, estava sotmès al
requisit del jurament, que el situava DINS i no per sobre de la comunitat
política del país. [La idea s'il·lustrava molt bé amb l'explicació
organicista de l'aparell públic de Francesc Eiximenis[3]. Segons aquesta,
la comunitat constituïa un cos en què tots els membres eren necessaris i
havien d'assegurar les funcions que se'ls haguessin encomanat: el rei n'era
el cap (aparell rector), els nobles els braços (per garantir-ne la
defensa), els eclesiàstics el cor (l'esperit), els camperols les cames (la
força del treball)]...
Des de 1299 s'havien establert -de fet seria més just dir consolidat- els
termes del jurament del monarca quan pujava al tron... la comunitat li
exigia que jurés cinc punts concretament:
a) les exempcions d'impostos redimits per la compra[4] (bovatge, herbatge i
terratge);
b) la moneda de tern de Barcelona (intangibilitat de la moneda des de
1258);
c) la unió (inseparabilitat) dels regnes de la Corona;
d) els costums, usatges i constitucions;
e) la recta administració de la justícia.
Quina era la naturalesa del jurament? Constituïa una condició suspensiva a
l'exercici de la jurisdicció contenciosa del nou monarca (no de la seva
jurisdicció voluntària: podia fer nomenaments). Evidentment, si el rei no
tenia assumida la jurisdicció contenciosa perquè encara no havia jurat,
tampoc no podria delegar-la. Quina seria, aleshores, la solució a aquests
interregnes (en els quals ni el rei ni els seus delegats no podien
administrar justícia)? Es recorreria als oficials ordinaris (és a dir,
aquells amb una autoritat derivada de les lleis i no pas de la voluntat del
monarca). Això plantejà sovint nombrosos problemes, sobretot a partir de
unió de les corones d'Aragó i Castella.
Estretament vinculat amb el cerimonial del jurament del nou monarca hi
havia el de la seva coronació... La simbologia entorn de la coronació és
riquíssima. Des de Pere el Gran (1276), els reis d'Aragó es posaven la
corona ells mateixos, sense rebre-la de cap prelat.[5]
Abans de procedir a la coronació era costum, en temps del mateix Pere II,
que es preguntés als assistents si el rei era digne de la corona; el
Cerimoniós canvià la fórmula per "és a ell a qui pertany el regne per
legítima successió?..." i Alfons IV s'oposà a què es qüestionés als
assistents sobre la idoneïtat del pretendent al tron "... apreciem, en
aquesta evolució, un enfortiment de l'entitat
Cargando
Apunts
