Cargando

Utilizamos cookies propias y de terceros para ofrecer nuestros servicios, recoger información estadística e incluir publicidad. Si continúas navegando, aceptas la instalación y el uso. Si no la aceptas, puede que no te funcione correctamente la página. Puedes cambiar la configuración u obtener más información a través de nuestra Política de Cookies.

Descargar apuntes 

6,0
1 voto

Profesor: Josep Capdeferro i Pla

Idioma: No especificado

Peso: 228kB

Atención: tu descarga comenzará en 10 seg.
Descarga patrocinada por Pisocompartido

Comentarios

Esto NO es el estado real de los apuntes, es una transcripción en bruto.
Vista previa:
Índex Part I. Dret públic Català Introducció 2 1.- Les institucions comunes de la monarquia de la Corona d'Aragó 3 2.- El govern reial a Catalunya 12 3.- La Generalitat 23 4.- La Cort General 30 5.- La Diputació del General 35 Part II. L'estat constitucional espanyol 6.- La història del constitucionalisme 40 Part I. Dret públic català Introducció En aquest temari, tractarem les institucions de la Corona d'Aragó (lliçó 1) i de Catalunya (lliçons 2 a 5) des de la baixa edat mitja fins a l'edat moderna. És a dir, sobrevolarem una realitat política durant sis segles aproximadament. Com és natural, dins d'un àmbit temporal tan ampli es posaran de manifest nombrosos canvis. Veurem moltes institucions polítiques i càrrecs que no necessàriament coincidiren en el temps; algunes -la majoria-, erigides al llarg de la baixa edat mitja, pervisqueren després de què amb els Reis Catòlics es produís la unió de les corones d'Aragó i de Castella; altres, en canvi, sobretot certs oficis de la casa del rei, perderen la seva raó de ser per causa d'aquesta unió i caigueren en l'oblit; finalment, una tercera tipologia d'institucions foren precisament requerides (i creades) a partir del moment en què la monarquia s'allunyà de l'espai geogràfic i polític catalano-aragonès -el millor exemple és el Consejo Supremo de la Corona de Aragón-. 1.- Les institucions comunes de la monarquia de la Corona d'Aragó 1.1 Introducció L'entitat política resultant dels vincles entre Aragó, Catalunya, València, les illes, els dominis italians... fou una confederació? una unió d'estats? una federació? Qualsevol d'aquestes nocions suposa un anacronisme (és a dir, un "error" de cronologia; una projecció inexacta de termes actuals sobre èpoques remotes). Per descriure la naturalesa de la Corona d'Aragó ens cal comprendre dues nocions: unió real[1] i unió personal[2]. Tradicionalment s'ha sostingut que la Corona d'Aragó fou una unió merament personal, com la que existí a partir dels Reis Catòlics entre Castella i Aragó. Ara bé, en els darrers anys el professor Víctor Ferro ha defensat la teoria que la Corona catalano- aragonesa hauria constituït una unió real; ho justifica amb dues raons: - Pels vincles jurídics que lligaven els diversos territoris: Jaume II, en unes Corts de 1319, havia sancionat una constitució (una llei) impedint l'eventual separació dels regnes de València, Aragó i Catalunya. Pere III, l'any 1344, havia inclòs sota aquesta regla jurídica Mallorca i els comtats de Rosselló i Cerdanya (recordeu que fins aleshores havien constituït, des de la mort de Jaume I, un regne separat). - Perquè tots aquests dominis, que havien d'estar preceptivament regits per un sobirà comú, tenien uns òrgans generals per a tota la Corona: la Governació general, el Consell d'Aragó, les Corts Generals de la Corona d'Aragó... els veurem en aquest mateix tema. 1.2 El monarca La idea del pacte Fem un exercici de teoria política... Si a Aragó i Catalunya no s'haguessin produït certes vicissituds històriques, potser s'haurien conegut formes de poder monàrquic sense pràcticament límits, inspirades en la figura imperial de l'època romana del Dominat. En aquell temps reculat, es considerava que amb la pretesa lex regia (un text virtual, inventat pels juristes) el poble havia transferit tota la potestas i l'imperium a l'emperador; la concentració de poder en aquest personatge havia portat a què la seva sola voluntat passés a ser revestida de força de llei: quod principi placuit, legis habet vigorem. L'assimilació dels comtes, prínceps o reis (és a dir, les autoritats públiques de l'edat mitja) a la figura imperial romana es féu efectiva a través d'una màxima elaborada pels glossadors (estudiosos a Bolonya, als segles XII i XIII, dels textos compilats sis segles abans per Justinià): Princeps non recognoscens superiorem imperator est in regno suo (= el príncep que no reconeix superior és emperador en el seu regne). Aquest encadenament de tradicions jurídico-polítiques no hauria estat possible sense els visigots: la fonamentació del poder il·limitat del Dominat romà havia passat a l'època visigoda, i de la visigoda als Usatges de Barcelona (text normatiu dels segles XI-XII que es convertirà en el fonament de l'exercici de les potestats públiques per part dels comtes de Barcelona). [Lectura de l'Usatge Cum dominus, en què els dits comtes s'irroguen la potestat legislativa per autoritat de "lo Jutge" -el Liber Iudiciorum!-]. S'acaba l'exercici de ficció política, perquè en la Corona catalano- aragonesa, la transferència de potestats al monarca tingué un caràcter LIMITAT (és a dir, la comunitat hi imposarà restriccions i condicions). Raons d'aquesta limitació? Les concessions fetes al llarg del procés de Reconquesta, condicionaments religiosos i morals, circumstàncies polítiques i socials com les resistències nobiliàries, la força de la burgesia, la necessitat de mantenir equilibris amb uns i altres... La limitació dels comtes-reis, d'on prové? és originària? vindrà determinada per costum? per textos legals? No tenim prou dades per saber- ho. Fos com fos, la constitució política de la Corona es fundà sobre aquesta idea de la transferència limitada de potestats, que implicava un recurs constant al pacte entre el monarca i la comunitat política. El fenomen no és extraordinari en el context europeu de l'època; sí és remarcable la força amb què es viurà aquí, la qual cosa ens permet assenyalar el pactisme polític de la Corona catalano-aragonesa com un tret essencial de la nostra tradició. Arribats a aquest punt, alguns us podríeu preguntar quina virtualitat tingueren la constitució catalana "Volem, statuïm i ordenam" o el "Privilegio General" aragonès de 1283 si el sistema polític funcionava ja sobre els fonaments del pactisme... doncs bé, constituïa simplement una seguretat escrita d'aquest, i un assegurament de què seria preservat en l'àmbit legislatiu. Donada la importància del tema, ens sembla oportú insistir que ens trobem davant d'un sistema jurídico-polític on el poder reial estarà limitat pels pactes subscrits amb les comunitats de la terra i on es preveuen jurídicament els mecanismes d'exercici de la potestat règia. És a dir: el rei no podrà exercir sa potestat com li plagui, sinó que l'haurà de vehicular a través de canals jurídics preestablerts; es contempla p. ex. en el procediment per directum (= sotmès al dret, precedent remot del nostre principi de legalitat) previst a l'usatge Alium namque. Si el comte ha de dictar justícia per directum vol dir que ha de seguir uns procediments i unes normes legalment establerts, i no pas deixar-se guiar només pel seu lliure albir. Com es garantia que el monarca respectés els pactes? A la corona d'Aragó el rei, a l'hora de pujar al tron, estava sotmès al requisit del jurament, que el situava DINS i no per sobre de la comunitat política del país. [La idea s'il·lustrava molt bé amb l'explicació organicista de l'aparell públic de Francesc Eiximenis[3]. Segons aquesta, la comunitat constituïa un cos en què tots els membres eren necessaris i havien d'assegurar les funcions que se'ls haguessin encomanat: el rei n'era el cap (aparell rector), els nobles els braços (per garantir-ne la defensa), els eclesiàstics el cor (l'esperit), els camperols les cames (la força del treball)]... Des de 1299 s'havien establert -de fet seria més just dir consolidat- els termes del jurament del monarca quan pujava al tron... la comunitat li exigia que jurés cinc punts concretament: a) les exempcions d'impostos redimits per la compra[4] (bovatge, herbatge i terratge); b) la moneda de tern de Barcelona (intangibilitat de la moneda des de 1258); c) la unió (inseparabilitat) dels regnes de la Corona; d) els costums, usatges i constitucions; e) la recta administració de la justícia. Quina era la naturalesa del jurament? Constituïa una condició suspensiva a l'exercici de la jurisdicció contenciosa del nou monarca (no de la seva jurisdicció voluntària: podia fer nomenaments). Evidentment, si el rei no tenia assumida la jurisdicció contenciosa perquè encara no havia jurat, tampoc no podria delegar-la. Quina seria, aleshores, la solució a aquests interregnes (en els quals ni el rei ni els seus delegats no podien administrar justícia)? Es recorreria als oficials ordinaris (és a dir, aquells amb una autoritat derivada de les lleis i no pas de la voluntat del monarca). Això plantejà sovint nombrosos problemes, sobretot a partir de unió de les corones d'Aragó i Castella. Estretament vinculat amb el cerimonial del jurament del nou monarca hi havia el de la seva coronació... La simbologia entorn de la coronació és riquíssima. Des de Pere el Gran (1276), els reis d'Aragó es posaven la corona ells mateixos, sense rebre-la de cap prelat.[5] Abans de procedir a la coronació era costum, en temps del mateix Pere II, que es preguntés als assistents si el rei era digne de la corona; el Cerimoniós canvià la fórmula per "és a ell a qui pertany el regne per legítima successió?..." i Alfons IV s'oposà a què es qüestionés als assistents sobre la idoneïtat del pretendent al tron "... apreciem, en aquesta evolució, un enfortiment de l'entitat

Los consejos tienen una finalidad meramente orientativa, sin entrar a juzgar la profesionalidad de los docentes de nuestras universidades. Los apuntes, así como el resto de contenidos que son elaborados por los usuarios de la web, en ningún caso son atribuibles a los profesores. Los nombres aparecen exclusivamente a título informativo como referencia para el usuario. Los modelos de examen de cursos anteriores son compartidos por los propios usuarios, y prentenden servir como guía orientativa de estudio para sus compañeros. Patatabrava.com no puede comprobar la veracidad y fiabilidad de todos estos contenidos académicos. En todo caso, Patatabrava.com se reserva el derecho a eliminar cualquier aportación que no cumpla las condiciones de uso en el aviso legal.

Buscador general de apuntes
Buscador general de apuntes
X
¿Problemas con la contraseña?

¿Todavía no eres de Patatabrava?

Aquesta finestra es tancarà en 3 segons

T’has apuntat correctament a aquesta assignatura. T’avisarem quan hi hagi nous continguts de la mateixa!

 

¿Seguro que quieres eliminar la etiqueta?

Esto sería un texto puesto dentro de un parrafito, explicando lo que fuera.