Polítiques Públiques I, Ejercicios de Ciencia de la administración

¡Descarga Polítiques Públiques I y más Ejercicios en PDF de Ciencia de la administración solo en Docsity! Polítiques públiques I Bloc 1: Decisions públiques i les seves possibilitats Política: resolució de conflictes, fruit de l’escassetat de recursos. La política pretén redistribuir i resoldre aquests conflictes socials o polítics. Política pública: és un instrument de canvi, una intervenció política (pública) que busca el canvi. Tota política pública pretén guanyar i canviar el status quo. Tota política pública pretén canviar, és una hipòtesi causal: partim d’una situació real A i definim el problema que té lloc a A (A és una realitat dinàmica, canviant), i aplicam una PP sobre A per arribar a B, perquè canviï. Per tant, és una intervenció per aconseguir un canvi determinat, partint d’una hipòtesi de canvi. Però té unes complicacions, ja que definir els problemes i les implementacions i decisions són diferents. • Una PP és sinònim de prendre decisions (d’actuar o no actuar) amb una certa coherència i amb uns objectius més o menys definits. Teoria causal que pretén modificar els fets “reals” per generar un canvi en comportaments o mentalitats de la societat i els diferents grups-objectiu. Elements d’una PP: • Solució d’un problema públic (no és el mateix que conflicte). • Existència de grups-objectiu en l’origen d’un problema pública (grup-objectiu vol dir sobre qui recau la decisió o política pública; “els culpables” de la situació problemàtica, causen el problema). Grups-objectiu: guanyadors i perdedors. • Ha d’haver un conflicte. • Que hi hagin decisions i activitats (hi han d’haver ordres per part dels actors); també programa d’intervencions. • Hipòtesi causal (què hem de fer per passar d’A a B; si faig una cosa és perquè canviï una situació). • Actors públics amb capacitat coercitiva (necessari per a què sigui pública; és capaç d’obligar) Política és una paraula polisèmica. En el cas de l’anglès no es té el problema terminològic: Politics: és la lluita del poder diari, la construcció del consens, aliances i conflictes. Polity: la organització política, les institucions (lleis, estructures de l’Estat, etc.) Public (policy): les polítiques públiques. El conjunt d’intervencions que es fan o no es fan en un camp concret d’activitat. Qualsevol aspecte de la realitat pot ser fruit d’una política pública. No hi ha cap límit a la gestió de la realitat. No hi ha límits. L’estudi de les polítiques públiques és marcadament interdisciplinari. Es un camp aplicat, i és l’estudi de l’acció del poders públics sobre la societat. L’estudi de les PP té a veure amb la caixa negra del sistema polític d’Easton. Instrument per jerarquitzar les polítiques públiques. Definicions de PP: Ja que les realitats són dinàmiques, pot donar-se el cas de què una PP no serveixi per res dintre de 20 anys, ja que les societats canvien amb el pas del temps. “Una PP està formada per activitats orientades cap a la solució de problemes públics en la que intervenen actors polítics amb interaccions estructurades i que evolucionen amb el temps” (Lemieux) Hi ha un problema: la NO-decisió. Pot donar-se el cas de què un polític o un poder públic decideixi no decidir sobre un tema. Pilars de l’estudi de les PP (4 elements): 1. Contingut. És interdisciplinari. 2. Entorn institucional concret, amb unes regles sociològiques, de conducta, i també jurídiques. 3. Hi ha un sistema d’actors, els quals participen en aquesta decisió. Tenen interès en la problemàtica. 4. Mobilització de recursos. Ja siguin recursos administratius o recursos institucionals. Entorn, actors i recursos. Estat del Benestar • Estat del Benestar: és una forma d’intervenció social, és una PP en si mateix. Una forma de modificar comportaments dels ciutadans. Per sobre de tot, és intervenció, és lluitar contra la naturalesa privada. • Fonaments: Economia de mercat: reproducció sistema econòmic capitalista. Democràcia pluralista: eleccions competitives, lliures i drets socials. • Objectiu: Busca protegir el sistema capitalista, no busca reduir les desigualtats que genera el sistema econòmic capitalista. Cerca la pau social. • Mitjans: Fomentar la igualtat d’oportunitats (mèrits) Redistribuir la renda disponible Protecció de l’individu (protegir-lo dels conflictes laborals, pensions, etc.) La política, en la pràctica, es prioritzar. Prioritzar en una situació de pocs recursos i de necessitats il·limitats. Tres grans escoles d’anàlisi: 1. Relacionades amb la teoria de l’Estat • Pluralistes (liberals): poder distribuït igual en tota la societat. Tots podem arribar al poder, valem el mateix. Hi ha pluralitat d’elits i l’Estat és neutre (contrari marxistes). Tots tenen poder. Robert Dahl: no sempre guanyen els mateixos, té lògica la política pública. • Neo-marxistes: són les classes socials dominants quines s’encarreguen de l’elecció i el canvi de polítiques, i la funció primària de l’estat és assegurar el domini permanent de la classe dominant, es perpetua el poder en aquestes mans. Estudien grans eixos de poders (Exèrcit, sanitat, etc.). Les polítiques públiques estàn dirigides per les elits. A destacar: Poulantzas • Pluralisme limitat (neoinstitucionalisme): March i Olsen. A vegades les elits perden, i les no- elits en alguns moments es poden ajuntar i aconseguir un canvi. Les regles institucionals són determinants, els actors que busquen polítiques públiques ho fan dins del marc institucional. • Los excesivos costes, tanto económicos como temporales que originan la búsqueda de información • Los valores del decisor ya sean políticos como la ideología como morales • El peso de las situaciones en que se desarrolla (precedentes, expectativas, intereses en juego) 4) La implementación Fase en que las políticas públicas producen efectos. No es una fase técnica neutra o sin significado político. “Implementation gap”: situaciones en que la implementación no funciona. No se adecúa al ideal de Weber de la Administración. Hablar también de la discrecionalidad administrativa. 5) Evaluación Basada en métodos científicos y optimización de recursos (económicos) junto a un análisis del impacto de la política pública que no es obligatorio. Ver si se han producido los efectos esperados o no Ventajas del análisis por etapas de las políticas públicas: • Permite tener en cuenta la existencia de círculos de retroalimentación durante todo el proceso. • La posibilidad de identificar en cada etapa los actores, problemas y retos. Limitaciones etapas políticas públicas: • Puede inducir al error ya que tomar una decisión puede originar otro problema. El desarrollo de las fases de las políticas públicas no es cronológico ni se sigue estrictamente. • No hay que pensar en causalidades coherentes • No se ha de analizar con una perspectiva legalista (top-down) pensar que los poderes pilotan el proceso • No tiene en cuenta los círculos paralelos o incompletos Operaciones de análisis en la política pública: - Identificar el contenido concreto de la política pública y los efectos esperados - Identificar como se construye el problema publico/“frames” (es la manera en como las personas orientan el problema) presentes o dominantes - Identificar los actores y sus recursos - Identificar las restricciones/posibilidades institucionales ya sean valores institucionales o jurídicos - Identificar la viabilidad técnica y política (esto no se puede juzgar) - Identificar los recursos disponibles del sector público y los del resto de actores Bloc 2: Fent bases de la intervenció pública Com impacten les demandes al sistema per tal de què els polítics vulguin fer una PP? S’han de produir uns efectes, si no no pot haver-hi una idea de canvi. Per mitja de la visibilització del problema per mitjà d’una organització sindical o lobbies, per exemple, grups que estan en el poder i que condicionen la necessitat d’una PP. Què és un problema públic: conflicte col·lectiu. Característica d’un problema públic: hi ha d’haver un grup que li doni forma al problema, és una construcció d’algú. I la conseqüència és que sempre hi ha un interès particular. • Construcció social • Un fet cultural • Genera responsabilització • Un grup determinat decideix que un problema necessita una intervenció pública Existeix un problema públic quan la gent comença a pensar que es pot fer alguna cosa per canviar una determinada situació. Estructura: escenari de conflicte, lluita per l’apropiació i fixació de responsabilitats. 1. La formulació implica conseqüències inacceptables per alguna de les parts. 2. Les parts consideren que el problema afecta els seus valors fonamentals. Elements de base del problema públic: • Una demanda que sorgeix de grups socials determinats • Desenvolupament d’un debat públic • L’existència de conflicte entre els grups socials organitzats i les autoritats públiques L’especifitat del problema públic: la responsabilitat dels poders públics. Dos grans moments del problema públic: 1. Definició del problema i formulació de demandes (això ho podem veure principalment en el món del periodisme). 2. Estratègies de resposta. Existència d’un problema depèn bàsicament de dues condicions: 1. Les carències objectives d’una societat (situació en què la societat no és capaç d’autoregular- se) 2. La decisió subjectiva dels que en nom de la societat el qualifiquen. 4 dimensions dels problemes públics: 1. La intensitat del problema 2. El perímetre del problema (o audiència del problema): 
 Delimitats (concentrats) 
 Difusos (sense fronteres) 3. La novetat del problema 4. La urgència del problema Quan un problema arriba a afectar un públic extens: (Cobb i Elder,1972) 1. Senzillesa. Un problema com el de la separació salarial entre homes-dones. Si és senzill arribarà a més gent. 2. Rellevància social. Potencialment ha d’afectar a molta gent. 3. Certa perdurabilitat en el temps. 4. Novetat i ambigüitat. Si acaba de sortir és més fàcil. Ambigüitat perquè busca diferents respostes. 5. Caràcter imperfecte. Victimització. Tres eixos: naming, blaming, claming (Felsteiner, Abel i Sarat, 1991). Nombrar, culpar i demanar solució: 1. Situació privada social problemàtica on no hi ha reconeixement social (no hi ha mobilització) 2. Problema social que no arriba a l’agenda política no s’inclou. No tematització. 3. Passa a ser un problema públic que impacta en l’agenda pública. 4. Per arribar a una política pública si el problema públic entra a l’agenda política. Construcció d’una hipòtesi causal: Per a què una situació A passi a una B, ha d’haver una hipòtesi causal, ha d’haver possibilitat de modificar-se A per tornar-se B. En termes d’hipòtesi causal, sorgeix el problema A (el problema són accions o elements reals que fan que hi hagi un problema, la causa) i conseqüències B (efectes de la situació problemàtica, la conseqüència). Deborah Stone (1989): quadre construcció d’hipòtesi causal • Conseqüència intencionada i acció intencionada: història causal intencionada. Més conflicte, algun grup aconsegueix resultat. • Conseqüència no intencionada i acció no intencionada: història causal accidental. Terratrèmols… • Conseqüència intencionada i acció no intencionada: història causal mecànica. • Conseqüència no intencionada i acció intencionada: història causal basada en la inadvertència (quan esclatà Chernobyl). ELS ACTORS El concepte d’actor inclou individus, persones jurídiques o un grup social. Condició: que actuï amb certa homogeneïtat respecte dels valors i interessos que defensa. Sense interès comú no hi ha grup. Perfil general: 1. Els actors en general mai defineixen el problemes de forma explícita i coherent. No sempre és així. 2. Els límits i oportunitats d’una situació determinada en un moment expliquen les estratègies previsibles i imprevisibles. 3. Tenen un instint estratègic: • Ataquen quan volen millorar la seva posició i fer valer els seus interessos. • Defensen quan volen mantenir la seva llibertat o capacitat d’actuació. Els actors no són transparents. És una lluita de poders: per això canvia la opinió o la estratègia d’un actor públic. Poden tenir interessos secrets. L’espai d’una PP és el marc on es desenvolupen les 1. Cognitius: els actors tenen grau de coneixement elevat sobre la naturalesa del problema. Coneixen la realitat, moltes vegades la administració en té menys. Exemple: fundació Jaume Bofill, genera recursos de coneixements en una determinada línia. 2. Organitzacionals: capacitat dels actors per organitzar les demandes. Capacitat d’ordenar. Normalment aquí qui té més força és el poder públic. Capacitat de articular. 3. Simbolisme: generar significat per la gent. 4. Econòmics: Estat, grans empreses, lobbies… qui té diners té capacitat de fer coses. 5. El temps és un recurs més, altera les condicions dels problemes. AGENDA A la agenda s’apunta les tasques a fer. S’ordenen les tasques per prioritat. És un instrument d’ordre i selecció. Compleix un objectiu fonamental ⇢ determinar quins problemes determinaran atenció o no.  No és una cosa neutra. Tipus d’agendes: • Institucional o de govern, és a dir, l’agenda pública. Aquí estan els problemes que estructuralment formen part de les competències d’un Govern, dels que tenen la capacitat de decidir… Pressupostos, organització d’eleccions, nomenament funcionaris… • Sistemàtica o conjuntural. Problemes que realment no formen part de les competències d’un Govern però han crescut fins requerir una resposta governamental. Ex: violència de gènere… Les agendes tenen un entorn polític i social que les condicionen constantment. 3 grans tipus d’agenda: (cada actor té la seva agenda) • Dels mitjans de comunicació: de massa sobretot, el diaris, televisions… Hi ha una certa desconnexió amb la realitat, degut a pressiones mediàtiques i mercantils. Són les més poderoses. Els mitjans de comunicació decideixen els temes que es parlen i els que no. Són cooperadors necessaris. Indicadors del món real, la realitat envia missatges que les agendes entomen. • Agenda pública: no només els mitjans, sinó també xarxes socials… No són simples assumptes socials, sinó que són problemes polítics fabricats. Hi han temes crònics (atur…), intermitents (pensions, educació…), nous i ocasionals. • Agenda política institucional: els que estan a les institucions, és a dir, els actors o entitats que participen al debat polític. Determina en gran part quines polítiques públiques genera un Govern. Aquí es generen lluites entre faccions. L’accés a l’agenda política és desigual: les elits accedeixen amb més facilitat. 
 També és igualment important la comunicació entre elits i empresaris polítics, i sobretot les relaciones interpersonals, moltes vegades l’arrel de les decisions o polítiques és l’enteniment entre persones que donaran fruit a la solució. L’agenda més important és l’agenda política, la que és més probable que esdevingui en política pública. Quan entra un problema a l’agenda? El procés mitjançant el qual un problema “social” s’identifica i es “tematitza” o “formateja” com a problema públic. Quan passa de problema privat a problema públic. Quan els actors socials i polítics entenen que poden fer quelcom. Tot problema públic és una construcció social. Guanyadors i perdedors. Què és la construcció de l’agenda? Procés competitiu entre els temes que lluiten per aconseguir l’atenció dels mitjans de comunicació, del públic, de les elits… Per tal d’aconseguir que un nombre de problemes o controvèrsies es puguin veure en un moment donat com a susceptibles de merèixer l’atenció de les institucions públiques. La construcció de l’agenda és conceptual. L’accés a l’agenda no és neutre ni lliure. El control de l’accés és un recurs polític en si mateix i ho solen tenir periodistes i directors dels diaris o cadenes de televisió. Construcció conceptual de l’agenda: Les agendes són una jerarquització. Importa la capacitat d’ordenar els temes i donar preeminència a uns temes sobre els altres, no és neutre que les televisions parlin d'uns temes només, és fonamental saber-ho. Hem d’entendre que aquesta lluita és la lluita clau per l’agenda, és una lluita pel poder per la possible o futura decisió… L’agenda és més que un programa polític o fixar ordre del dia, va més enllà, ja que és un espai institucional amb un mecanisme de filtres que fa que uns problemes siguin rellevants i d’altres no. Gatekeeper: filtra la informació i decideix què es farà públic i que no. Tema (issue): És un conflicte entre dos o més grups sobre aspectes que es relacionen amb la distribució de posicions o recursos. Condiciones necessàries i suficients per tal que un tema o problema s’inclogui a l’agenda (Cobb i Elder): L’agenda és més que un programa polític o fixar ordre del dia, va més enllà, ja que és un espai institucional amb un mecanisme de filtres que fa que uns problemes siguin rellevants i d’altres no. • Connexió amb les autoritats públiques. Vol dir que els polítics han d'entendre que tenen capacitat d’intervenir. Faran seu el problema. • Percepció problemàtica per ser insatisfactòria • El problema ha de ser codificable Agenda setters: Empresaris, polítics i guardians de l’agenda. Motivacions de l’empresari per mobilitzar-se: reajustament, explotació, millora o la reacció circumstancial. Ex: consell de redacció, dissenyadors d’enquestes, alts funcionaris, OI… FRAMING: L’enquadrament, la manera en què entenem els problemes públics. El relat, com es ven el problema condiciona la solució del problema. Els processos cognitius al votant del problema marquen la capacitat de mobilització i configuren el debat. El marc de pensament on se situen els actors. És molt important: la retòrica que s’imposarà és clau per la solució del problema. • Davant d’un indicador, els actors es mobilitzen per explicar-ho d’una manera concreta. Objectiu és: han mort 20 persones a un accident. Interpretació: el que els actors faran o diran per moure l’agenda en funció dels seus interessos propis. • Exemple de l’Avortament: el codi civil reconeix drets a la persona no nascuda. Una dona embarassada sense néixer pot ser successor, de fet, té uns drets. Hi ha visió que no es pot matar; l’altra visió parla de la interrupció voluntària de l’embaràs. Els processos cognitius al votant del problema marquen la capacitat de mobilització i configuren el debat (framing). Són els actors els que projecten els seus “marcs d’anàlisi” per aconseguir millorar les seves capacitats de generar consens al seu voltant, els seus interessos particulars. “Frames” presents (dominants o no dominants). Inclusió a l’agenda: Processos d’inclusió a l’agenda política (de més a menys intensitat): MMCAL 1. La mediatització: que els mitjans de comunicació en parlin. És més fàcil que arribi a l’agenda política, perquè tenen molta capacitat de fer arribar missatges, estenen els problemes i impregnen l’agenda política. Recursos: informació, capacitat de generar coneixement, donar-li forma i fer el framing del tema i el temps: els mitjans dominen els temps per treure una notícia i intenten que sigui quan pugui tenir més. 
 Principals regles institucionals: la garantia constitucional defensant la llibertat d’opinió. 2. La mobilització o la iniciativa externa. Efectivitat limitada. La organització social i actors col·lectius que s’agrupen per tal de què problemes impactin. Recursos que mobilitza: la organització social i el suport polític, busquen posar d’acord diferents actors i suport dels partits polítics, ja que si tenen recolzament polític organitzen millor la societat, però és quelcom molt difícil. 
 Principals regles institucionals: tot el sistema de drets i llibertats: a manifestació, a vaga… 3. La competència electoral o oferta política. Les elits ofereixen temes que els interessen perquè poden guanyar suports, guanyar vots… La clau són els polítics, partits polítics, grans associacions… Recursos que tenen el actors: barreja entre informació, suport polític i organització, volen generar un framing determinat, i el seu recurs és dir el meu tema té molt suport polític i social. 
 Principals regles institucionals: el mateix: llibertat per crear partits polítics… 4. Anticipació interna. Ve de l’Administració. Els funcionaris, els càrrecs de confiança, la burocràcia… tenen molts capacitat d’influència en tot el procés de decisions públiques. Sobretot altes posicions de l’Administració: perquè estan a prop dels polítics i perquè tenen coneixement específic, tenen molta informació i experiència. Recursos: el coneixement real i pràctic de les coses, i és un recurs cabdal perquè influirà en les alternatives, i això no és neutre, cadascú és un actor i té interessos. 
 Principals regles institucionals: dret administratiu. Coneixen entorn jurídic. 5. L’acció corporativa silenciosa: els treballs dels lobbies, els grups molt cohesionats amb molt poder d’influir. Exemple de les farmacèutiques. Recursos principals: molt coneixement tècnic. També tenen recursos econòmics importants. 
 Principals regles institucionals: tenen menys regles institucionals o cap. KINGDON: anarquia organitzada (és a dir, no existeix res ordenadament, tots els processos tenen una racionalitat difícil de trobar, hi ha desordre però amb certs patrons d’ordre) • Agenda sistèmica: els temes que reben atenció de la societat. • Agenda institucional: cada actor té la seva pròpia agenda 
 Agenda de govern: tots els temes que tracten polítics, exemple del Consell de Ministres i debats entre Administració i Govern. 
 Agenda de la decisió: son temes que estan a punt, i que més tard o d’hora sortiran. Vol saber: com els temes de la agenda sistèmica acaben en l’agenda institucional. Estudia com els issues arriben. 1.    El cost econòmic i de gestió 2.    La seva natura (puntual o estructural) 3.    El temps de disposició dels recursos 4.    Quins marges de maniobra queden? L’ANÀLISI DE PROSPECTIVA Es tracta d’analitzar tota la informació sobre el problema i transformar-la en alternatives d’acció possibles. L’objectiu és reduir el marc d’incertesa. • Podem crear tres tipus d’anàlisi de prospectiva possibles: - Les projeccions: En base a dades que tenim, analitzem quines són les grans bases de fons. Anàlisi acostuma ha ser de tipus quantitatiu/estadístic. Aquest anàlisi només es duu a terme quan disposem de dades significatives sobre el problema, que habitualment no es tenen - Les prediccions: Assumpcions teòriques sobre una realitat. Bastat en el coneixement científic. - Les conjetures: Si ens hi fixem anem baixant en la qualitat de l’anàlisi. Les conjetures són tipus d’anàlisi de coneixement subjectiu basat en les impressions que tenen persones que en saben sobre el tema. S’utilitza quan no hi ha ni dades ni coneixements científics sobre el problema. Poden haver-hi macro-objectius o micro-objectius. LA DECISIÓ Què és decidir?  1.    Portar a una conclusió definitiva 2.    Portar a un resultat definitiu 3.    Portar a prendre el partit definitiu de fer quelcom 4.    Prendre el partit definitiu a fer quelcom La decisió és única i final Qui és el decisor? El decisor és aquella persona o grups de persones que tenen el dret a firmar i compromet la seva responsabilitat. Mitjançant el fet de prendre-la compromet el seu futur.  Podem diferenciar les decisions?  1. Les grans decisions   (marquen un punt de ruptura, venen de dalt, són històricament rellevants…) 2. Les petites decisions   (que no interessen a ningú, marcades per la rutina per la repetició, automàtica i sense historia) NO PEL PROCÉS DE DECISIÓ ⇢ el procés de decisió és sempre el mateix,  hi ha els mateixos procediments tècnics (enviar l’home a la lluna o reformar un parc). PROCÉS DE LA PRESA DE DECISIONS (fases de Laswell): 1. Formulació: És aquell moment on el decisor pren consciència de que ha de decidir, el decisor ja no té sortida. • Anàlisi: s’anticipen i expliciten les conseqüències • Selecció: reducció de les opcions a NOMÉS UNA. (Problema: Mai els objectius estan definits al inici, ni el procés és deductiu) 2. Legitimació: En sentit estricte es refereix a quan l’òrgan, individu o grup al que correspon institucionalment decidir ho fa. EL PODER DE DECIDIR Qui té la capacitat de decidir té el veritable poder. La decisió afecta al poder o és el poder qui afecta la decisió? En la primera aproximació ⇢ el poder és un conjunt de processos interactius i canviants que generen una suma positiva total. Visió pluralista de Dahl. En el segon enfocament ⇢ el que guanya una minoria ho perd una majoria. Visió elitista de Huntes, Laswell, Mills i Lindblom. Les dos funcions funcionen a la realitat, depenent de la política publica que s’implementi es té en compte una visió o una altra. Que és una no-decisió? És un mitja d’impedir el canvi. És la decisió de no decidir. Per què es produeix? Una decisió que condueix a la supressió o frustració d’un repte latent o manifest als valors o interessos de qui adopta la decisió. Interessos “ocults”. Com ho pot fer ? Dilatar el procés, repensar els objectius. MODELS RACIONALS DE PRESA DE DECISIONS 1. Model de racionalitat absoluta: Interrelació entre coneixement científic i acció de govern: elaboració de PP eficaces i que garanteixin el mateix benestar. En el comportament dels decisors només compta la racionalitat estricta: la veritat, la intel·ligència i el saber. Les PP es desenvolupen lliures de restriccions i ideologia. Com funciona la presa de decisions en un model racional: • És capaç d’establir un ordre de prioritats dels seus valors i objectius • Capaç de conèixer tots els mitjans al seu abast per aquests objectius. • Capaç de calcular els costos de cada opció • Capaç de triar aquella opció que maximitzi els benefici minimitzant costos. Quan aquest model funciona? Condicions: 1. En qualsevol circumstancia hi ha un criteri objectiu accessible per aquell que ha de decidir i el valor de la qual comparteix tothom si és raonable. 2. Les preferències no són ambigües sinó estables i explicites 3. El decisor coneix o pot conèixer totes les alternatives possibles 4. El decisor es comporta com a pur intel·lecte, només està pendent del tema que l’ocupa. 2. Model de racionalitat limitada (Herbert Simon): El model de la racionalitat absoluta implica un decisor irreal, només normatiu. L’individu té un context i uns condicionants que condicionen la seva presa decisions, per tant no és un model lineal com el cas del model de racionalitat absoluta. El decisor està subjecte a moltes restriccions: • La informació és escassa i té un preu. • Els criteris d’elecció són escassos. • Varia la capacitat per generar un inventari exhaustiu d’alternatives. • La necessitat d’escollir desencadena una tensió psicològica. El decisor gestiona un compromís entre un problema i les limitacions de la situació. S’ha d’entendre el context.  El model de racionalitat limitada intenta conjugar dos racionalitats diferents: - La racionalitat de resultat: davant de cada problema hi han una sèrie de alternatives i podem interferir en el resultat. Què és possible fer? (Això és la racionalitat de resultat). Pot anar amb col·lisió amb la racionalitat política.  - La racionalitat política: ideologia del partit, manera de pensar política. Moltes vegades xoquen les dues racionalitats i fa que la decisió sigui molt complexe. Factors (context) de la racionalitat limitada: El paper del decisor: les expectatives, els valors que esperem d’ell.  Els procediments del procés: la capacitat administrativa de gestionar respostes.  Les relacions d’influència i poder entre els actors: xarxes tancades (prendre decisions contra alguns actors és molt difícil). L’ambigüitat i el malentès com a factors de l’acció.  Així les diferents estratègies de decisió acostumen a ser: 1. El decisor adopta d’entrada una alternativa privilegiada que prefereix i revaloritza per justificar la no adopció d’altres. 2. El recurs als antecedents, l’experiència i l’ofici. És a dir, alternatives ja utilitzades anteriorment. La referència a criteris amb aparença de només, amb bases pseudo-científiques, veritats parcialment racional i admeses en l’ambient.   3. Incrementalisme disjunt (C. Lindblom): El decisor no es posiciona en el problema. No s’identifica amb cap visió del problema. No força decidir. Si accepta entomar el problema, normalment les decisions que pren no van directe al cor de la situació. El polític constantment busca acords. El decisor gestiona el temps com un recurs del joc.  4. Anarquia organitzada (Garbage can model): coses permanents com l’ambigüitat i la confusió. Ja que les preferències dels actors són abstractes. En tota organització, els procediments no són - Recursos suficients en el moment necessari - Bona comunicació, comprensió i acord respecte els objectius de la PP Es basa en una situació ideal. • Transició Top down a bottom up: 
 El funcionari de carrer pot no saber exactament com implementar la norma. 
 La política pot desencadenar situacions hostils i el funcionari pot no implementar. • Bottom-up (des de baix cap a dalt) Street level of bureaucracy: se’ns escapen alguns comportaments que la llei no pot preveure, hi han situacions no previstes d’origen. La realitat no és previsible i hi ha un cert espai, flexibilitat, perquè, en realitat, una estructura piramidal està no tan centralitzada i els nivells més baixos tracten d’adaptar la decisió de dalt. - És un model que busca és explicar la implementació a través del funcionament real de l’administració, i busca com els funcionaris de carrer prenen decisions sobre la PP. Tot implementador está sotmès a 3 imperatius: - Imperatiu legal ⇢ tot funcionari ha de complir normes i lleis. - Imperatiu organitzatiu ⇢ recursos de l’administració en què treballa, els nivells de recursos, l’interès. Puc tenir norma que obliga però una falta de recursos o capacitat per fer-ho. - Imperatiu consensual ⇢ han d'estar d'acord el ciutadà i els funcionaris. Escenaris possibles: A vegades hi han casos d’adaptació de la norma i altres de ritualisme, rigidesa en l’aplicació. El terme mig entre l’adaptació i el ritualisme és la flexibilitat.  Moltes vegades les polítiques públiques es desvien per situacions com aquestes. Una cosa es la norma i l’altre la realitat. Hi han molts actes discrecionals, per exemple, posar una multa o no, fer bufar o no en un control d alcoholèmia etc.  Variables que afecten el procés d’implementació: 3 variables -> MANUAL DEL CAMPUS Implementació: re-apropiació de la decisió La implementació es un acte de re-apropiació de la decisió. Hi han dèficits d’execució. Desplaçament d’objectius (desplaç dels objectius inicials, els objectius es diferencien i generem altres objectius). Tractament de problemes que no estaven previstos al moment de prendre la decisió i no era part del problema (seleccions involuntàries). Es trenca la cadena entre decisió-execució i efectes. Els dèficits de la implementació s’anomenen implementation gaps.  Pressman i Wildawsky: a més actors ⇢ més probabilitats de fracàs i més acords En qualsevol procés implementació passen una sèrie de coses: quan prens una decisió molt amunt (com per exemple al nivell del president) i ho has d’implementar fins els ciutadans (molt a baix) hi han molts passos a fer, com més llarga es aquesta cadena de execució creix el nombre d’acords necessaris. Aquesta cadena d’execució llarga modifica la implementació tal i com s’havia concebut i, a part, s’allarga el procés i més probabilitats haurà de fracàs. AVALUACIÓ: Què és l’avaluació de polítiques públiques: No és una fase que es manifesti sempre, té un handicap: només té lloc quan els decisors volen tenir un feedback o retorn de les seves decisions.(Així com la fase de problematització, inclusió, decisió hi han molts d’actors) Aquí necessita que els decisors públics avaluïn o no: la decisió ha tengut efectes, objectius, recursos que es pretenien? Limitació que: només existeix quan polítics o decisors decideixen si es fa l’avaluació. Qui i quan duu a terme l’avaluació: • Qui:
 - Administració (decisor polític encarrega a l’Adminsitració que teòricament és imparcial 
 - Avaluació d’un tercer: pot ser privat (empresa…). • Quan: després de la implementació segons la seqüència clàssica avaluadora. 
 Seguiment de la implementació: avalues procés, quants actors intervenen i si es desvia l’objectiu. 
 3 moments: ex-ante de la decisió, concomitant (mentre s’aplica política) i ex-post (després de que s’apliqui: judici de valor sobre si ha funcionat o no, els objectius aconseguits i resultats; el fa l’Administració, els experts). • FUNCIONS:
 - Eina de millora: autocrítica 
 - Legitimar les decisions preses • Què s’ha d’avaluar i com? 
 Vols conèixer recursos que s’han emprat… Els efectes depenen del què volem conèixer com decisors. 
 Com s’ha d’avaluar: de forma neutral. Com poder dir que el judici de valor és neutral: que sigui transparent i que sigui reproductible (reproduir la avaluació) i serà probable arribar a les mateixes conclusions, i si no s’arriba potser s’haurà fet malament la avaluació. Al final ⇢ vol saber la validesa de la hipòtesi causal. Tota avaluació posa qüestiona la hipòtesi de canvi, si ha funcionat o no, si els resultats son esperats, si es podria haver fet amb menys recursos. És molt complexa perquè qüestiona als polítics, i els polítics no volen. Pot ser que la hipòtesi estigui ben plantejada però la implementació no va poder donar-se. Una de les dificultats: realitat social multi-causal. És una activitat metòdica i busca una mesura d’efectes propis, d’avaluar empíricament els resultats de la activitat. Tota avaluació és un judici sobre el valor de les polítiques, sobre unes dades, uns elements objectivables. Resum: és un examen sistemàtic (no es pot fer a dit) i metòdic. Ha de mesurar l’impacte d’unes decisions polítiques. Altres trets • Se centra en necessitats específiques d’informació: no es pot avaluar tota (generalment) • Judici amb criteris explícits i empírics • Proves fefaents • Serveix per nodrir la presa de decisions. Fa que es treballi d¡una manera més clara. 1. Si no es reproductible i transparent ⇢ no és ciència 2. Tota avaluació és una activitat polític, en el sentit més estricte. Situació política perquè tota avaluació jutja la feina dels polítics. Avaluació ha de ver SEMPRE dirigida o encomanda per aquell que ha pres la decisió (un diari o un article no són avaluació) perquè només els polítics son els únics que saben els resultats que es pretenien aconseguir, només ells saben la hipòtesi causal, només tenen informació l’Administració i la política. 
 Qui defineix criteris: el polític. Tota avaluació Inclou actors públics i privats. Generalment, perquè siga objectiva, s’ha de fer per un tercer, en tota avaluació 3 grans actors: • Comanditari: qui la posa en marxa: polític o Administració Pública. Només aquest pot demanar informació, és qui té tota la informació i sense ell no hi ha avaluació. • Avaluador: (funcionari, universitari, consultor) • Avaluats: afectats. Beneficiaris, perdedors. Qualsevol dels tercers actors que ja hem estudiat. Relació entre comanditari i avaluador ⇢ relació de jerarquia. Si l’avaluació es vol fer amb ganes de legitimar, l’autonomia entre aquests serà petita. Avaluador depèn de la informació del comanditari i del coneixement. Relació del comanditari i el grup social ⇢ relació de responsabilitat. Ha de rendir comptes als avaluats. Relació entre avaluador i el grup social objectiu avaluat ⇢ servei. 2 tipus d’avaluació: • Formativa: busca millorar la implementació o posada en marxa • Recapitulatiu o conclusiu: també entren individus…busca entendre els efectes, de qui ha modificat la conducta, buscar valorar les atribucions dels recursos. Nucli de l'avaluació • Assolir informació • Fer judici de valor sobre aquesta informació Funcions de l’avaluació: per a què pot servir • Recapitulativa • Prospectiva, fer anàlisi que permeti millorar en el futur l’acció. • Mobilitzadora: el poder public s’acosta al ciutadà i intenta generar espais d’interacció i confiança, xarxes de capital social. • Legitimiadora • Coartada: es fa avaluació per perdre el temps, per anar en contra d’algú, quan s’entra al Govern… Element polític Què s’hauria d’avaluar: • Pertinença: respondre la pregunta: en quina mesura els objectius han respost al problema que s’havia plantejat. Estem jutjant la hipòtesi causal: nexe polític entre problema i la solució. • Eficàcia: respondre “s’han aconseguit els objectius previstos?”. Els efectes esperats s’han donat o no. • Eficiència: quantitat de recursos excessius o no. Costos/beneficis… • Economia: quant ha costat. Costos administratius. Quan encarreguen una avaluació trobam unes fases: • Estudi de viabilitat o pre-avaluació: si es fàcilment avaluable o no, si es pot avaluar o no.