serveis socials pac 2, Ejercicios de Ciencias de la Educación

¡Descarga serveis socials pac 2 y más Ejercicios en PDF de Ciencias de la Educación solo en Docsity! Viure i treballar en els marges. Exclusió i pobresa des dels serveis socials PID_00244942 Montserrat Pastor Puyol Asun Pié Balaguer Temps mínim de dedicació recomanat: 3 hores © FUOC • PID_00244942  Viure i treballar en els marges. Exclusió i pobresa des dels serveis... Cap part d'aquesta publicació, incloent-hi el disseny general i la coberta, no pot ser copiada, reproduïda, emmagatzemada o transmesa de cap manera ni per cap mitjà, tant si és elèctric com químic, mecànic, òptic, de gravació, de fotocòpia o per altres mètodes, sense l'autorització prèvia per escrit dels titulars del copyright. © FUOC • PID_00244942 5  Viure i treballar en els marges. Exclusió i pobresa des dels serveis... 1. Introducció. Exclusió social i pobresa La pobresa és un concepte associat amb la desigualtat, que ha estat definit de manera diferent al llarg de la història. En les societats industrials, les desigualtats es produïen pel poder adquisitiu, pel fet de ser una persona rica o pobra. Així, la pobresa afectava la persona que no tenia feina perquè no tenia ingressos, però això no significava que estigués exclosa. «La vella societat industrial originava conflictes centrats bàsicament en la dinàmica de classe que, atesa la seva unidimensionalitat (vinculada amb les diferents posicions dels uns i els altres en el sistema productiu), no arribaven a trencar els paràmetres bàsics de la integració social, i, d’altra banda, es mantenien les estructures de socialització tradici- onals (família, barri i treball).» J. Subirats (2012). «Los grandes procesos de cambio y transformación social. Algunos elementos de análisis». A: Cambio social y cooperación en el siglo XXI. Barcelona: Fundación Intervida. Durant aquest temps la pobresa es tendia a combatre pensant-hi com la mera carència de recursos econòmics. La pobresa és un fenomen unidimensional i continu basat en l’àmbit econòmic i de classe social de les persones. Estivill (2010) fa referència a les definicions europees basades en autors brità- nics: • Són pobres els individus, les famílies i els grups els recursos dels quals (ma- terials, culturals i socials) són tan escassos que aquestes persones estan ex- closes de les formes de vida mínimament acceptables en els estats on vi- uen. • Són pobres aquelles persones que disposen d’ingressos inferiors a la meitat dels ingressos mitjans per capita del seu país. En la primera definició no solament es fa referència als diners, sinó que s’al·ludeix a més a més a com aquests afecten una escassetat de recursos en general, i se’n reconeix el caràcter social, ja que inclou també els grups. La qüestió és que el concepte «forma de vida mínimament acceptable» és subjec- tiu i per tant difícil de quantificar. La segona definició és quantificable però no determina amb precisió les situ- acions reals en què es pot definir algú com a pobre. © FUOC • PID_00244942 6  Viure i treballar en els marges. Exclusió i pobresa des dels serveis... Estivill (2010, pàg. 35) assenyala altres maneres de definir la pobresa, interes- sants de remarcar quant als efectes que produeixen en les persones ateses. Una d’aquestes és la pobresa￿institucional, que defineix les persones pobres com a beneficiàries de serveis i prestacions públics. El significant de «ser pobre» s’associa amb el fet de ser assistit, i aquesta idea ha romàs durant anys en la societat; així, la persona que es visitava en serveis socials era el pobre. L’altra és la pobresa￿subjectiva, que té a veure amb la representació col·lectiva, amb la representació que fan les persones d’elles mateixes i amb el mesura- ment de la situació pròpia, el barem de la qual és si s’arriba a fi de mes o no. Aquest punt sembla interessant pel fet de relacionar-se amb la manera en què les persones demanen ajuda, de vegades amb caràcter d’urgència, en situaci- ons que no podrien considerar-se així «objectivament», i, en canvi, altres amb molts menys ingressos i en una situació de precarietat absoluta no tenen sen- sació de carència. Així, podem veure el cas d’una senyora que cobra una pensió de 1.200 euros, paga 700 euros de lloguer i manté un fill de vint-i-un anys i les seves despeses, algunes de necessàries però no imprescindibles com internet, telèfon mòbil, etc. Viu amb una sensació de pobresa important perquè no arriba a final de mes i té dificultats per a pagar els subministraments. Es queixa de la falta d’ajudes socials, però no veu les possibilitats que té a les seves mans, com ara que el fill comenci a treballar, llogar una habitació, reduir despeses, etc. En canvi, una altra dona amb un fill de deu anys a càrrec seu, i que cobra una renda mínima d’inserció de 700 euros, creu que amb aquesta ajuda té uns ingressos adequats. Aquests li han permès llogar un pis, compartir despeses amb una altra inquilina rellogada i viure adequadament —comptant també amb alguna altra ajuda com la beca de menjador o d’activitats extraescolars per al seu fill. Seguint Estivill, el concepte de pobresa subjectiva dóna peu a la introducció del concepte d’exclusió, que sorgeix a partir d’una relació individual o col·lectiva. Sovint té a veure amb la insatisfacció que pot tenir qualsevol individu quan no pot fer allò que vol o quan no té el que considera que hauria de tenir. Des d’aquest punt de vista, l’exclusió té una càrrega subjectiva basada en la falta de mitjans materials en relació amb els altres, és a dir, «no puc fer el que els altres fan». És el cas d’una senyora, en la cinquantena, que havia treballat sempre. Amb la crisi, el 2007, va perdre la seva ocupació. Després de cinc anys de formació, curs rere curs, havia perdut tota esperança de tornar a treballar; ni tan sols no havia pogut trobar res en l’economia submergida. La qüestió central és que es va aïllar molt, va perdre les amistats i va anar abandonant progressivament tot tipus d’activitats, tant socials com lúdiques. Tenia la vivència que no era © FUOC • PID_00244942 7  Viure i treballar en els marges. Exclusió i pobresa des dels serveis... com les altres persones perquè no tenia diners i perquè, sense diners, no es podia fer res. La situació era circular i sense sortida. A la falta de feina s’unia l’aïllament, i amb la retroalimentació dels dos aspectes anava augmentant el sentiment d’exclusió. © FUOC • PID_00244942 10  Viure i treballar en els marges. Exclusió i pobresa des dels serveis... gènere, d’una banda, i barris guetitzats, infrahabitatge, segregació ètnica, po- bresa i sobreincidència de malalties, de l’altra. Així, doncs, no es tracta d’una única problemàtica, sinó que la relació entre totes serà la que provocarà una situació d’exclusió en més o menys grau. Tal com s’ha dit anteriorment, la pobresa està lligada a la falta de recursos econòmics; l’exclusió, en canvi, és producte de factors diferents i diversos que s’interrelacionen i retroalimenten entre ells. «L’exclusió social es defineix llavors com una situació concreta fruit d’un procés dinàmic d’acumulació, superposició o combinació de diversos factors de desavantatge o vulnera- bilitat social que poden afectar persones o grups, de manera que generen una situació d’impossibilitat o dificultat intensa d’accedir als mecanismes de desenvolupament per- sonal, d’inserció sociocomunitària i als sistemes preestablerts de protecció social.» J. Subirats (2012). «Los grandes procesos de cambio y transformación social. Algunos elementos de análisis». A: Cambio social y cooperación en el siglo XXI (pàg. 22). Barcelona: Fundación Intervida. És a dir, hi ha persones que viuen en unes condicions materials i psíquiques que els impedeixen sentir-se i desenvolupar-se plenament com a éssers hu- mans en el seu context social. L’exclusió provoca que l’individu no pugui for- mar part de la societat en què viu. «L’ús que s’ha anat fent del terme exclusió, en el context de les polítiques socials a Euro- pa en els últims anys, no es limita a aquests significats estrictes. Més aviat al·ludeix als processos creixents de vulnerabilitat, de desconnexió social, de pèrdua de llaços socials i familiars que, juntament amb una combinació variada de causes de desigualtat i margi- nació, acaben generant situacions que denominem d’exclusió en sentit ampli.» J. Subirats (dir.) (2004). Pobreza y exclusión social. Un análisis de la realidad española y europea(pàg. 19). Barcelona: Fundació La Caixa. 2.1. Relació entre pobresa i exclusió Pobresa i exclusió no són termes equivalents. No totes les persones pobres són excloses ni totes les excloses són pobres. Per exemplificar-ho, Estivill (2010, pàg. 42) posa l’exemple de l’homosexualitat. En molts països del món és per- seguida, amb la qual cosa els homosexuals poden ser exclosos, però no són pobres necessàriament. I, al revés, podem veure barris dels afores de les grans ciutats immersos en la pobresa; són exclosos respecte a la resta de la ciutat però no ho són entre ells. Però també en molts casos pobresa i exclusió coinci- deixen i les trobem unides. De fet, alguns estudis, que veurem més endavant, analitzen com són els processos del pas de la pobresa a l’exclusió i, posterior- ment, a la desinserció. Estivill (2010) planteja que els dos conceptes són relatius, ja que les perso- nes designades com a pobres i excloses ho són en funció de les representa- cions socials i la definició que cada societat fa del benestar material i perso- nal. En aquest sentit, els efectes del capitalisme han estat devastadors ja que, d’entrada, la persona que no pot consumir es considera ella mateixa exclosa, i la societat no fa més que corroborar-ho. © FUOC • PID_00244942 11  Viure i treballar en els marges. Exclusió i pobresa des dels serveis... «Així mateix, aquesta relativitat que té els seus límits en la inanició per l’extrema pobresa i en el suïcidi per l’exclusió més forta, no ha de fer oblidar que totes dues comparteixen la idea de procés, d’acumulació i de pluridimensionalitat, i que troben l’explicació de les seves causes en les estructures més centrals de l’economia i de la societat.» J. Estivill (2010). «El nom fa la cosa». A: L’Observatori Català de la Pobresa, la vulnerabilitat i la inclusió social. Fonaments i precedents europeus (pàg. 43). Barcelona: Generalitat de Catalunya. («Inclusió social»). Per què la noció de pobresa, tot i que ha estat la que s'ha utilitzat més sovint, ha anat deixant pas a la d’exclusió? Estivill estableix les hipòtesis següents: • La pobresa ha estat el referent històric de les actituds i les mesures més caritatives i individualitzadores. • Sovint ha estat definida com una carència de mitjans econòmics i, més en concret, d’ingressos monetaris, la qual cosa li dóna un sentit «econo- micista» i unidimensional, rebutjat per molts. • Se li ha donat un caràcter conjuntural, transitiu i al mateix temps inamo- vible. • Se l’ha rebutjada perquè remet a un passat que es creu superat, a una pre- sència que molesta els ciutadans, deslegitima els polítics i incomoda els professionals. A més a més, no se’n vol admetre la persistència, l’amplitud i la profunditat. • El contrari de la pobresa és la riquesa, i això evoca plantejar-ne la distri- bució, qüestió que molt rarament es vol tocar en les estratègies de lluita contra la pobresa. • La seva visibilitat entra en contradicció amb els discursos mediàtics, amb determinats principis constitucionals, amb totes les visions optimistes que sostenen que el creixement econòmic només pot tenir conseqüències po- sitives. • La seva quantificació, subjecta a debats metodològics, permet identificar més que no comprendre, gestionar més que no transformar, mesurar les manifestacions més que no posar en relleu les causes més profundes. • A més a més, quan se’n troben volums importants, desanima els respon- sables polítics i dóna més força als arguments escèptics enfront de qual- sevol actuació, que es resumeix en la frase «sempre hi ha hagut pobres i sempre n’hi haurà». Si la quantificació de la pobresa dóna percentatges petits, llavors es pensa que serà reabsorbida i que, per tant, no constitueix una preocupació important ni cal dedicar-hi esforços específics. El domini creixent de la noció d’exclusió, en canvi, es pot explicar a partir dels factors següents: © FUOC • PID_00244942 12  Viure i treballar en els marges. Exclusió i pobresa des dels serveis... • Té el valor d’una relativa novetat, pot aparèixer com una innovació con- ceptual i terminològica, i permet reactivar un debat que estava estancat. • Es volen superar conceptes com privació, misèria o penúria, que evoquen patiment i malestar. • Té menys càrrega històrica i és menys estigmatitzadora que la paraula po- bresa. • Permet fer una reinterpretació que posa en relleu més clarament les carac- terístiques estructurals, pluridimensionals i dinàmiques. • Dóna una idea més precisa del procés. L’exclusió és alhora causa i resultat. Els itineraris d’inserció i les mesures d’inclusió es poden contraposar als itineraris d’exclusió. • La polivalència i la fluïdesa que té permeten incorporar una dimensió so- cial, econòmica i política. • El seu contrari estricte és la inclusió, i en aquest sentit permet evacuar la qüestió de la desigualtat. L’ús de paraules antònimes, com inserció, inclusió, incorporació i integració, també ha ajudat a estendre la noció d’exclusió. • Les dificultats per a mesurar-la i fer-la operativa permeten parlar-ne sense comprometre’s massa i quedar en un pla general. • Tothom pot identificar-se fins a un cert punt amb aquesta noció, en la mesura que sempre s’està exclòs d’alguna cosa o per algú. Diferències entre pobresa i exclusió social Pobresa Exclusió social La pobresa és un fenomen unidimensional i continu basat en els àmbits econòmic i de classe social de les persones. L’exclusió social és un fenomen multidimensi- onal, canviant i dinàmic, és a dir, que les fron- teres que determinen l’exclusió social són mo- vibles i fluides. Actualment el concepte de pobresa, que no- més es basa en la renda i la classe social, és massa limitat per a analitzar la situació de col·lectius de persones més desfavorides. L’exclusió social implica una dualitat en l’estructura social. Hi ha dinàmiques socials que es poden interpretar en termes de tro- bar-se dins o fora del sistema. Quan s’utilitza la renda personal o familiar per a mesurar la pobresa s’acostumen a conside- rar tres nivells de pobresa: pobresa moderada (quan es disposa d’entre el 60 i el 41% dels in- gressos mitjans de la població del país de refe- rència), pobresa alta (quan es disposa d’entre el 40 i el 26% d’aquests ingressos) i pobresa severa (quan es disposa del 25% o menys dels ingressos mitjans de la població). És un fenomen polièdric format per un cúmul de circumstàncies desfavorables al llarg de la vida. Diferents moments en el cicle vital po- den produir oportunitats i/o desavantatges. Font: X. Pelegrí (ed.) (2011). Els Serveis Socials a Catalunya: aportacions per al seu estudi. Lleida: Edicions de la Universitat de Llei- da (pàg. 442). © FUOC • PID_00244942 15  Viure i treballar en els marges. Exclusió i pobresa des dels serveis... i, per tant, han col·laborat en la producció de l’exclusió. Planteja el terme de desafiliació per entendre la lògica de les trajectòries, dels processos, de les persones que es desenganxen i cauen. El més interessant del plantejament de Castel és que posa l’èmfasi en la im- portància del treball com a «antídot» de l’exclusió. Si només es considera l’exclusió com a tal, es tendirà a respondre mitjançant mesures assistencialis- tes o en el millor dels casos es farà inserció. I això és un problema, atès que les persones ja es troben en una zona perillosa, ja s’han ensorrat. És a dir, planteja la quasi impossibilitat de sortir d’aquesta situació. Per aquesta raó, els estats han de proposar polítiques preventives que evitin la caiguda en l’exclusió, és a dir, anar a les causes, no tractar simplement les conseqüències. Castel (2004) planteja pensar en els nous perfils de l’exclusió. La població a qui es destinava l’acció social abans dels anys setanta i vuitanta eren les persones afectades de discapacitats, trastorns mentals, etc., els anomenats «inadaptats socials». L’acció social clàssica tracta les persones que són ineptes per al treball. Però aquesta no és la situació actual, ja que els exclosos no entren en el grup de casos socials. Si no haguessin perdut la feina no es trobarien en aquesta situació. Són els «supernumeraris, persones que no tenen espai per motius que escapen a la seva responsabilitat». El problema rau en el fet que les noves exigències de la competitivitat, la competència i la reducció d’oportunitats d’ocupació, els deixen sense espai, de manera que provoquen l’entrada a una situació de vulnerabilitat. «El que jo suggereixo és que el consens ampli que ha rebut la noció d’exclusió es pot explicar pel fet que les mesures que s’han pres en nom seu i de la lluita que s’ha lliurat en contra fan la funció de política social més general, una política les metes de la qual són preventives i no solament reparadores. […] Sembla més fàcil i realista intervenir sobre els problemes relativament limitats que plantegen els “exclosos”, que controlar o intentar controlar els processos que desencadenen aquesta exclusió. Ocupar-se de les conseqüèn- cies d’aquests processos —o sigui, ocupar-se dels exclosos— mobilitza bàsicament respos- tes tècniques (encara que no siguin fàcils de trobar), però el domini del procés exigiria un tractament polític en el sentit de política real.» R. Castel (2004). Trampas de la exclusión (pàg. 61). Buenos Aires: Topia Editorial. 3.2. Vulnerabilitat El concepte de vulnerabilitat emergeix recentment a Europa lligat a l’auge de la concepció de la societat del risc i la falta de seguretat. És un terme que ha estat més utilitzat a l’Amèrica Llatina. Un dels sectors en què va aparèixer el concepte de vulnerabilitat va ser el camp de les ciències ambientals i de la ges- tió dels riscos naturals. La idea principal era la de tenir en compte la diferència de l’impacte de les catàstrofes naturals en les comunitats humanes segons la seva capacitat per a afrontar-les. No totes les societats pateixen una catàstro- fe de la mateixa manera; es va començar a plantejar el concepte de població vulnerable entenent que hi ha graus i diferències (nens, gent gran, persones malaltes o amb diversitat funcional, poblacions pobres, etc.). Així, les amena- © FUOC • PID_00244942 16  Viure i treballar en els marges. Exclusió i pobresa des dels serveis... ces externes, més o menys previsibles, posen a prova els recursos dels indivi- dus i les comunitats. Es podria dir que l’impacte de les adversitats dependrà de la interacció entre l’amenaça i la capacitat de resposta de la població. En les ciències socials es va utilitzar aquesta noció per a aplicar-la als estudis sobre la pobresa; l’aproximació que s’introduïa era essencialment socioeconò- mica i es basava a estudiar els dèficits dels recursos i els seus efectes sobre les trajectòries dels individus i dels grups. Castel fa una aproximació particular, ja que relaciona la vulnerabilitat amb la precarietat en el treball. Així, deixa de banda les qüestions individuals i els factors de risc, i passa a donar importància als aspectes que faciliten la integra- ció en la societat, bàsicament el treball i els drets socials que se’n deriven. En la seva obra Les métamorphoses de la question sociale, publicada el 1995, explica que la vulnerabilitat actual està marcada per la incertesa davant el futur. «La vulnerabilitat és una zona intermèdia, inestable, que conjuga la precarietat en el treball amb la fragilitat de les ajudes de proximitat. No es tracta tant de situar els individus en aquestes zones com d’aclarir els processos que els fan transitar d’una a l’altra, per exemple passar de la integració a la vulnerabilitat o vascular d’aquesta a la inexistència social.» R. Castel (1995). Les métamorphoses de la question sociale: une chronique du salariat. París: Fayard. Claude Martin, en l’article «Penser la vulnérabilité. Les apports de Robert Cas- tel» (2013), explica que la zona de vulnerabilitat per a Castel correspon a una doble fragilització: • D’una banda, hi hauria la fragilització en l’àrea del treball amb l’aparició dels treballs temporals, l’atur i, en particular, l’atur de llarga durada. • D’una altra, la fragilització dels llaços socials primaris i la inestabilitat fa- miliar. Aquests dos eixos permeten comprendre l’augment dels sentiments d’incertesa davant el futur, la vulnerabilitat o la precarietat. Així, un tipus de fragilitat en pot provocar una altra. Per exemple, la pèrdua de la feina pot provocar directament o indirectament una separació de parella i, al revés, una ruptura sentimental pot ajudar a perdre un ocupació, i d’aquí es poden anar encadenant altres pèrdues que portin l’individu a una situació difícil de re- muntar. La contribució original de Castel és la reticència a una aproximació centrada en els riscos, o, per a ser més precisos, són els perills de reduir la complexitat dels individus a mers factors de risc i deixar de costat la relació pròxima amb les persones. Aquí hem de fer un incís. Actualment, en serveis socials es manegen taules en què s’ofereixen llistes de factors de riscos, que són útils pel fet que ens aproximen a dades o característiques observables. Però hem de tenir present que no poden determinar una situació o dirigir una actuació. Utilitzarem un © FUOC • PID_00244942 17  Viure i treballar en els marges. Exclusió i pobresa des dels serveis... exemple: veiem un infant els pares del qual tenen un diagnòstic de trastorn mental, no tenen feina i presenten inestabilitat d’habitatge. Són factors de risc social, però no predeterminen que l’infant pugui estar en situació de risc. Segurament la família necessitarà suports professionals, però caldrà veure quin tipus de relacions tenen entre ells, si les necessitats de l’infant estan cobertes o no, com funcionen les seves xarxes socials, etc. L’aproximació de la vulnerabilitat de Castel s’inscriu en una teoria de l’individu i de la individualització. Ell mateix va lamentar no haver pogut, personalment «[...] establir un sistema de correspondències estrictes entre el que un subjecte social viu en el fons de la seva experiència personal i les condicions que li són imposades per l’època històrica en què viu i la posició social que té. No per reduir la subjectivitat individual a determinacions objectives, sinó, al contrari, per mostrar que les càrregues de la història i les restriccions socials són interioritzades pels subjectes que som fins a constituir el teixit de les nostres emocions més personals». C. Martin (2013). «Penser la vulnérabilité. Les apports de Robert Castel». Journal Européen de Recherche sur le Handicap (vol. 7, núm. 4, pàg. 6). Segons Estivill (2010), d’aquests treballs de Castel i d’altres de més recents com L’insécurité sociale, de 2003, es poden deduir diverses indicacions que fan avançar el concepte de vulnerabilitat: • En primer lloc, el model de dues coordenades, que permet establir les zones de vulnerabilitat caracteritzades per la pèrdua successiva de les relacions individuals i col·lectives. • En segon lloc, l’evocació de com aquestes zones es converteixen en els espais on s’encreuen les mesures de control, repressió i protecció. • En tercer lloc, l’accent en els processos econòmics i socials en els quals s’inscriuen els itineraris individuals i col·lectius d’inserció / integració i els de desafiliació / vulnerabilitat. • En quart lloc, la concepció de la vulnerabilitat com una zona de turbulèn- cies a què s’arriba quan les situacions i la seguretat es fan més fràgils. En aquest sentit, la vulnerabilitat seria, a més d’un procés, un resultat de pèr- dues i ruptures successives, ja sigui del treball i de la seguretat social, o dels vincles familiars. 3.2.1. De l’ésser vulnerable a l’ésser vulnerat És interessant assenyalar on posem el pes del problema: en el subjecte (és vul- nerable) o en la societat (és qui vulnera)? Per a saber-ho, veurem teories actu- als com les de Leal, Beck i Bauman. Ja hem anat veient la responsabilitat de l’estructura social en el fenomen de l’exclusió social. Leal (2016) fa una apor- tació que ens agradaria introduir. És el qüestionament de la denominació de © FUOC • PID_00244942 20  Viure i treballar en els marges. Exclusió i pobresa des dels serveis... 4. L’exclusió, ens és familiar? No és possible ocupar-se de l’exclusió des de la pràctica si no és des d’un punt de vista filosòfic. No podem aclucar els ulls davant les ideologies que imperen; en cas contrari anirem a la deriva empesos per aquestes. Què volem dir amb això? Que darrere de qualsevol política, actuació o línia de treball hi ha un ideari que la dirigeix, i cal poder llegir entre línies el que hi ha en joc. «Els posicionaments filosòfics no són gratuïts ni anodins. Permeten avançar o, al contrari, condueixen a carrerons sense sortida.» S. Karsz (coord.) (2004). La exclusión: bordeando sus fronteras(pàg. 148). Barcelona: Gedisa. Anteriorment ja plantejàvem que l’ús del terme exclusió social és contempora- ni. El capitalisme ha produït efectes en l’organització del treball a escala mun- dial: és la globalització. «En efecte, les mutacions en la divisió internacional del treball, les reestructuracions in- dustrials i financeres, la desocupació i la precarització de masses, la generalització de les relacions mercantils, el conjunt de transformacions que defineixen l’etapa actual del procés de mundialització, és a dir, d’expansió conqueridora del capitalisme, produeixen efectes que s’entén que són condensats per la noció d’exclusió […]. A partir de la dècada de 1990, la noció d’exclusió passa a ser una categoria sobredeterminada, aparentment sense fronteres, alhora interprofessional i interdisciplinària. Va més enllà de l’esfera eco- nòmica i política.» S. Karsz (coord.) (2004). La exclusión: bordeando sus fronteras(pàg. 137). Barcelona: Gedisa. Karsz planteja l’exclusió com un rebuig del que és diferent; així, dirà: «S’entén per exclusió una renegació de l’alteritat que es correspon amb una rigidesa crei- xent de les institucions i les empreses, impregnades les unes de burocràcia i les altres de culte a la productivitat». S. Karsz (coord.) (2004). La exclusión: bordeando sus fronteras(pàg. 138). Barcelona: Gedisa. Podem veure que l’exclusió està en joc contínuament en la nostra societat: la via dels refugiats, utilitzada pels polítics; la immigració; els drets d’uns i altres respecte de la població autòctona, etc. El que és desconegut, el que és diferent ens fa por. Bauman (2007) dirà que aquest és l’encàrrec de l’Estat modern: el de gestionar la por. Les estructures de protecció de l’Estat premodern cauen i tornen les «classes perilloses».1 Les classes perilloses originals es formaven amb gent temporalment exclosa, població que havia quedat sense integrar, ja que el progrés econòmic els havia privat d’utilitat; no obstant això, s’esperava que amb el temps fos integrada novament. Les noves classes perilloses són aquells grups que és impossible de reintegrar, que se suposa que no podran exercir cap funció. Són classes supèrflues, excloses permanentment. (1)Concepte que Bauman (2007) manlleva de Castel. © FUOC • PID_00244942 21  Viure i treballar en els marges. Exclusió i pobresa des dels serveis... «L’exclusió actual no es percep com el resultat d’una mala ratxa passatgera i remeiable, sinó com un destí irrevocable. Cada vegada amb més freqüència, l’exclusió sol ser un carreró sense sortida i es percep com a tal.» Z. Bauman (2007). Tiempos líquidos(pàg. 100). Barcelona: Tusquets. Alguns arriben a considerar-la com una part de tota la societat; al llarg de la història sempre hi ha hagut aquell subgrup pobre i reclòs: «No hauria existit, no podria existir, una societat sense exclusió: dels esclaus, els estran- gers, els invàlids, els bojos, els immigrants, els desocupats, els treballadors, els jueus, els àrabs, els pobres, els rics; en suma, de l’altre, de l’Altre. L’exclusió seria tributària no d’una conjuntura (temporal), sinó d’una estructura (no depassable): les seves formes i els seus continguts canviarien sobre el fons d’una carcassa que travessa les èpoques i les societats». S. Karsz (coord.) (2004). La exclusión: bordeando sus fronteras(pàg. 138). Barcelona: Gedisa. L’exclusió ens concerneix perquè cadascun de nosaltres en algun moment o altre ens hem sentit exclosos i ens fa por caure-hi, de vegades de manera sub- jectiva però també objectiva a partir de la desarticulació dels estats del benes- tar i de la pèrdua de la situació de bonança. Aquesta qüestió, que pot semblar banal, estarà en joc en cadascun de nosaltres també quan estiguem en la praxi del treball social. «Coneixem l’exclusió escolar, l’exclusió professional, […] l’exclusió enfront del treball, l’exclusió en matèria d’amistat, l’exclusió amorosa, l’exclusió racial […]. Si es busca bé, sempre s’està exclòs en relació amb algú, s’està exclòs de quelcom.» S. Karsz (coord.) (2004). La exclusión: bordeando sus fronteras(pàg. 141). Barcelona: Gedisa. 4.1. Ús genèric i ús específic del terme exclusió Sobre el terme exclusió, cal diferenciar l’ús genèric de l’específic. Aquest fet donarà peu a diferents lectures i, per tant, a diferents pràctiques. Les situacions esmentades abans correspondrien a un ús genèric. Encara que es tracti d’exclusions greus, són exclusions restringides i particulars. Podríem parlar d’una certa exclusió des de la part més interior del subjecte. El terme podria prendre les accepcions de segregació, expulsió, apartament, desterrament, exili... «En el sentit específic, l’exclusió representa alguna cosa diferent i alguna cosa més que les seves manifestacions datades i localitzades. Re-significa situacions de depuració, de despullament, de rebuig, i fins i tot situacions d’exclusió ja existents.» S. Karsz (coord.) (2004). La exclusión: bordeando sus fronteras(pàg. 143). Barcelona: Gedisa. En l’actualitat, és a dir, a partir de 1990, el terme exclusió pren una altra di- mensió. Tenen lloc discursos i pràctiques que funcionen d’una manera molt específica. En l’ús contemporani l’exclusió￿sempre￿és￿social. En paraules de Karsz, l’exclusió social és l’exclusió sense fronteres; això dóna idea de la seva expansió sense límit. © FUOC • PID_00244942 22  Viure i treballar en els marges. Exclusió i pobresa des dels serveis... L’adjectiu social: «[...] expressa fins a quin punt l’exclusió és radical, profunda, devastadora: en els seus efectes materials, i també en allò que ataca, en cada subjecte humà i en el conjunt de la societat. […] D’aquesta manera, si en la dècada de 1970 ja va ser qüestió d’exclosos (de l’economia, del benestar, del progrés, etc.); si abans, en els anys cinquanta, va ser qüestió dels exclosos de l’habitatge, i així successivament, tot això no té a veure encara amb l’exclusió social, que data dels anys 1985-1990: aquests exclosos ho són radicalment i són per tant socialment exclosos, són exclosos socials». S. Karsz (coord.) (2004). La exclusión: bordeando sus fronteras(pàg. 144). Barcelona: Gedisa. Així, els exemples assenyalats anteriorment (falta d’habitatge, d’ocupació, etc.) no correspondrien a l’exclusió, ja que podrien ser esmenats mitjançant la pro- moció d’ocupació, habitatge… En el moment en què la persona aconseguís ocupació s’hauria resolt el problema. No passa el mateix amb la categoria d’exclusió social: «L’exclusió social concerneix les arrels de l’ésser i de l’ésser junts» (Karsz, 2004, pàg. 145). La nostra època es caracteritza per una crisi social important en què les desi- gualtats són ingents i en què la falta d’expectatives és constant. Fa la impressió que si hom entra en la categoria d’exclòs, difícilment en sortirà. «El desenvolupament de l’exclusió transforma radicalment el que és social, ho desconnec- ta, ho deixa sense timó: el que és social cessa de ser l’espai de l’expectativa, de l’esperança i de la promoció (socials), del progrés compartit, de la possibilitat de trobar un lloc en la societat… El que és social passa a ser el teatre de les desigualtats, tan intolerables que semblen impossibles d’evitar, o fins i tot definitives.» S. Karsz (coord.) (2004). La exclusión: bordeando sus fronteras(pàg. 148). Barcelona: Gedisa. La diferència amb altres èpoques és que la societat abans era més homogènia, no trobàvem situacions tan dispars dins d’una mateixa comunitat, i si es do- naven condicions de vida precàries sempre hi havia una esperança, se suposa- va que la situació seria transitòria i hi havia l’esperança d’un futur millor. Ho tenim ben present a Espanya en els anys seixanta, moment en què les migra- cions tant dins el país com cap a Europa van ser nombroses. La gent va viure els primers anys en condicions molt penoses en les comunitats que els van rebre, però progressivament van poder millorar i fins i tot tornar a les seves terres d’origen. Evidentment podríem plantejar que en altres èpoques la pobresa era genera- litzada i no exempta de conflictes i guerres, però el fet diferencial de l’exclusió avui dia és que és una problemàtica holística i no solament un problema de fal- ta de diners, d’habitatge o de treball. Karsz parla d’un disfuncionament, d’un malestar social. El creixement de l’exclusió amenaça el que és social, n’eleva les tensions fins a fer-lo explotar. © FUOC • PID_00244942 25  Viure i treballar en els marges. Exclusió i pobresa des dels serveis... joves amb intenses mancances formatives i ressorts d’aprenentatge, que donen accés estricte a ocupacions eventuals, precàries i no generadores de cap tipus de vincle grupal o comunitari, construeixen unes condicions propícies per a un nou espai d’exclusió social juvenil. • La flexibilitat irreversible dels processos productius en l’economia infor- macional ha servit d’argument en algunes societats, entre les quals hi ha l’espanyola, per a impulsar processos paral·lels de destrucció d’ocupació i de desregulació laboral, amb erosió de drets laborals i debilitament dels esquemes de protecció social tradicionalment lligats al mercat de treball. Això ha generat nous espais socials d’exclusió, que afecten no solament la població més jove, sinó també i sobretot col·lectius adults amb càrregues familiars. 3)￿El￿dèficit￿d’inclusivitat￿de￿l’estat￿del￿benestar Subirats planteja que un tercer factor clau està determinat per la falta d’inclusivitat de l’estat del benestar i que es manifesta en dos vessants: • Es consoliden les fractures de la població a partir del disseny poc inclusiu de les polítiques de benestar. Per exemple, l’exclusió dels grups que fracas- sen en l’escolaritat i la poca o nul·la resposta de certes polítiques educati- ves. • S’amplia el caràcter segregador de certs mercats del benestar. Per exem- ple, la liberalització del mercat immobiliari provoca l’exclusió de l’accés a l’habitatge d’amplis col·lectius socials i fractures importants als barris, sobretot en els més deprimits. Aquests tres factors s’interrelacionen i sovint es potencien mútuament, de ma- nera que alimenten les dinàmiques d’exclusió social. Podem veure exemples en què es concreta el caràcter multifactorial i multidimensional en la vida quotidiana: barris deprimits en els quals l’escolarització és precària, amb altes taxes d’absentisme escolar i que pateixen la desocupació de llarga durada, o col·lectius d’immigrants que davant la falta de documentació i de regularitza- ció de la seva situació no accedeixen als sistemes de salut i de protecció social ni a un habitatge adequat. Leal planteja que la precarietat provoca molt patiment en els subjectes. Quan la intensitat és excessiva i no es pot contenir, augmenta el desemparament i el subjecte queda en la indefensió més absoluta; si es veu fora de la comunitat o exclòs, queda sense la protecció que aquesta pot proporcionar-li. La soledat, la falta de suports, la fragilitat dels vincles i els fracassos: Referència bibliogràfica J.￿Subirats￿(dir.) (2005). Aná- lisis de los factores de exclusi- ón social. Madrid: Fundación BBVA, Institut d’Estudis Au- tonòmics (pàg. 14-16). © FUOC • PID_00244942 26  Viure i treballar en els marges. Exclusió i pobresa des dels serveis... «[...] provoquen una fractura de la confiança en el subjecte, que queda així indefens, i el col·loquen en alt risc de desconfiar d’ell mateix i de quedar atrapat en relacions de dependència i submissió, com qui ha abandonat l’esperança de construir un projecte i al qual només queda subsistir en la permanent precarietat. […] La pèrdua de la feina i de la casa, la manca de mitjans per a viure de manera digna, l’assistència insuficient davant la necessitat, el debilitament de la funció contenidora de les institucions, la fallida dels mecanismes redistributius, etc., tenen un alt cost per a subjectes i col·lectius, en especial els més fràgils. L’augment de l’exclusió i del desemparament és el resultat de la consolidació progressiva d’un sistema que “s’ha tornat hostil a la vida”». J. Leal (2016). «La posición de los profesionales ante la vulnerabilidad de los sujetos y de los derechos sociales». Revista de Treball Social (núm. 207, pàg. 43). 5.1. Situacions de pobresa extrema i marginació social Les persones que pateixen de manera més intensa les conseqüències de l’exclusió social són les que es troben en una situació de pobresa extrema. Pre- senten desavantatges socials i econòmics que poden ser altament persistents, estigmatitzadors i segregadors. Aquesta situació fa que la persona es vagi allu- nyant progressivament del que és social, de manera que queda fora del circuit de manera irremeiable. En èpoques anteriors, de les quals som hereus, aquests col·lectius rebien el nom d’inadaptats socials. D’aquesta manera, i amb aquest significant, queden responsabilitzats del fet d’«estar fora», no s’adapten a la societat. Així, les per- sones marginades queden fora del sistema, sense suport familiar, social i sense vincles amb el món laboral. Més aviat, en les coordenades actuals explicades anteriorment, es tracta d’un fet estructural en què les estructures socials i econòmiques deixen fora un am- pli col·lectiu que és considerat o bé perillós o bé un rebuig de la societat, o ambdues coses alhora. Segons Bauman: «Les “classes perilloses” originals estaven constituïdes per l’excés de població exclosa tem- poralment i encara sense integrar, població a qui la rapidesa del progrés econòmic ha- via privat de la seva “funció útil” i que, en desintegrar-se molt de pressa les xarxes de vincles socials, va acabar sense cap protecció. No obstant això, s’esperava que amb el temps aquestes classes es reintegrarien, atenuarien els seus ressentiments i restablirien els seus interessos en l’“ordre social”. Les noves “classes perilloses”, al contrari, són aquells grups socials que es jutgen inadequats per a la reintegració i es declaren inassimilables, ja que no es pot imaginar quina funció podrien exercir després de la “rehabilitació”. No solament són classes excedents, sinó supèrflues. Estan excloses permanentment: es tracta d’un dels pocs casos de “permanència” que la modernitat líquida consent i fomenta de manera activa». Z. Bauman (2007). Tiempos líquidos(pàg. 99). Barcelona: Tusquets. Per a l’autor, la irrevocabilitat de l’exclusió es deu a la descomposició de l’estat social. Fins ara, aquest estat era el pressumpte garant de serveis públics i de protecció i, d’altra banda, podem pensar que ha funcionat amb l’estatut de l’ideal. Aquest ideal s’ha degradat; el públic ha deixat de tenir la idea d’Estat protector com a garantia de cobertura de les necessitats; apareix la idea que és l’individu qui ha de cobrir-se les espatlles i, en el cas que no tingui capacitat, © FUOC • PID_00244942 27  Viure i treballar en els marges. Exclusió i pobresa des dels serveis... la família és l’encarregada de donar el suport necessari. D’aquesta manera, es desdibuixa la cobertura social de manera que passa a predominar la individual. És la realitat que podem captar actualment davant la falta de feina. La respon- sabilitat és de la persona que no s’ha format prou, de la que ha gastat per sobre de les seves possibilitats, de la persona immigrant que ha vingut a usurpar el nostre benestar… i el que no millora la seva situació és perquè no vol. Així: «[...] no tenir un lloc de treball es percep cada vegada més com un estat de “redundàn- cia” (ser descartat, etiquetat com a superflu, inútil, incapacitat per a treballar i condemnat a romandre “econòmicament inactiu”). No tenir feina implica ser prescindible, potser fins i tot ser prescindible per sempre, destinat a l’abocador del “progrés econòmic”, un progrés que, en última instància, es redueix a fer la mateixa feina i aconseguir beneficis idèntics, però amb menys personal i “costos laborals” inferiors». Z. Bauman (2007). Tiempos líquidos(pàg. 100). Barcelona: Tusquets. Els desocupats pertanyen a una subclasse, cauen en un forat del qual difícil- ment podran sortir i deixen de ser considerats ciutadans de dret, no tenen va- lor per a la societat i, per tant, passen a ser considerats un rebuig. «Tampoc no hi ha gaire distància entre els “superflus” i els delinqüents: la “subclasse” i els “delinqüents” són dues subcategories dels exclosos, dels “socialment inadequats” o, millor encara, dels “elements antisocials”. El que els diferència és la classificació social i el tracte que reben, no l’actitud i la conducta que tenen. Tal com ocorre amb la gent sense feina, els delinqüents (és a dir, els empresonats, acusats d’un delicte i en espera de judici, sota vigilància policial) ja no són vistos com a subjectes exclosos temporalment de la vida social normal i destinats a ser “reeducats”, “rehabilitats” i “restituïts a la comu- nitat” com més aviat millor. Se’ls considera més aviat individus marginals a perpetuïtat, inadequats per a ser “reciclats socialment” i destinats a romandre per sempre allunyats dels problemes, separats de la comunitat dels ciutadans respectuosos amb la llei.» Z. Bauman (2007). Tiempos líquidos(pàg. 102). Barcelona: Tusquets. © FUOC • PID_00244942 30  Viure i treballar en els marges. Exclusió i pobresa des dels serveis... «En la seva versió actual, els drets humans no impliquen l’adquisició del dret a una ocu- pació, per molt bé que s’exerceixi, o —d’una manera més general— del dret a l’atenció i a la consideració per mèrits passats. L’alimentació, la posició social, el reconeixement de la utilitat pròpia i el dret a la dignitat es poden esvair per complet, de la nit al dia i sense avís previ.» Z. Bauman (2009). La posmodernidad y sus descontentos(pàg. 34). Madrid: Ediciones Akal. La incertesa postmoderna es caracteritza també pel debilitament de les xarxes socials, com les formades a partir del barri, de la família i de les amistats pròpies d’altres temps. El consumisme té una part de responsabilitat en l’assumpte: es presenta com a font directa de satisfacció, comprem amb la promesa de ser feliços amb els nostres objectes i acabem aïllant-nos amb ells. «La dissolució lenta però inexorable i l’oblit induït de les habilitats socials tenen una altra part de responsabilitat. El que se solia unir i mantenir unit gràcies a les habilitats individuals i a la utilització de recursos autòctons tendeix ara a passar per mitjà de la mediació d’eines produïdes tecnològicament que s’adquireixen en el mercat. Quan no es tenen aquestes eines, les comunitats i els grups es desintegren (si és que abans van tenir l’ocasió de formar-se). No solament la satisfacció de necessitats individuals, sinó també la presència i resistència de grups i col·lectivitats, adquireixen un grau cada vegada més gran de dependència del mercat i, per consegüent, en reflecteixen, com caldria esperar, el caràcter capritxós i excèntric.» Z. Bauman (2009). La posmodernidad y sus descontentos(pàg. 35). Madrid: Ediciones Akal. El missatge que ens arriba dels mitjans de comunicació és un missatge d’indeterminació: res no és segur, tot dura poc, tot és efímer. Abans es vivia en la societat de la certesa, ara res no és durador i entrem en la societat del risc. «I, per consegüent, no hi ha a penes coses en el món que es puguin considerar sòlides i fiables, res que recordi una lona persistent en què es podria teixir el propi itinerari de vida.» Z. Bauman (2009). La posmodernidad y sus descontentos(pàg. 36). Madrid: Ediciones Akal. Aquestes són les condicions de la incertesa postmoderna que incideixen i mar- quen els processos d’exclusió, en el sentit que exclosa ho pot ser qualsevol persona. Estem en un canvi de paradigma que ens afecta a tots de la mateixa manera: el sentiment de possible pèrdua constant, la pèrdua del que té de se- gur el treball, de la seguretat del que s’ha conegut, al costat del debilitament de les nostres xarxes socials de suport, fan que les coordenades del que entenem per exclusió variïn. «Al costat del col·lapse de l’oposició entre la realitat i el seu simulacre, entre la veritat i la seva representació, arriba el desdibuixament i la dissolució de la diferència entre el que és normal i el que és anormal, l’esperat i l’inesperat, el que és corrent i el que és estrany, el domesticat i el salvatge, el familiar i l’estrany, “nosaltres” i els estranys. Ja no hi ha una preselecció, definició i segregació autoritzades dels estranys com la que hi solia haver en l’època dels programes coherents, duradors i gestionats per l’Estat, de construcció de l’ordre. Els estranys són ara tan canviants i proteics com la mateixa identitat; estan igual de feblement fundats, són igual d’erràtics i volàtils.» Z. Bauman (2009). La posmodernidad y sus descontentos(pàg. 36). Madrid: Ediciones Akal. © FUOC • PID_00244942 31  Viure i treballar en els marges. Exclusió i pobresa des dels serveis... 7. De la precarietat a l’autoexclusió Tal com hem vist anteriorment, la desafiliació pot portar a la marginalitat i a l’exclusió extremes. Com es porta a terme aquest procés? En aquest apartat veurem els mecanismes socials i individuals que hi poden influir. Després d’haver vist les aproximacions clàssiques de la pobresa, ens endinsem en la lògica d’un procés, el procés de l’exclusió. Aquesta anàlisi permetrà plan- tejar-nos la dinàmica de l’exclusió i poder pensar com tractar-la abans que ar- ribi a tenir uns efectes irreversibles. Sense estalviar-nos pensar que calen acci- ons polítiques que modifiquin la situació estructural, es tractarà d’establir una posició determinada en la relació amb les persones que atenem i un treball amb els equips implicats. Així, doncs, intentarem detectar les zones de vulnerabilitat quan veiem algú que no aconsegueix mantenir-se amb les feines precàries que té, o aquell jove que no pot seguir una formació continuada que el portaria a una inserció la- boral i social real. Si no hi ha un suport familiar o d’una xarxa professional, els subjectes poden anar entrant progressivament en un procés de marginalitat. Seguirem els estudis de Serge Paugam (citat per Rouet) i el procés de desqua- lificació social. Paugam defineix el procés￿de￿desqualificació￿social com una de les formes possibles de la relació d’interdependència entre una població designada com a pobre i exclosa i la resta de la societat. Hi ha quatre elements que permeten definir aquesta relació: • Estigma. La pobresa es considera intolerable per la comunitat, i les perso- nes pobres són desvalorades. Han de viure en l’aïllament, ja que la humi- liació els impedeix desenvolupar el sentiment de pertinença a una classe social. • Les persones pobres. Pel fet de ser assistides, no poden tenir més que un estatus social desvalorat que les desqualifica. No obstant això, són consi- derades membres de la societat, tot i que pertanyents a l’últim estrat. En aquest sentit, la desqualificació social no és sinònim d’exclusió. • Els modes de resistència a l’estigma i l’adaptació a la relació d’assistència. Varien segons la fase del procés de desqualificació en la qual es troben les persones pobres. Les persones assistides no constitueixen un estrat homo- geni de la població. © FUOC • PID_00244942 32  Viure i treballar en els marges. Exclusió i pobresa des dels serveis... • Condicions sociohistòriques d’aquest procés de desqualificació social. L’augment de l’ús de l’assistència s’explica per tres factors: un nivell ele- vat de desenvolupament econòmic associat amb una forta degradació del mercat de treball; un augment de la fragilitat dels llaços socials, en parti- cular en l’àmbit familiar, i una protecció més gran per l’Estat. Segons Rouet, la marginalitat és així directament una conseqüència d’un re- buig de l’assistit, de la humiliació induïda per l’assimilació a una subcatego- ria de ciutadà, de persona, i causa una ruptura del llaç social. La desquali- ficació de Paugam reuneix una construcció de la identitat en negatiu que, d’alguna manera, condueix les persones a desenvolupar comportaments par- ticulars amb vista als dispositius institucionals de solidaritat o d’assistència, la qual cosa els fa ser inoperants. L’exclusió social és una anomia social que s’inscriu en la construcció d’una cultura de l’exclusió, en formes de vida parti- culars instal·lades en la desviació o la perillositat per al cos social. Així, doncs, aquesta anàlisi permet veure com els programes i les polítiques de lluita contra l’exclusió, que institucionalitzen les persones pobres i la pobresa, agreugen de vegades la situació i institueixen alhora una cultura de la pobresa. La fragmentació de la societat implica nous interrogants sobre la manera de mantenir els llaços en una societat on l’exclusió es constata sense poder ser delimitada. No obstant això, no podem deixar de banda les qüestions particulars dels sub- jectes en els processos de precarietat. No es pot parlar d’exclusió generalitzada; cal tenir en compte les particularitats, els processos purament individuals. Per a això seguirem el desenvolupament teòric de Furtos, que mostra el llaç entre la precarietat i l’autoexclusió analitzant les noves formes de patologia mental que se’n deriven. Ho farem seguint l’article de Morana: «Jean Furtos. De la précarité à l’auto-exclusion». Jean Furtos Furtos és psiquiatre i cap de Psiquiatria en un hospital prop de Lió (França). El 1995 va fundar un observatori que treballa en les pràctiques de salut mental i precarietat al costat dels que estan a primera línia de la clínica psicosocial. El 2009 va publicar la seva obra De la précarité à l’auto-exclusion. Furtos constata que el tipus de patiment va canviant, de manera que l’estructura psíquica dels subjectes evoluciona segons el tipus de societat en què viuen. «Si l’autoexclusió apareix així com una nova forma de patologia mental, cal cercar la causa en les característiques de la societat contemporània.» C. Morana (2015). «Jean Furtos. De la précarité à l’auto-exclusion, Editions Rue d’Ulm/ Presses de l’École Normale Supérieure, 2009, par Laurence Lacroix». L’Œil de Minerve. Referència bibliogràfica C.￿Morana (2015). «Jean Furtos. De la précarité à l’auto-exclusion. Editions rue d’Ulm / Presses de l’École Normale Supérieure. 2009. Par Laurence Lacroix». L’Œil de Minerve. © FUOC • PID_00244942 35  Viure i treballar en els marges. Exclusió i pobresa des dels serveis... Les persones exerceixen una «autonegligència» important. Acumulen coses sense distingir les que són escombraries de les que no ho són. Viuen en la im- mundícia. És el que actualment s’anomena la síndrome de Diògenes. Furtos (2009, pàg. 3) explica que hi ha una pèrdua de la funció psíquica de descon- taminació entre el que cal llençar i el que cal guardar. La persona ve a ser un rebuig en ella mateixa. No vol dir que sigui un rebuig com a subjecte, sinó perquè es va destruint progressivament en la seva humanitat; apareix com un rebuig i desapareix com un subjecte amb dignitat. La síndrome d’autoexclusió mostra una complicació important i terminal: és la mort prematura a causa del descuit, l’anestèsia i el rebuig de l’ajuda i de les cures adequades. Furtos (2009) proposa una resposta ètica al tractament d’aquest tipus de situ- acions: l’antídot￿de￿l’exclusió￿és￿el￿respecte. És perquè l’estructura social està deshumanitzada, perquè no té en compte la persona com a principi mateix i fonament primordial, que apareix la síndrome d’autoexclusió. Lluitar con- tra això implica un retorn a les relacions veritablement humanes. Per a acom- panyar en l’exclusió cal respectar comportaments que no entenem, que són destructius i paradoxals i, no obstant això, continuar mantenint una relació. És la relació intersubjectiva, la que reconeix la dignitat de la persona i la seva impossibilitat temporal de complir les normes. És important reconèixer i ac- ceptar, durant un temps, el món al revés en què viuen algunes persones en situació d’exclusió; viure al revés però viure malgrat tot. Per a situar-se davant de les persones amb aquestes dificultats psicosocials tan greus, cal d’entrada reconèixer-les com a tals i evitar interpretar que mostren una «mala voluntat» o que «sabotegen el treball professional». En aquest tipus de relació d’ajuda, sigui quin sigui el lloc de la relació d’ajuda, s’ha de desen- volupar la capacitat de negociar; cal crear un espai amb gent que aparentment no vol res però que pot acceptar una petita ajuda, sobretot si la hi ofereixen amb tacte, amb convicció però, sobretot, desitjant-los que tinguin la possibi- litat de viure. © FUOC • PID_00244942 37  Viure i treballar en els marges. Exclusió i pobresa des dels serveis... Bibliografia Bauman, Z. (2000). Modernidad líquida. Buenos Aires: Fondo de Cultura Económica. Bauman, Z. (2007). Tiempos líquidos. Barcelona: Tusquets. Bauman, Z. (2009). La posmodernidad y sus descontentos. Madrid: Ediciones Akal. Bauman, Z.; Dessal, G. (2014). El retorno del péndulo. Madrid: Fondo de Cultura Económica de España. Beck, U. (2002). La sociedad del riesgo global. Madrid: Siglo XXI. Castel, R. (2010). La discriminación negativa. Barcelona: Editorial Hacer. de Castro, G.; Casares, M. (eds.) (2012). Cambio social y cooperación en el siglo XXI. Bar- celona: Fundación Intervida. Delgado, M. (2013). «Formas contemporáneas de la exclusión social». A: Exclusiones. Dis- cursos, políticas, profesiones. Barcelona: Editorial UOC. Estivill, J. (2010). «El nom fa la cosa». A: L’Observatori Català de la Pobresa, la vulnerabilitat i la inclusió social. Fonaments i precedents europeus. Barcelona: Generalitat de Catalunya («Inclusió Social»). Furtos, J. (2009). «Quelques aspects de la santé mentale concernant l’habitat dans l’accompagnement des personnes précaires». Cahier SC (núm. 48) «Vulnérabilités». García Molina, J. (coord.) (2013). Exclusiones. Discursos, políticas, profesiones. Barcelona: Editorial UOC. Karsz, S. (coord.) (2004). La exclusión: bordeando sus fronteras. Barcelona: Gedisa. Leal, J. (2016). «La posición de los profesionales ante la vulnerabilidad de los sujetos y de los derechos sociales». Revista de Treball Social (núm. 207, pàg. 40-52). Morana, C. (2015). «Jean Furtos. De la précarité à l’autoexclusion. Editions rue d’Ulm / Presses de l’École Normale Supérieure. 2009. Par Laurence Lacroix». L’Œil de Minerve. Paugam, S. (2007). Las formas elementales de la pobreza. Madrid: Alianza Editorial. Pelegrí, X. (ed.) (2011). Els Serveis Socials a Catalunya: aportacions per al seu estudi. Lleida: Edicions de la Universitat de Lleida. Prévost, M. (2009). «La souffrance psycho-sociale: regards de Jean Furtos». Cahier SC (núm. 48) «Vulnérabilités». Ramonet, I. (2016). «Los nuevos miedos». Le Monde diplomatique (núm. 248). Rouet, G. (2010). «La pauvreté et l’exclusion sociale en Europe: concepts et politiques». Subirats, J. (dir.) (2004). Pobreza y exclusión social. Un análisis de la realidad española y eu- ropea. Barcelona: Fundació La Caixa. Subirats, J. (dir.) (2005). Análisis de los factores de exclusión social. Madrid: Fundación BBVA / Institut d’Estudis Autonòmics. Subirats, J. (2012). «Los grandes procesos de cambio y transformación social. Algunos ele- mentos de análisis». A: Cambio social y cooperación en el siglo XXI. Barcelona: Fundación In- tervida.