La Patología: Signos, Conceptos Históricos y Salud Mental - Prof. Baron, Apuntes de Psicopatología

¡Descarga La Patología: Signos, Conceptos Históricos y Salud Mental - Prof. Baron y más Apuntes en PDF de Psicopatología solo en Docsity! TEMA 1. INTRODUCCIÓ 1. Definició de Psicopatologia Es un tipus de psicologia aplicada que té per objecte l’estudi dels fenòmens psíquics morbosos o anormals (tot allò que no es normal). La patologia ha anat variant molt al llarg de la història. Coses que abans no ens semblaven normals ara si que ho són i viceversa. El cervell és l’òrgan de la ment i la psicologia estudia la ment. Quan és un trastorn que està al voltant del cervell però no el toca, serà una psicopatologia en canvi si és un trastorn del cervell és neurologia. Psicopatologia equival a semiologia psíquica. La semiologia és l’estudi genèric dels símptomes dels trastorns psíquics. Símptoma: És la dada patològica elemental, dotada de valor denotatiu o significatiu, d’expressió subjectiva, sense expressió observable. Nosaltres veiem la patologia o el símptoma pel que el pacient ens explica. Per exemple, el mal de cap, si no ens diuen que té mal de cap no ho podem saber. Signe: És la dada patològica elemental, objectiva o observable. No cal que el pacient ens expliqui res, nosaltres ho veiem. La febre és un exemple de signe, ja que podem mesurar-la amb el termòmetre. Un signe individualitzat ens dona molt poca informació. El que ens dona molta informació és l’agrupament de símptomes. Aquesta agrupació rep el nom de síndrome. Exemple; la tristesa immotivada (sense motiu) a mitjans del segle XIX es comencen a donar conta que algunes persones tenen també Bradipsipia (pensament enlentit) i altres Bradicinesia (moviment lent). Les persones que presenten aquests símptomes, també presenten agrupacions naturals de símptomes, actualment depressió. La ciència que estudia els síndromes es la Sindròmica. En Psicopatologia no existeixen els signes, es treballa amb símptomes. Aquelles patologies que es poden objectivar passen directament a les ciències del cervell. 2. Evolució Històrica dels conceptes en Psicopatologia La Psicopatologia apareix al segle XIX, fins a aquest moment els trastorns mentals eren coses rares i no els donaven cap importància, apartaven de les comunitats aquelles 11 11 persones que tenien algun trastorn. Les patologies eren greus y produïen por. Al 1700 es crea un hospital psiquiàtric. 1850 es crea el manicomi per atendre les patologies i trastorns mentals. El manicomi és un recurs revolucionari i modern d’ajuda on es comencen a fer els primers tractaments. És un recurs psicològic. El nivell de vida dins del manicomi al principi era major al de fora, però a mitjans del segle XX s’estanca, no evoluciona i el nivell de vida és inferior al de fora. 3. Nosologia Comprèn: 1. El quadre clínic: Conjunt de símptomes. 2. El curs: Durant quan temps duren aquests símptomes. 3. Patogènia: Els mecanismes pels quals ens apareix aquesta patologia. Per exemple: la tuberculosi. Quadre clínica: tos, expectoració, hemoptisi. Patogènia: al pulmó es formen unes cavernes que foraden que apareix sobretot en moments de crisi social com guerres, etc. Malaltia o nosologia Quan a partir del quadre clínic, el curs i la patogènia apareix la etiologia (la causa/ causes) es diu malaltia i quan no apareix la causa es diu entitat nosològica o trastorn. És a dir: • Malaltia la causa apareix • Trastorn la causa no apareix Arribem al coneixem dels trastorns a partir d’unes dades valorables a partir de: 1. Observacions objectives: • Directes: Allò que veiem directament. Per exemple, quan vas a buscar un pacient a la sala d’espera ja observes com camina, com es dirigeix cap a tu, com es mou, veus aspectes directes i presents. 11 11 És difícil, ja que ningú té mai un benestar complet. És força utòpic. Promoure la salut: 2.1. Invertir en la salut per reduir la pobresa. Si reduïm la pobresa millorem la salut. 2.2. Crear seguretat sanitària individual i mundial. Crear programes segurs per la gent. 2.3. Promoure una cobertura universal, la igualtat de drets entre homes i dones i els drets humans relacionats amb la salut. Avui en dia, encara hi ha llocs on els homes tenen ajuda necessària en quant a salut i les dones no. 2.4. Afrontar els factors determinats amb la salut. Per exemple, l’accés a l’aigua potable, una aigua en condicions. Hi ha alguns països que han de moure’s molt per poder accedir a aquest. 2.5. Reforçar els sistemes de salut i promoure l’accés equitatiu a l’assistència sanitària. Nosaltres podem accedir molt aprop nostre a algun centre sanitari, altres països no. 2.6. Aprofitar els coneixements, la ciència i la tecnologia. Hi ha comunitats o països que poden rebre i aprofitar la tècnica de la ciència i tecnologia i altres no. 2.7. Enfortir la governança, el lideratge i la “rendición de cuentas”. La OMS dóna molta importància al benestar. Per altre banda el congres de metges i biòlegs de Catalunya també defineixen la paraula Salut. “ Salut és aquella manera de viure, que és autònoma, solidaria i joiosa” Jordi Gol, 1976. Estar bé amb mi mateix, amb els altres, estar content i ser feliç. Jordi Font que pretén que la definició salut incorpori: 1. Una dimensió temporal de salut: Capacitat, en l’individu, de créixer i progressar, de madurar. És el concepte dinàmic de la salut. La possibilitat de continuar endavant cara al futur: temporal de persona 2. Una dimensió social: Capacitat de crear noves possibilitats de vida. No es tracta ja de reaccionar davant la noxa patògena (element de fora que provoca un trastorn, una bactèria per exemple) sinó de la capacitat de fer esclatar nova vida en un mateix o de provocar-la en altres (reproducció biològica, fecunditat mental, etc...) Dimensió social de la salut que abasta qualsevulla manifestació biològica, psicològica o transcendent. 3. Una dimensió immanent 4. Una dimensió transcendent Immanent i transcendent: Capacitat d’experimentar satisfacció, que no és el mateix que no experimentar malestar o patiment, per tal com aquests poden ésser senyals de bona reacció somàtica, la tristesa pot ser senyal de bona reacció mental enfront la pèrdua d’un ésser estimat. La satisfacció neix de la possibilitat actual o futura d’arribar al benésser i no pas de la possibilitat d’evitar tot malestar adaptant-se com sigui o al que sigui: biològic, social, mental o políticament parlant. Però no es podria dir que té salut algú que no te satisfacció, tot i que la té havent també de passar pels malestars reaccionals de defensar-se, de créixer, de crear... No estar satisfet manifesta que no ha assolit l’harmonia personal amb ell mateix i amb els altres (Dimensió Immanent i transcendent de la salut). “Salut és una capacitat individual i social de benésser somàtic i psíquic, compatible amb estats de sofriment o de manca (malaltia), que no impedeix una més plena vida personal”. Jodie Font, 1976. Aquesta definició no parla tampoc d’un estat perfecte de benestar, sinó de benésser, d’estar bé. Per exemple, el que diu aquest metge és que tenir febre, és un bon signe de salut, ja que la febre és una reacció sana. També l’estar trist quan s’ha mort algú proper i estimat és una bona reacció, una reacció sana. Per Font, hi han 7 indicadors de salut mental: 1. Capacitat de reacció: Davant de les dificultats, dels problemes. No és aquella persona que NO té problemes, sinó aquella que en té i reacciona, els enfrontat. La persona sana sap reaccionar, resoldre les dificultats. Te la capacitat de solucionar el conflicte. 2. Capacitat de creixement: Aquell individu que creix, es desenvolupa i madura de forma física, mental, emocional...un individu que no s’estanca, evoluciona. Creixement mental, de maduració, no es queda rígida, es capaç de créixer i evolucionar. 3. Creativitat: Aquella que no cau en les rutines. Una persona creativa és capaç de fer o pensar coses diferents, avança, millora... no te un trastorn obsessiu. 4. Autonomia: Capacitat de pensar per si mateix. Capaç de decidir per si mateix, de crear opinions. No depèn dels altres. 5. Capacitat d’integració: És important que sigui autònom, però també integrador, afrontar la realitat, es capaç de integrar. Els trastorns psicòtics no ho son. 6. Capacitat de relació: Vinculació amb els altres, que afavoreix i ajuda el desenvolupament. Autonomia per un costat però solidaritat per l’altre. Posar-se en el lloc del altre. 7. Capacitat de satisfacció: Estar bé amb tu mateix, estar satisfet. Quan una persona ha aconseguit el que s’ha proposat, se sent bé amb si mateix. Satisfacció i ser capaç de compartir-ho amb els altres. En el fons ell fa una definició, ell diu que la salut és una capacitat individual i social de benésser somàtic i psíquic, compatible amb estats de sofriment o de manca (malaltia), que no impedeixin una mes plena vida personal. Centrada més amb el ser i no tant amb el estar. Veiem també que és una definició utòpica, perquè nos empre podem estar reaccionant de forma correcte, podem ser autònoms, relacionar- nos...aquest concepte de salut és un concepte dinàmic. Hi ha gent que està més còmode amb un concepte estàtic (jo estic bé, l’altre no). Tot i així, hi ha gent que no canvia. Si tenim un concepte dinàmic, on qualsevol pot tenir un problema, aleshores si que es pot ajudar a que la persona canvi. Hem de conèixer-nos i conèixer l’altre per a adquirir els indicadors. Va en la línia de desenvolupar les capacitats de la persona. 3. Model integrador del concepte emmalaltir Des de una perspectiva bio-psico-social i des de la teoria de la vulnerabilitat. George Engels, científic que a l’any 10977, proposa un canvi de com entendre la medecina. Proposa entendre l’ésser humà des de la perspectiva bio-psico-social. A partir dels anys 70 es decideix que s’ha de integrar aquests tres aspectes interrelacionats. “The need for a new Medical model: a challenge por biomedecine”Zubin, J. Y Spring, B. (1977) “Vulnerability: a new view of schizofrenia” Aniríem a un model bio-psico-social que ens explica les vulnerabilitats de la persona: Tenir en ment les preocupacions. Conjunt de trastorns (esquizofrènies, trastorns dels afectes, etc.) que tenen en comú aquella incapacitat per distingir entre el món intern (la pròpia vida psíquica) i el món extern. Aquell pacient que considera que els seus impulsos, ansietats i fantasies formen part de la seva realitat externa. El pacient que ho pateix es presenta molt confós. Tampoc té consciencia de la malaltia, creu que són els altres. Això vol dir, que el pacient difícilment vindrà, el portaran. Aquestes persones són conscients de que ho estan passant malament, però creuen que és per factors externs, causat pels altres (Exemple: a mi em volen fer mal, m’estan perseguint...). Poden aparèixer: exterior. Això és per alteracions en els sentits (les pot tenir tothom, són “benignes”) les diferenciaríem de les il·lusions: Deformacions perceptives: 1. Il·lusions: • Catatímia: Alteració puntual de la percepció fruit de l’estrès, d’una situació impactant o traumàtica. Exemple: La madrastra de Blancaneus pateix una esquizofrènia paranoide. Això fa que la gelosia que senti li digui que ja no és la més bella i per això la fa matar. La Blancaneus impactada per la informació que rep del patge fa una catatímia, comença a veure i deformar la realitat. Té il·lusions, fruit del impacte. Error de la percepció fruit de la pressió emocional. • Pareidolia: Deformació pseudovoluntaria. Ets tu mateix que deformes allò que estàs veient. 2. Pseudopercepcions hipnagògicas: Aquelles sensacions, percepcions que la persona té just abans de dormir-se. Per exemple: quan ens dona la sensació de caure. 3. Pseudopercepcions hipnopòmpiques: Aquelles sensacions, percepcions que la persona té just quan es desperta. 2. Al·lucinacions: Alteracions patològiques de la percepció, sense objecte o estímul sensorial provocador. Sensorials, relacionades amb els sentits. • Visuals: Ens apareixen taques, colors, que no són reals. Per exemple: Veig un nan de color verd que hem parla i em diu que al final del bosc trobaré unes monedes. Aquest nan és una al·lucinació visual, si hem parla és una al·lucinació acústica. Una al·lucinació és el que jo veig i el que sento. El deliri és el contingut (les monedes) la interpretació que jo faig. • Acústiques: Alteracions patològiques de la percepció acústica. Puc sentir veus, campanes, etc. • Olfactives- gustatives: El pacient sent olors, olors estranyes. Per exemple, els veïns estan fregint sardines per molestar- me. També el gust el poden percebre de forma estranya. NO sempre les al·lucinacions van acompanyades de deliri. • Tàctils: Sensacions de fred, humitat, cremor... • Cenestésiques: Aquelles al·lucinacions complexes. Estan relacionades amb la sensibilitat general. Per exemple, un pacient que parla de transformacions corporals o al·lucinacions sexuals (el veí traspassa la paret i em viola) i el traspassament del cos. Psíquiques: Es donen fonamentalment en un trastorn psicofrenic. Alteracions que estan vinculades amb el propi pensament, és el convenciment de que el pensament del pacient es sent, de que la gent del carrer pot sentir el seu pensament o que li fan pensar coses que no vol o li estan robant els pensament. Errors en els quals el pacient interpreta. A la bora del deliri. Consisteixen en el convenciment de que els altres poden tenir algun tipo de relació amb el meu pensament. • L’eco del pensament els altres repeteixen el meu pensament. • El robatori del pensament • Imposició de pensament El pacient a vegades és molt reticent, per por a que no ho entenguem o no el creiem. L’aliança terapèutica és quan el pacient explica el que li passa. a idea de que el deliri és la pèrdua del contacte amb al realitat a partir d’una alteració de la consciència. Distingir entre: Idea sobre valorada: Aquella persona que té idees fixes. Aquell tema és la seva vida. Per exemple: persones que tot el dia parlen de futbol, la seva vida gira al voltant del futbol. No és un deliri, sinó una idea sobrevalorada o una obsessió. Idea deliroide: Idea delirant però que no té la força i la convicció del deliri. Per exemple: un company que creu que l’han suspès perquè el professor el té mania. Li dones una explicació diferent i l’accepta. Deliri: Sistema erroni de creences. El pacient està convençut d’una idea. Per exemple, està segur de que el segueixen. Els deliris poden ser també positius, algú que es creu que és, per exemple, Napoleó o algú que descobreix la pedra filosofal. • Finalitat del deliri: Hi ha dues maneres de mirar-se el deliri. El pacient està omplint un buit, construcció que fa la persona en que ens expressa el seu patiment, aquelles coses que li angoixen i per altres el deliri s’ha d’eliminar del tot possible. • Classificació del deliri: Encapsulat: El pacient té el deliri però no contamina tot el funcionament el pacient. Malgrat que té el deliri no ho diu, la gent no el percep. No l’expliquen, l’amaguen...ell està convençut del deliri però no ho explica perquè creu que el prendran per boig. no perquè tingui un deliri està des estructurat. Sistematitzat: t’invadeix la conducta, t’angoixa, et genera preocupació. El contingut és versemblant (és possible, te’l pots creure). Per exemple, una senyora de 70 anys que creu que la seva nora li roba coses. Està convençuda. Aquest deliri genera un problema, ja que no es sap si es veritat o no. A nosaltres no ens cal saber si es erroni o no, ja que a partir de la conducta del pacient podem descobrir la veritat. I Insistematitzat: Deliri amb un contingut absurd. Ex: Pacient que t’explica que per les nits es transforma en gas, o un altre que t’explica que va a prendre unes copes a venus.