Fonaments de dret públic y dret constitucional, Apuntes de Derecho público

¡Descarga Fonaments de dret públic y dret constitucional y más Apuntes en PDF de Derecho público solo en Docsity! FONAMENTS DEL DRET PÚBLIC TEMA 1: DRET I ESTAT 1. Concepte i funcions del Dret El dret és un ordre jurídic que s'expressa normativament per regir una societat, regular-ne la conducta i resoldre'n els conflictes inspirat en el postulats de la justícia. - Serveix per ordenar les accions de la societat i per organitzar i satisfer els desitjos de la població. Societat > Poder (estat) > Ordenament jurídic > Societat - El dret institucionalitza l'aplicació del poder. - La societat regula el dret mitjançant penalitzacions. - El dret determina la conducta de la societat en sancions. - L'estat reacciona via un conjunt de normes les teves accions. - Les normes jurídiques tenen suport de l'estat. Funcions que compleix el dret: - Integració social: les normes jurídiques frenen la conflictivitat social establint conductes generals perquè la societat la compleixi. - Orientació social: influeix a la societat i persuadeixen d'unes determinades idees (ideologia). - Tractament de conflictes: resol conflictes. - Legitimació: Legitima el poder del dret. - Distributiva: el dret fa una distribució d'usos. - Repressiva: Reprimeix conductes (sancions) o les promou. - Promocional: "Descomptes per comprar un producte". 2. Dret moral i usos socials Els usos socials són pràctiques socials en una societat generalment admeses per una comunitat i no tenen una sanció jurídica. Hi han dos tipus d'usos socials: L'ús social no normatiu que consisteix en pràctiques majoritàries però sense que s'atribueixin a un caràcter vinculant, normatiu, obligatori i que la conducta que s'aparti d'aquesta pràctica provoqui una reacció social adversa sense que el grup exergeix pressió sobre quins actuen de manera diferent. L'ús social normatiu es caracteritzen per a servir d'una certa obligació o vinculació social i perquè el grup social faci una pressió per obtenir el seu compliment determinant la seva inobservació una reacció social adversa que pot anar des de la reprovació social fins a la marginació del grup. La diferència entre ús social i costum és que la costum està sancionada però l'ús social no ho està. 3. Dret i justícia El iusnaturalisme afirma que hi ha un dret natural, es refereix a un dret universal i reconeixible. Com a conseqüència jutgen el dret a partir de la moral i serveix per jutjar la justícia d'un ordenament jurídic, poden jutjar els drets si són justos i injustos i ha d'haver-hi una relació entre dret i justícia. El positivisme afirma que només és dret allò que està escrit en un ordenament jurídic. Per tant, l'única font del dret, l'únic origen de la norma, es fonamenta en el fet que està per escrit i vigent en un país, en un determinat moment històric. És el que es coneix com la llei positiva. 1 Latorre parla de les finalitats del dret. - Històricament la seguretat ha sigut la finalitat del dret. - La seguretat entre les persones s'aconsegueix mitjançant un conjunt de drets. La finalitat de justícia és que s'aproximi al dret natural i al dret de les persones. A través de la justícia es dóna a la igualtat material. 4. Legalitat i legitimitat Estem parlant de dues idees teòriques del dret: Legalitat: l'existència de les lleis en sentit ampli i conformitat d'aquestes en actes que estan sotmesos; suposa l'existència de les normes jurídiques i es una forma manifestativa del dret i la finalitat es demostrar que el dret existeix. Es una realitat objectiva i manifestativa. És molt propi d'un corrent originat en el segle 19 que és el positivisme. Una visió de la legalitat està relacionat amb una visió d'un estat de dret. Legitimitat: és un ordenament jurídic que garanteix que una institució o persona té dret a exercir el poder que li ha estat atorgat, segons les lleis vigents o els principis morals socialment acceptats. Des de el punt de vista de la legitimitat, l'estat burgès del segle 19 no era legal perquè no garantia els desitjos dels qui representava (no te base democràtica). 5. Estat i dret Una norma de conducta és un enunciat que estableix la forma en que s’ha d’ordenar una relació social determinada, es a dir, una relació entre 2 o més persones. Una part de les normes jurídiques són ordres o prohibicions de fer algo suportades per l’amenaça d’una sanció. Cada norma es descompon en dos normes: la que ordena o prohibeix i la que amenaça amb la sanció. Un altre part de les normes es que tenen un contingut diferent: autoritzar a fer algo, concedeixen facultats o poders a aquí es troba en determinades circumstàncies per a que les utilitzin. El dret apareix ara com un conjunt de disposicions que serveixen d’ajuda per aconseguir els propòsits dels nostres desigs el desenvolupament de la nostra personalitat . El dret objectiu no es limita a concedir-nos facultats o poders per obrar de forma determinada, sinó que accentua el seu caràcter instrumental posant servei a la nostra voluntat individual. Un altre element fonamental de l’estat és el poder, es exercit per determinats homes, que la seva designació i funcions estan regulats segons la forma política de cada comunitat. No solament l’estat pot crear el dret, sinó que té un monopoli de la seva creació, que l’estat a més de crear el dret, el protegeix amb el seu poder. Els usos socials són les pràctiques admeses en una comunitat o en alguns dels seus sectors, però la majoria dels nostres actes estan subjectes a ells. Els usos socials són imposats per una pressió de la comunitat i la seva inobservança va acompanyada de sancions que poden ser molt eficaces i per entendre el significat d’un dret, s’ha d’analitzar aquests usos socials. La norma moral suposa la consciència d’un deure, d’una conducta que em d’observar. Moltes normes morals són també jurídiques, però aquesta equivalència tenen certes diferències importants entre la perspectiva moral i la perspectiva jurídica El dret es constitueix mitjançant una aparell coactiu que en si mateix considerat falta de tot valor ètic i polític perquè el seu valor depèn de la fi transcendent del dret. El poder de l’estat constitueix una poderosa temptació para qui ho aconsegueixen; la finalitat d’aquest principi es que cadascú pugui saber el que està prohibit i el que està permet i també que cadascú pugui calcular la conseqüència jurídica dels seus actes mitjançant un Codi Penal. 2 Característiques de l'ordenament: - Unitat: l'ordenament jurídic és un, hi ha una única cadena de validesa que es conduïble i s'obra amb la constitució espanyola. La constitució espanyola permet una llei que sigui valida i pot donar lloc a una reglament que està dintre de la unitat del sistema; i té la funció d'ordenar la producció normativa. Les normes valides són les rellevants per saber quin tipus d'ordenament jurídic hi ha. - Plenitud: és complert (vol dir que no hi ha d'haver-hi llacunes jurídiques) quan preveu una norma per regular cada cas, es pot tenir certesa i seguretat jurídica; plenitud vol dir que el conjunt de l'ordenament té una resposta per regular i té uns recursos normatius per interpretar les normes de manera que donin una resposta cada situació. La tècnica de l'analogia és una tècnica d'aplicació del dret que es basa en la semblança i en la plenitud i tracta d'aplicar una norma semblant sobre un cas comparable, és molt raonable que s'apliqui en qualsevol dret excepte a un dret sancionador i a un dret penal. Els principis generals del dret és una altre tècnica per aconseguir la plenitud. - Dinamicitat: l'ordenament jurídic és dinàmic, vol dir que no és intangible; un dret vigent es pot reformar declarant-la invàlida; és dinàmic quan hi han canvis formals. Les lleis poden mutar, vol dir que el dret canvi d'utilitat. - Pluralisme: és un dels punts que senyala Grossi. Fonament jurídic que evoluciona cap a un ordenament plural. - Coherència: no poden haver-hi normes contradictòries. És bàsica perquè pot donar seguretat jurídica els ciutadans. 3. Criteris de relacions entre normes i sistemes normatius Gràcies aquestes criteris aconseguim la unitat i es pot mantenir la coherència en el sistema jurídic. Criteris: - Jerarquia normativa: les normes amb més jerarquia prevalen més que les que tenen menys jerarquia; és la forma més habitual d'ordenar el sistema de normes. Estem parlant d'una estructura molt jeràrquica. - Rang: el rang d'una norma és el nom jeràrquic que ocupa en el ordenament jurídic. - L'exsuperior: és la regla que expressa la idea de jerarquia, la norma de major rang s'imposa a la norma de menor rang. Els afectes jurídics afecta a que la norma de major rang provoca la invalidesa de les normes inferiors. Ex: la llei catalana per evitar la pobresa energètica va ser invalida pel Tribunal Constitucional perquè considerava que la Generalitat no tenia competències. - Validesa: Provoca la invalidesa de les normes, pot comportar uns afectes de la vigència de les normes. Com funciona: - Força passiva: comporta que les normes superiors anteriors són immunes a les normes inferiors posteriors. Comporta l'anul·lació d'una norma. Ex: Si algú hagués anul·lat la llei aprovada l'any 2008 sobre la prohibició d'edificar sols amb un pendent superior del 20% - Força activa: significa que la norma d'un rang desapareix pel fet que l'ordenament apareix una nova norma de rang superior. Comporta la derogació d'una norma. Ex: llei d'alçada màxima de pisos d'edificis aprovada a l'any 1976 - Temporalitat: - L'exposterior: relaciona les normes del mateix rang, però la que preval és la més nova. - Vigència: és la pertinència d'un ordenament jurídic que pot generar normes - Especialitat: regeix la relació de normes, regula normes del mateix rang, regula la mateixa situació, preval la norma especial. - Competència: és un criteri de relació entre normes i ordenaments de normes, consisteix en delimitar un àmbit material i encomanar la seva regulació en un determinat tipus de normes. 5 S'acota a les normes secundàries, que són les que fixen el àmbit. Ex: Article 81 de la constitució espanyola (tot allò que tingui a veure amb temes electorals hauran de regular per llei orgànica). Ex: Article 149 (una comunitat autònoma serà competent en normes secundàries) · La derogació és el procediment a travès del qual es deixa sense vigència a una disposició normativa ja que sigui el rang de llei o inferior. Pot ser expressa o tàcita; la derogació expressa és aquella en que una norma derogatòria cita aquelles normes que són derogades per ella mateixa, i la derogació tàcita és aquella que deroga a totes aquelles normes anteriors a aquesta i el contingut de la qual sigui contrari a una norma recentment promulgada. · L’eficàcia de les normes és l’aplicació de les normes jurídiques que pertanyen a un sistema jurídic. 4. Grans sistemes jurídics · Common Law: la importància la té el jutge, és un ordenament jurídic sorgit el S.XVII a Gran Bretanya, la llei està arrelat el monarca, és molt important el procedent judicial ja que conté un valor obligatori quan el jutge aplica una sentencia. Les principals característiques són: que la constitució no sempre està escrita, les decisions judicials són vinculants, les publicacions de catedràtics tenen poca influència, la llibertat de contractació és extensiva · Civil Law: la importància la té la llei, el situem a l'Europa occidental a partir de la Revolució Francesa, estat una única constitució, el jutge pronuncia la llei. Les principals característiques són: que la constitució sempre està escrita, les decisions judicials no sempre són vinculants, les publicacions de catedràtics tenen molta influència sobre jurisdiccions del codi civil i la llibertat de contractació és més limitada. 5. Fonts del dret · Ens referim a com sorgeix el dret i que es divideix en fonts (la llei, el costum, i el principi general; els principis generals del dret s'extreu de les lleis, el costum i el principi general del dret tenen molta importància ja que la major part dels casos són d'origen estatal; quan parlem de que la llei es la font del dret. · L'activitat d'interpretar dels jutges (jurisprudencia) té una norma d'importància en la interpretació del dret; la jurisprudència (NO ÉS UNA FONT DEL DRET) és el resultat de l'activitat continuada de els diferents instancies judicials. · La llei és la regla social que estableix quins comportaments són permesos i els càstigs que s’han d’imposar els transgressors, però també és una norma jurídica de caràcter general i obligatori. Hi han les lleis ordinàries que s’originen en l’òrgan parlamentari, la llei fonamental que es refereix a la Constitució i les lleis anomenades com a decrets. · El costum és una norma jurídica del dret creada basant-se en un ús prolongat i reiterat; el costum cal que sigui: - Raonable: ha de ser conforme amb els principis del dret. - Espontani: ha sigut adoptat pel poble. - Repetit: els actes s’han anat produint sense contradiccions. - Prescrit: sancionat en el temps. - Provat: ha de constar la seva admissió. · Els principis generals del dret són de caràcter bàsic i són suports primaris estructurals del sistema sencer de l’ordenament jurídic, transcendeixen d’un precepte concret i organitzen i donen sentit a molts, i són tècniques del món jurídic i no simples criteris morals o directives o intencions. 6 6. Les branques del dret. El dret públic · El dret privat s'ocupa de relacions entre persones físiques i jurídiques. Ex: el Dret civil. · El dret públic s'ocupa de relacions entre l'estat i els ciutadans quan l’estat actua com particular sense exercir protestat pública. Ex: Dret Constitucional. · El dret internacional s’ocupa de l’organització i l’acció de l’estat en diverses manifestacions. · El dret polític s’ocupa de l’estudi de temes que tenen relació amb l’organització i el funcionament de l’estat. · El dret administratiu que s’ocupa de l’activitat desplegada d’un estat per aconseguir els seus fins de l’administració i els òrgans que ho executen. · El dret penal que s’ocupa de garantir un ordre jurídic que es castiguen diversos conflictes amb sancions. · El dret processal s’ocupa de l’aplicació del dret. · El dret civil s’ocupa de la regulació de les relacions entre particulars. · El dret mercantil s’ocupa de la circulació de béns entre productors i consumidors. · El dret laboral s’ocupa de la defensa de la desigualtat entre treballadors i empresaris. 7 · El constitucionalisme europeu del segle XIX i XX hi ha una estabilització i un reforç dels estats; la restauració monàrquica . Les guerres napoleòniques havien expandit les idees liberals; a partir del segle 18, els factors socials: monarquia (menor jurisdificació del poder) i burgesia (atreure el poder cap el parlament). Els primers moments són les cartes atorgades: documents de caire constitucional que es donen desprès del període revolucionari, són documents d'organització política que atorga el monarca per la gracia divina, però es secularitza, vol dir que passa a ser escrit; Ex: 1834 constitució d'Isabel II; aquestes cartes contenen una divisió de poders i obren la possibilitat hi hagi un poder legislatiu; les constitucions pactades: és l'època gloriosa de les monarquies parlamentaries, una de les constitucions que reflexa aquesta època és Odonel. Les constitucions parlamentàries: aquestes constitucions regulen el dret de vot i manifestació; el poder de l'estat està regulat per unes competències i el monarca es transforma en una manera de moderador, el poder executiu passa del monarca al consell de ministres i el parlament passa d'atemptar contra les lleis. En aquests règims votaven un 5% de la població i l'aixeta del sufragi el tenia el parlament, per tant parlem de regim parlamentaris. 3. Conceptes de Constitució El primer concepte es l'Històric – Tradicional: durant el segle 19, els defensors d'una visió més conservadora van defensar un concepte de constitució com la història d'un país, el pensament de Maistre (actualment Ultra Dreta), la història es individual i això fa que no pot haver-hi un constitucionalisme universal, aquest constitucionalisme es conservador, catòlic, monàrquic; la legitimitat del govern prové de la història. Burke deia que la constitució era un document que reflexa l'herència vinculada a una nació. El segon concepte és el Sociològic: descriu la constitució des de una perspectiva sociològica, hi la variant marxista: es la suma de factors reals que regeix en un país. Des de la variant conservadora: els conservadors liberals diuen que la constitució del segle XIX es un acord entre el monarca i la burgesia. 4. La constitució espanyola de 1978 4.1.Historia constitucional Va costar molt que el constitucionalisme liberal arrelés a Espanya, ja que la Constitució de 1812 va tenir una vida curta i constantment interrompuda. De fet, el tipus de constitucionalisme que impera a l'Estat espanyol durant els segles XIX i XX és el de vessant conservadora -Constitucions de 1834, 1845, 1876-, sobretot. La Constitució de Cadis, proclamada el 19 de març de 1812, es la primera Constitució espanyola nascuda de la sobirania nacional i en ella es va imposar el consens polític, aconseguit en els debats a les Corts entre liberals i absolutistes, que va servir per a assentar les bases d’un Estat liberal en Espanya. Ha passat a la historia com un símbol per haver-se forjat no sol com instrument de independència enfront a la invasió francesa, sinó també com el primer intent de superar el sistema polític absolutista de l’Antic Règim. A la constitució de 1834, el programa del partit moderat, sense concessions els liberals més avançats, atorgant al monarca la iniciativa legal i restant importància a l’activitat de les Corts. De l’Estatut Reial s’han discutit molts aspectes, al punt de que s’ha debatut si es tracta d’una autèntica Constitució o una mera convocatòria de Corts. Sí fa falta dir que amb l’Estatut s’implanta per primera vegada a Espanya un model constitucional de cort anglòfila. La Constitució de 1837 va suposar un intent de superar el constitucionalisme gadità, però sense renunciar el talant progressista d’aquest. El text volia convèncer tant a liberals progressistes com conservadors, a través d’una recíproca transacció d’algunes de les principals idees constitucionals. 10 Amb la Constitució de 1845, el liberalisme moderat va imposar la seva concepció doctrinal, que es fonamenta a una sobirania nacional compartida entre el poder executiu, la Corona i les Corts, pel que ambos òrgans comparteixen també el poder legislatiu. La Constitució de 1869 va combinar l’herència progressista de 1856 amb els principis democràtics de la Revolució de 1868. Va ser la primera elaborada per una assemblea escollida per sufragi universal masculí i va suposar un important avanç en el constitucionalisme espanyol, implantat una monarquia democràtica basada en la sobirania nacional, la confessionalitat de l’Estat i la divisió de poders. La Constitució de 1876, d’orientació doctrinal, va expressar l’acord entre les diverses corrents del liberalisme moderat i conservador hegemòniques durant la Restauració. La forma d’Estat era una monarquia parlamentaria, en que el rei recuperava amplis poders i compartia la sobirania amb les Corts. La facultat legislativa del Congres quedava moderada per un Senat aristocràtic i elitista. La constitució republicana de 1931, nascuda d’unes eleccions municipals i de la posterior renuncia al trono por part d’Alfons XIII introdueix per primera vegada algunes innovacions del constitucionalisme contemporani, com són la renuncia a la guerra com forma de resolució de conflictes internacionals, o la inclusió, a partir de las teories de Kelsen, d’un Tribunal Constitucional, anomenat Tribunal de Garanties Constitucionals; i en matèria social basat en la constitució de Weimar i introdueix també, per primera vegada, la descentralització de l’Estat, per medi de les Regions Autònomes, anticip de la organització territorial de la constitución de 1978. Las característiques d’aquesta constitució son: sobirania popular (sufragi universal masculí i femení), valor normatiu i supremacia material de la constitució davant l’ordenament jurídic. L’"Estat integral" definit per la Constitució va obligar a les Corts a introduir molts canvis en l’Estatut de Catalunya presentat per la Generalitat, ja que aquest va partir d’una concepció federal, l’Estatut del País Basc, en el llarg i complex procès que va seguir el menyspreu per les Corts de la primera proposta (Estatut d’Estella), va ser aprovada el 10 de octubre de 1936, i no es va poder aplicar en Alaba i parts de Guipúscoa i Vizcota (Vizcaya) porque estaven sota control del grup sublevat contra la República. A Galícia el referèndum per ratificar el seu Estatut d’Autonomia es va celebrar el 28 de juny de 1936 i el 15 de juliol es va entregar el text de l’Estatut de Galícia al president de la República per a que sigui discutit per les Corts. El Tribunal de Garanties Constitucionals va tenir les següents funcions: Recurs de inconstitucionalitat contra lleis, la suspensió del procediment de l’aplicació de las lleis, conflictes de competències legislatives i el recurs d’Ampare (tutela dels drets constitucionals) per la violació de drets constitucionals. 4.2. Transició i procès constituent La Constitució de 1978 no és sinó un recull dels textos més importants de la història del constitucionalisme, parant especial esment en la separació de poders, la noció d'un Estat social i democràtic de dret, el control de constitucionalitat de les lleis -a través de Tribunal Constitucional-, la organització territorial de l'Estat -convertint-lo en un Estat autonòmic i en un ampli llistat de drets i llibertats recollits, molts d'ells, de Tractats internacionals. En les últimes dècades hi ha hagut i hi ha encara actualment el fenomen emergent de l'Europa de les nacions, reivindicacions de les diferents nacions que comparteixen Estat. Això, sumat a la integració d'Espanya a la Comunitat Europea, provocà que canviés l'antic concepte d'Estat i de la seva mai abans qüestionada sobirania, sobretot a partir de l'aprovació del Tractat de Maastricht i del projecte d'una Constitució Europea comunitària. És així com el Dret Comunitari i el Dret Intern sovint xoquen i es contraposen, i és difícil trobar sovint els límits de l'un i de l'altre actualment. 11 Existeix, avui dia també, l'anomenada Constitució econòmica, que és de fet la lectura dels enunciats constitucionals a través dels diversos Tractats i dels seus canvis -l'establiment d'un model econòmic comunitari, les competències corresponents a l'Estat i les de les Comunitats Autònomes, etcètera. Hi ha hagut en el passat i en l'actualitat vertaderes mutacions constitucionals degudes a la integració d'Espanya a la Unió Europea, cosa que ha provocat un gran canvi en el text constitucional. Això no només ha provocat problemes a nivell de redacció del text -per la seva coneguda vaguetat i ambigüitat en certs preceptes-, sinó que la globalització del mercat, dels principis, de les finances, etcètera, ha portat, també, a moviments contraris a aquesta escampadissa, no només de suposada riquesa i benestar, sinó també, i en gran mesura, de pobresa i misèria; són els anomenats moviments antiglobalització. També és molt important cenyir-se a l'actualitat interna de l'Estat espanyol: la distribució i atribucions de les diverses Comunitats Autònomes, l'adaptació actualitzada de la figura del Senat, l'adaptació del mateix Poder Executiu -és a dir, el Govern-, l'agilització de les tasques del Poder Judicial i de l'Administració de Justícia... Tot i que la Constitució espanyola compleix el paper típic dels textos constitucionals de determinar les fonts del dret, hi ha també aquí certes mancances, ja que en aquest Estat autonòmic, de molts sistemes amb diferents competències, és difícil de fer una aplicació correcta del dret, molt sovint, ja que aquest es troba saturat en molts dels seus àmbits. A més, l'organització territorial de l'Estat no es va definir fermament a la Constitució del 78, sinó que es va iniciar un procés de descentralització, de cessió del poder central. Actualment, els principals problemes d'aquesta organització són la indefinició del model d'Estat i les reivindicacions d'autogovern de forces polítiques nacionalistes, mentre que el govern central aposta pel fre d'autonomia d'aquestes mateixes comunitats. De fet, aquests constants fre i paràlisi del text constitucional per tal de mantenir “les coses al seu lloc” s'ha transformat en fre també per a la mateixa Constitució, ja que sembla que no pugui ser modificable de cap manera, com també passa amb els Estatuts d'Autonomia de què disposen Catalunya, Euskadi, Galícia i Andalusia, mentre que en la resta de comunitats aquests textos els han sigut reformats quan ha sigut necessari. Sovint, degut a la complexitat de l'engranatge territorial, el Tribunal Constitucional ha agafat el relleu de la definició del model d'Estat mitjançant sentències més d'una vegada criticades, ja que aquest òrgan ha sortit en ocasions dels seus propis límits establerts -polititzant, en determinades situacions, les seves decisions. És per tots aquests punts entorn a l'Estat autonòmic que es diu que la Constitució és feble quant al present i futur de la pervivència de l'Estat com al que entenem actualment -el qual és vist, com ja s'ha dit, molt poc definit. Dèficit democràtic en el procés constitucional [MARCEL MATEU] per entendre un sistema polític és útil per saber la seva gènesi, ja que és a l'origen on es troba la part més important dels seus problemes. La Constitució espanyola de 1978 és el resultat d'un procés de transició política amb un gran dictadura «llegat» condicional. El camí de la reforma va deixar la seva empremta en el resultat. I no podem oblidar que els procediments d'elaboració constitucional tenen un efecte directe en la seva legitimitat. 12 4.7. Valors i principis - Normes Vagues: · Les normes tenen una relativa capacitat de vincular perquè són vagues, Les normes de la constitució tenen la característica de ser molt vaga (vaga vol dir manca de precisió) · Les normes tenen una voluntat de perseverar en el temps, vol dir que han de ser amplies. · Les normes han de permetre que el legislador tingui la llibertat per la seva modificació. - Eficàcia de les normes: · Les normes organitzatives i procedimentals de la constitució són preceptes d'estructura normativa perfecta; són normes tancades, tenen un nucli dur, són aplicables directament pels jutges. · Les normes eficaces estan composts per normes organitzatives i fan referència els estats d'autonomia i els drets fonamentals. I també la constitució està forma per normes ineficaces que expliquen els principis i valors. · Els principis són normes jurídiques amb una determinació jurídica, el problema dels principis la seva aplicació directa no pot ser; Principis bàsics: estat de dret social i el principi d'unitat, principi d'autonomies. La funció es permetre la interpretació del ordenament jurídic cap a la constitució. Els principis poden servir per derogar lleis anteriors a la constitució (Ex: lleis del regim franquista). 15 TEMA 4: LES GARANTIES DE LA CONSTITUCIÓ 4.1. La defensa de la constitució La constitució es un conjunt de normes amb vinculació jurídica menys potent, però en definitiva és un sistema normatiu però en realitat és una norma suprema perquè està per sobre de la llei. Conseqüències de la posició jeràrquica: - Moltes de les normes de la constitució tenen una estructura normativa laxe (poc concretes). - Els continguts materials que regula la constitució, té una aposta política i ideològica sobre unes qüestions bàsiques de l’estat, per això diem que els continguts tenen una super-legalitat, vol dir, que els continguts de la constitució s’imposen a la resta de l’ordenament jurídic. En definitiva comporta l’existència d’un control de la constitucionalitat de les lleis. - La constitució és la màxima norma d’expressió de la democràcia. Expressions de la supremacia material: - Article 9.1: La vinculació dels ciutadans que tenim respecte a la constitució no és el mateix que els del poder públic, el legislador està controlat pel TC, les administracions i els governs estan sotmesos el poder judicial, i el propi poder judicial està sota el control de constitucionalitat. - Disposició derogatòria: Queden derogades les normes anteriors a l’entrada en vigor de la constitució. - Interpretació conforme: La normativitat de la constitució s’expressa en que els operadores jurídics estan obligats a interpretar totes les normes de l’ordenament sota el prisma de la constitució. - Justícia constitucional: l’instrument principal per garantir la supremacia material de la constitució és la justícia constitucional. 4.2. Justícia Constitucional La justícia constitucional és pot entendre com una mena de judici de la llei, serveix perquè tots els poders de l’estat actuï d’acord amb la norma suprema. Hi han dos models històrics constitucionals: - Model americà difús: control difús de la constitucionalitat de les lleis «Judicial Review» (està en mans dels òrgans que està compost per l’estat), el control s’inicia quan el transcurs del jutge detecta una norma inconstitucional (inici incidental), el judici de constitucionalitat és un concret, el jutge americà es troba amb la inaplicació de la llei. - Model europeu concentrat: control concentrat de la constitucionalitat de les lleis (que el TC tingui el control de la constitucionalitat de les lleis), l’òrgan presenta un recurs per mantenir la constitucionalitat de les lleis, el judici de constitucionalitat és abstracte (jutjar la llei en la seva totalitat), el jutge o tribunal constitucional declara la nul·litat de la llei. 4.3. La justícia constitucional a l’ordenament espanyol Característiques generals: - És una justícia que respon el 100% el model europeu, encara que incorpora les millors que havien aparegut en el sistema constitucional de la segons postguerra (llei de Bonn de 1949). - Està regulat en l’article 9 i a la llei orgànica del tribunal constitucional 2/1979. - Té una composició professional i apolítica: té 12 jutges constitucionals (4 escollits pel rei en el congrés dels diputats, 4 escollits pel rei en el senat, 2 pel govern i 2 pel Consell General del Poder Judicial). - Article 9, el tribunal escolleix el seu president i explica que el seu nomenament es per 3 anys i pot ser renovat i la seva funció és presidir la sala del TC. Article 6, el TC actua en en plens, en sales o en seccions; l’article 7, el TC consta de 2 sales i cada una està formada per 6 magistrats; l’article 8, regula les seccions. 16 - És un òrgan jurisdiccional no judicial, les resolucions són de caire jurídic i poden ser sentencies o interlocutòries. - Adopten 4 tipus de decisions (de menor a major importància): · Provisions: són decisions no motivades sobre l’ordenament del treball del TC i que s’adopten per les seccions. · Interlocutòries: són decisions motivades del TC sobre qüestions que afecten els drets que estan litigant el TC. · Sentències: són els acords del TC que posa fi el procediment. · Declaracions de Constitucionalitat dels tractats internacionals: el TC pot jutjar un tractat internacional i dir si s’adapta a la Constitució. - El TC pren unes resolucions mitjançant el «bloc de la constitucionalitat», es un concepte creat pel TC que inclou tant la constitució com els Estatuts d’Autonomia. - La principal funció és la Constitucionalitat de les lleis. La constitució atorga la competència el TC per controlar la Constitucionalitat de les lleis. Competències: · Funcions de Control: · Recurs de Inconstitucionalitat: és un recurs directa que uns òrgans previstos a la llei fan davant del TC. Aquests òrgans són els que poden iniciar un procediment de judici abstracte a la llei que està impugnant, però aquest recurs es pot posar 3 mesos desprès de la publicació de la norma. Article 161.1.a. · Qüestió de Inconstitucionalitat: es tracta d’un judici abstracte de la Constitucionalitat de les lleis. Funciona en que les parts interessades comenten davant els jutges la inconstitucionalitat de les lleis que es volen aplicar. S’interposa quan el jutge ha de fer tota la tramitació del judici abans de la finalització del procès. · Article 161.2 de la CE: La principal funció es que el govern pot suspendre una norma que ha sigut aprovada per les Comunitats Autònomes que tenen un caire inconstitucional i han sigut jutjades pel Tribunal Constitucional. · Article 95 de la CE: L’estat exigeix que un tractat internacional s’adapti a la Constitució. · Funció Constitucional d’ampare dels drets fonamentals: el TC ampare actuacions dels poders públics que hagin suposat la vulneració d’un dret fonamental. Aquest recurs s’ha de posar 20 dies desprès de l’acte de judici i gran part d’aquests recursos es fan per la violació de l’article 24 de la Constitució · Funció de conflictes: l’article 161.1.C resolen quin es el titular d’una competència, poden haver-hi conflictes negatius (quan dos governs vulguin exercir una competència). El 161.2 es refereix a la suspensió de la norma. I la l’article 73 de la llei Orgànica del Tribunal Constitucional es refereix el conflicte generat per l’òrgan constitucional. 4.4. La reforma de la Constitució espanyola de 1978 La constitució està per sobre de l’ordenament de l’estat perquè prové de la sobirania del poble (superlegalitat); el seu origen és el poble i no és un poder constituït. Una conseqüència es que la constitució es indispensable, vol dir que el legislador no pot modificar-la. Per tant és una norma que pot ser estable durant temps però que es pot modificar-la. Tipus de procediments de reforma: - Majories que tendeixen a reformar la constitució. - Referèndum constitucions, es requereix un referèndum en qualsevol lloc del procediment. - Comunitats Autònomes - Declaració, ha de començar per una declaració sobre la reforma constitucional. - Reunió de les assemblees. 17 Principis del dret de sufragi: - Article 68: sufragi universal i lliure, vol dir que el sufragi ha de ser sense pressió. - Límits: Es limita a travès del control dels mitjans de comunicació. Una forma de limitar es imposar una regulació en els processos electorals i en les campanyes electorals. - Igualtat en el sufragi - Sufragi directe: vol dir que escollim els nostres representants. - Sufragi secret: es una garantia de que el sufragi sigui lliure. Eleccions del congrés del diputats: - 350 diputats. - Circumscripció: conjunt d’electors en els quals es reparteixen els escons. Article 68: la circumscripció està regulat per províncies i les ciutats de Ceuta i Melilla estableixen 1 diputat. La LOREG estableix 2 diputats per províncies. - Fórmula electoral: l’elecció d’escons a cada circumscripció es realitza atenint a criteris proporcionals. La formula es el mecanisme de transformació de vots a escons. Article 163: regulació basada en la fórmula d’Hont. A qualsevol partit que no aconsegueixi un 3% escrutat no obté representació parlamentaria. - Llistes electorals. Participació a la UE: - Participació directa relegada en la Constitució. - Referèndum abrogatiu: referèndum impulsat per la població per derogar una llei. Es un referèndum per decisions polítiques de important transcendència. El referèndum el convoca el rei però el proposa el president amb la decisió del congrés dels diputats. - Referèndums d’aprovació dels estatuts d’autonomia: les comunitats poden convocar referèndums dintre de les seves competències. La constitució a l’article 6 reconeix el pluralisme polític però també a l’article 7 reconeix el pluralisme sindical. Les funcions dels partits polítics són el pluralisme polític i tenen formació a la voluntat popular. L’estructura interna del partit han de ser democràtics. 20 TEMA 7: ESTAT DE LES AUTONOMIES La constitució espanyola en el govern, un govern democràtic i social, descentralitzat amb l’estat de les autonomies. Tot això marcat a cada estat d’autonomia de cada comunitat autònoma encara que així segueix sent un estat unitari que solament aquest estatut pot autoregular-se una mica amb matèries de cada autonomia. 7.1. El principi autonòmic L’estat espanyol es un estat descentralitzat dividit en comunitats autònomes: Catalunya, Comunitat Valenciana, Regió de Múrcia, Andalusia, Aragó, País Basc, Extremadura, Galícia, Astúries, Cantàbria, Castella-la manxa, Castella i Lleó, Illes Balears, Illes Canàries, i les ciutats autònomes de Ceuta i Melilla. La Constitució espanyola no estableix l’estat de les autonomies però estableix 3 principis: - Principi dispositiu: La constitució espanyola no fixa un model de territorial, no diu quin dels territoris són autònoms sinó que ells mateixos s’identifiquen, els territoris s’han d’auto-identificar i utilitzar uns accessos que inicien l’autonomia. - Principi d’unitat: Article 2 « La constitució es fonamenta en la unitat de la nació espanyola, reconeix i garantitza el dret a l’autonomia de les nacionalitats i regions que la integren i la solidaritat entre totes elles ». - Principi d’autonomia: es un principi constitucional que reconeix la nacionalitat i les regions dels territoris que poden tenir una pròpia identificació o identificació mitjançant un altre territori; les regions poden tenir llengua pròpia i òrgans propis. 7.2. Els estatuts d’autonomia Article 147 de la Constitució espanyola: 147.1. Els estatuts són la norma institucional de cada Comunitat Autònoma i l’estat els reconeix com a part del seu ordenament jurídic. 147.2. Els estatuts han de tenir: la denominació de la comunitat, la delimitació territorial, la denominació i organització de les institucions autònomes i les competències dins del marc de la Constitució. Els estatuts són aprovats mitjançant lleis orgàniques i tenen una vinculació amb l’ordenament jurídic, però aquestes lleis tenen una tramitació que s’inicia en els òrgans autonòmics i en aquesta tramitació tenen una particularitat en que tenen una sèrie de característiques: referèndums, iniciatives autonòmiques, etc. Els estatuts són normes institucionals que obren un espai autonòmic amb elements com un element jurídic propi. Les autonomies creen un poder local que tenen competència de fer lleis dintre del marc de la constitució. Si el parlament elabora una llei en contra de l’estatut, els jutges la poden jutjar com a inconstitucionalitat i la poden derogar. Els estatuts formen part del bloc de la constitucionalitat, vol dir que els estatuts han de tenir uns aspectes i normes constitucionals perquè puguin complir les competències permeses per l’estat i per la constitució. 21 TEMA 9: DRETS FONAMENTALS 9.1. Drets humans i drets fonamentals Els drets humans es configuren com uns drets de protecció de l’individu en un estat liberal. Article 17 de la Constitució Espanyola. Els drets a la propietat privada, llibertat religiosa, llibertat associació, llibertat de pensament, lliure de circulació, llibertat de comerç són drets de caràcter burgès. Els drets fonamentals són drets que han estat positivitzats (vol dir introduir-los en el marc constitucional) i han estat dotats de garanties per fer-los garantir. La declaració universal de 1948 es molt important perquè obre una nova etapa dels drets, aquesta declaració declara que cada estat ha de protegir els drets mitjançant constitucions. Els drets fonamentals són drets universals constitucionalitzats, vol dir que en alguns estats democràtics liberals, els drets seguiran sent els mateixos. Tipus de drets fonamentals: - Drets d’autodeterminació: drets de protecció de l’individu i del poder. - Drets democràtics: són drets de participació dels individus en el poder. - Drets prestacionals: són els drets que generen la intervenció de l’estat (dret a l’educació, etc). 9.2. La configuració dels drets fonamentals en la constitució Article 10 que tracta de la dignitat de la persona. Capítol 1 regula l’adquisició de la nacionalitat espanyola Capítol 2 que tracta de les llibertats públiques i els drets fonamentals. Secció 1 drets fonamentals. Secció 3 drets i deures del ciutadà Capítol 3 principis rectors de la política social i econòmica. Els drets fonamentals tenen una segona garantia normativa que estan regulats 9.3. Titularitat dels drets fonamentals Totes les persones són titulars dels drets fonamentals, hi han uns drets que solament estan garantits pels espanyols com el dret de sufragi actiu i passiu. Article 13.3 i 13.4. Article 12 de la Constitució: els espanyols es consideren majors d’edat els 18 anys Els drets tenen uns límits que son els béns que estan limitats pels ordenaments jurídics. 22