La Revuelta Aragonesa y la Lucha por el Trono: Los Grandes Señores de la Corona de Aragón , Apuntes de Historia de España

¡Descarga La Revuelta Aragonesa y la Lucha por el Trono: Los Grandes Señores de la Corona de Aragón y más Apuntes en PDF de Historia de España solo en Docsity! TEMA VI GUERRA, FISCALITAT I ESTAT R. D’ABADAL, Pere el Cerimoniós i els inicis de la decadència política de Catalunya, Barcelona, Edicions 62, 1972. J.V. CABEZUELO, La Guerra de los dos Pedros en las tierras alicantinas, Alacant, Institut J. Gil-Albert, 1991. J. CASTILLO, Alfons el Vell. Duc reial de Gandia, Gandia, CEIC Alfons el Vell, 1999. M. DUALDE-J. CAMARENA, El compromiso de Caspe, Zaragoza, Institución Fernando del Católico, 1971. G. ENSENYAT, La reintegració de la Corona de Mallorca a la Corona d’Aragó (1343-1349), Mallorca, Moll, 1997. M.T. FERRER, «Causes i antecedents de la guerra dels dos Peres» BSCC, LXIII (1987), p. 445-508. M.T. FERRER, Organització i defensa d’un territori fronterer: la Governació d’Oriola en el segle XIV, CSIC, 1990. M.T. FERRER, Entre la paz y la guerra: la Corona catalano-aragonesa y Castilla en la Baja Edad Media, Barcelona, Institució Milà i Fontanals, 2005. A. FURIÓ, «Deuda pública e intereses privados. Finanzas y fiscalidad municipales en la Corona de Aragón», Edad Media. Revista de historia, 2 (1999), pp. 35-80. C. GUILLERÉ, «Les finances royales à lal fin du règne d’Alfonso IV el Benigno (1335-1336)», Mélanges de la Casa de Velázquez, XVIII (1982), pp. 33-60. C. GUILLERÉ, «Les finances publiques en Rousillon-Cerdagne au milieu du XIV siècle : comptes de procureurs royales pour l’année 1345-1346», Annales du Midi, XCVI (1984), pp. 357-384. L. P. MARTÍNEZ, «Guerra, Estado y organización social de la producción. La Corona de Aragón en guerra con Castilla, 1429-1430», Anuario de Estudios Medievales, 23 (1993), pp. 445-471. G. MELONI, Genova e Aragona all’epoca de Pietro el Cerimonioso, 3 vols., Padova, 1971-1982. R. MUÑOZ, «Preliminares de la guerra de los dos Pedros en el Reino de Valencia», Anales de la Universidad de Alicante, 1 (1982), p. 117-134. J. MUTGÉ: El «Consell» de Barcelona en la guerra catalano-genovesa durante el reinado de Alfonso el Benigno», Anuario de Estudios Medievales, 2 (1965), pp. 229-256. J. MUTGÉ: «La contribució de les ciutats de Tortosa i Girona a l’armada contra els genovesos durant el regnat d’Alfons el Benigne», XIV Congrés d’Història de la Corona d’Aragó, Sassari-L’Alguer, Delfino Editore, 1990. J. MUTGÉ, «La contribució del regne de Mallorca a la guerra catalo-genovesa de 1330 a 1335» XIII Congrés d’Història de la Corona d’Aragó, Palma, Institut d’Estudis Baleàrics, 1989, pp. 217-226. J.L. PASTOR ZAPATA, «Un ejemplo de “apanage” hispánico: el Señorio de Villena (1250-1445)», Anales del Instituto de Estudios Alicantinos, 31 (1980), p. 15-40. M. RODRIGO, «La Unión valenciana y sus protagonistas», Ligarzas, 7 (1975), pp. 133-166. A. RYDER, El Reino de Nápoles en la época de Alfonso el Magnánimo, Valencia, Edicions Alfons el Magnànim,1987. A. RYDER, Alfonso el Magnánimo, rey de Aragón, Nápoles y Sicilia (1396-1458), Valencia, Edicions Alfons el Magnànim, 1992. M. SÁNCHEZ, Manuel, “La evolución de la fiscalidad regia en los países de la Corona de Aragón (c. 1280-1356)”, Europa en los umbrales de la crisis (1250-1350) (XXI 1 Semana de Estudios Medievales. Estella, 1994), Pamplona, Gobierno de Navarra, 1995, pp. 393-428. M. SÁNCHEZ, Pagar al rey en la corona de Aragón durante el siglo XIV (Estudios sobre fiscalidad y fiananzas reales y urbanas), Madrid, CSIC-Institució Milà i Fontanals, 2003. E. SARASA, Aragón y el compromiso de Caspe, Zaragoza, Librería general, 1981. S. SOBREQUÉS, El Compromís de Casp i la noblesa catalana, Barcelona, Curial, 1973. S. SOBREQUÉS, «La nobleza catalana en el segle XIV», Anuario de Estudios Medievales, 7 (1970-71), p. 513-531. F. SOLDEVILA, El Compromís de Casp (Resposta al Sr. Menéndez Pidal), Barcelona, Rafael Dalmau , 1965. R. TASIS, Pere el Cerimoniós i els seus fills, Barcelona, Aedos, 1957. R. TASIS, Joan I, el rei caçador i músic, Barcelona, Aedos, 1959. 2 diputacions permanents (Generalitat) i dels municipis en fer més complexes i 0 0 1 Ffor malitzades les vies i les eines de la negociació política entre la corona i els representants dels regnes i de les ciutats, i en dotar als uns i a les altres dels recursos 0 0 1 Ffiscals necessaris per a recaptar els subsidis deman dats i concedits per a finançar les empreses militars. També és veritat que les guerres i les seues urgències financeres 0 0 1 Faca baren debilitant la posició del monarca –en l’interior, cara als braços de les corts, i en l’exterior, enfront, sobretot, de Castella– i obligant-lo a renunciar als seus projectes 0 0 1 F 0 0 1 Fde centralització polí ti ca i administrativa i de reforçament del poder reial. Aquesta 0 0 1 F 0 0 1 F 0 0 1 Fdebili tat hipotecaria en bona mesura les possibilitats de cons truc ció d’un estat 0 0 1 Funitari i centralit zat a la manera de com s’estaven endegant les monarquies europees més potents. Les guerres, ofensives i defensives, ocupen la major part del regnat de Pere el 0 0 1 FCeri moniós, que s’estén durant més de cinquanta anys (1336-1387) en els moments més convulsos del segle XIV, i els dels seus fills Joan I (1387-1396) i Martí l’Humà (1396-1410). Les campanyes militars se succeïren, quan no se superposaren, en quatre 0 0 1 F 0 0 1 Fescena ris distints: Granada i el Nord d’Àfrica, pel control de l’estret de Gi braltar i la 0 0 1 F 0 0 1 Fseguretat de les rutes mercantils (1340, 1342 i 1344); el Mediterrani occi den tal, amb 0 0 1 F 0 0 1 F 0 0 1 Fla rein cor po ració del regne de Mallorca (1343), els intents per recuperar també 0 0 1 FSicí lia i la repressió de les revoltes sardes, fomentades per Gènova (1347, 1350-1354, 0 0 1 F1358, 1364-1371 i 1383); Castella, per l’hegemonia polí tica en la península 0 0 1 F(1356-1365), i la mateixa Co rona, on el monarca hagué de fer front a les revoltes de 0 0 1 F 0 0 1 Fles Unions aragonesa i valen cia na (1347-1348). Paradoxalment, Pere el Cerimoniós 0 0 1 Fés el sobirà que millor encarna l’autoritarisme mo nàrquic, en línia amb el que venia consolidant-se des de feia temps a França, Castella i altres monarquies occidentals, i 0 0 1 F 0 0 1 Fqui millor representa alhora el moment de major debi li tat del poder reial, fins el punt d’iniciar-se amb ell la decadència política de la Corona d’Aragó. Els regnats subsegüents confirmarien la davallada enmig de més guerres 0 0 1 Fexter nes i internes. El suport que Joan I donà al papa d’Avinyó, arran del cisma creat 0 0 1 Fen l’Es glésia des de 1378, li valgué nous enemics, nous conflictes i més despeses 0 0 1 F 0 0 1 Fmilitars a la Corona. Així, el comte d’Ar ma nyac, que s’arrogava uns drets sobre el 0 0 1 Fregne de Mallor ca i els comtats del Rosselló i la Cerdanya, penetrà fins a la mateixa ciutat de Girona, mentre que Martí l’Humà, als inicis del seu regnat, hagué de plantar cara al seu gendre el comte de Foix, que havia envaït Catalunya amb el suport del comte d’Empúries, una ajuda que significà, després de la victòria reial, la definitiva incorporació del comtat d’Empúries a la Corona. Amb tants fronts oberts 0 0 1 Fintermitentment, no és estrany que aca baren perdent-se els enclaus d’Atenes i Neopàtria, impossibles de defensar per la seva tan gran llunyania. Les pretensions centralitzadores, en el front interior, i expansionistes, en 0 0 1 Fl’exte rior, dels monarques xocaven amb la doble debilitat estructural de la Corona, financera i geoestratègica. D’una banda, la monarquia havia consumit bona part dels 0 0 1 Fseus recur sos patrimonials en la gran expansió territorial del segle XIII; a penes quedaven rendes, drets i jurisdiccions per alienar i, per tal de prosseguir les empreses militars, els sobirans es veien impel·lits a recórrer als subsidis de les corts, cosa que tenia, i tots els reis ho sabien, uns elevats costos polítics. D’altra banda, els tractats amb 0 0 1 FCastella no sols ha vien tancat la continuïtat del descens cap al sud de la Corona d’Aragó, sinó que havien deixat aquesta encaixonada en una franja del litoral 0 0 1 F 0 0 1 F 0 0 1 Fmediterrani de la penín sula, amb una base territorial incom pa rablement més 0 0 1 Freduïda que la de la corona caste llana. 5 6 Entre el pactisme i l’autoritarisme 0 0 1 FSobre la base del pactisme com a doctrina de govern, les corts tra cen l’àmbit de les seves competències, des de l’aprovació i promulgació de les lleis, a la concessió de tributs a la corona, passant per la resolució dels greuges presentats per cada braç. 0 0 1 F 0 0 1 FPerò per damunt de la fixació d’aquestes i altres atribucions, les corts con tri buiran 0 0 1 F 0 0 1 F 0 0 1 Fdes de la primeria de segle a l’equi li bri entre els estaments, a la forja de senti ments 0 0 1 F 0 0 1 Fcol·lectius, de natu ra lesa identitària, tot superant els enutjosos filtres 0 0 1 F 0 0 1 F 0 0 1 Fjuris dic cio nals, sobretot els interposats per la noblesa, i a la identificació del 0 0 1 Fconjunt social repre sentat amb les accions de la monarquia en la defensa dels interessos de la Corona. Les corts, doncs, es consagren com a marc de relacions polítiques entre el rei i els súbdits per a la resolució de les desavinences. Així succeí a les corts de València de 1329, on Alfons el Benigne arbitrà un compromís amb la noblesa aragonesa, aferrada a 0 0 1 Fles seues pròpies lleis, per a l’extensió dels Furs de València a tot el terri tori. La 0 0 1 Fterrito rialització del codi no fou total perquè alguns pocs magnats s’hi resistiren, però almenys liquidà per la via de la transacció una dualitat jurídica que hagués pogut conduir a una escissió dramàtica i deixà l’aplicació del Fur d’Aragó en senyorius sense 0 0 1 Fgaire rellevàn cia en el conjunt del País Valencià. Més seriós es presentà, però, l’intent de cessió a l’infant Ferran, fill d’Alfons i de la seva segona esposa Elionor de Castella, 0 0 1 F 0 0 1 F 0 0 1 Fd’Alba rra s sí, Tortosa i diverses poblacions rellevants de la governació d’Oriola. L’oposició de la ciutat de València i de l’infant en Pere, futur Pere el Cerimoniós, fou immediata. Per a aquest suposava reforçar un rival futur al tron que retenia uns territoris fronterers «claus de tots nostres reialmes», com dirà més tard en la Crònica quan en 0 0 1 F 0 0 1 F 0 0 1 Ffaça recompte, i per a la ciutat una incontrovertible amenaça senyoria lit za dora, 0 0 1 F 0 0 1 F 0 0 1 Fque amputava extensions con si de rables i significatives del reialenc, a les quals 0 0 1 F 0 0 1 Fcalia afegir la possible transfe rèn cia a perpetuïtat a l’infant de les localitats de 0 0 1 FXàtiva, Castelló, Morella, Alzira i Morve dre, les quals Elionor havia rebut en 0 0 1 F 0 0 1 F 0 0 1 Fconcepte de dot. Davant l’enormitat de la se gre ga ció que, en efecte, «no volia àls 0 0 1 Fdir sinó tolre e separar lo regne de València de la Coro na d’Aragó», el Consell de la capital ordí un pla i amenaçà de recórrer a la sublevació popular. Francesc de Vinatea, aleshores justícia criminal, en aquell any de 1329 —o 1332, perquè la datació encara resta dubtosa—, s’oferí per a parlamentar amb el rei. L’acceptació immediata de les 0 0 1 F 0 0 1 Freivin di cacions dels amotinats provocà la protesta irada d’Elionor, i la resposta 0 0 1 F 0 0 1 Fcontundent al seu torn del Benigne, que reconeixia implíci ta ment el pactisme entre 0 0 1 F 0 0 1 Fel rei i els esta ments com a forma d’arbitrar conflictes i de regu lar la vida política: «Reina, reina, el nostre poble és franc, e no és així subjugat com és lo poble de Castella, car ells tenen a nós com a senyor, e nós a ells com a bons vassalls e companyons». El que en principi semblava ser un problema domèstic, una rivalitat familiar, 0 0 1 Fa tiada per Elionor en favor del seus fills Ferran i Joan, en contra del fillastre Pere, 0 0 1 F 0 0 1 Faca ba ria convertint-se en un problema d’estat, que s’agreujarà quan aquest accedisca al tron. Elionor fugí a Castella amb Ferran i Joan, on trobà la protecció del seu germà 0 0 1 FAl fons XI. Però deixava en la Corona d’Aragó un bàndol disposat a recolzar els seus interessos. L’estabilitat política interior començava a trontollar com no havia succeït d’ençà del episodis més crítics de la Unió aragonesa amb Pere el Gran. Només havia de bastar un canvi de la conjuntura econòmica perquè la Corona es precipités en una crisi 0 0 1 Fgreu i pro longada. 7 L’hegemonia peninsular en discussió: la guerra de Castella 0 0 1 FEl llarg i destructor conflicte castellano-aragonès —ano menat pels contemporanis «guerra de Castella»—, que afectà tan greument el País Valencià, es desenvolupà entre 1356 i 1366, si bé el seu final conclouria el 1375. No fou només una 0 0 1 Fguerra entre els dos Estats, ja que hi inter vingueren, a més dels regnes ibèrics de 0 0 1 FNavarra, Portugal i Granada, potències extra peninsulars enfrontades a la contesa dels Cents Anys, de la qual aquella fou una extensió: França es posà al costat de Pere el Cerimoniós, i Anglaterra i Gènova foren aliades de Pere el Cruel. 0 0 1 F 0 0 1 F 0 0 1 FEncara que les causes de l'enfrontament armat són varia des i com ple xes, 0 0 1 Fresulta evident que la que tingué més pes fou la reivindica ció castellana dels territoris meridionals valencians annexionats per Jaume II després dels acords de 1304 i 1305. El Cerimoniós, per la seua part continuava insistint en els seus drets sobre Múrcia. També hi ha raons familiars, en particular les reivindicacions polítiques i patrimonials dels germanastres del Cerimoniós, els infants Ferran i Joan, fills de la segona esposa d’Alfons el Benigne, Elionor de Castella (la primera dona i mare de Pere fou Teresa d’Entença). La lluita contra la seua parentela castellana s’agreujaria quan Pere el Cruel succeí el seu pare a Castella el 1350 a costa dels seus germanastres. La guerra dels Dos Peres no és en els seus començaments sinó una complicació més, sorgida en la lluita de la Corona contra els genovesos, enemics tradicionals com a competidors en el Mediterrani occidental. Dues naus aliades de Gènova foren destruïdes en aigües castellanes i, tot invocant l’aliança existent entre Castella i Gènova, Pere I declarà la guerra a la Corona d’Aragó el 1356. En la seua declaració de guerra, el rei castellà al·legava també com a motiu, a part els greuges causats a Elionor de Castella i els seus fills, l’escissió dels ordes militars de Santiago i Calatrava, les rames catalano- aragoneses de les quals s’havien independitzat dels mestres castellans i controlaven zones de pastura situades al Sistema Ibèric que reivindicaven els ramaders castellans. El problema afecta, doncs, a tots els regnes de la Corona: Aragó ha de defensar els interessos dels seus ramaders; el regne de València necessita mantenir la seua unitat i evitar que passen a Castella les comarques del sud, i Catalunya i Mallorca necessiten 0 0 1 Fdestruir l’estol castellano-genovès per asse gurar la seua activitat comercial al Mediterrani. El primer fet que crida l’atenció a l’estudiar el període de les guerres entre els dos Peres és el desenvolupament mateix de les accions militars. En els primers moments 0 0 1 Fde cada etapa bèl·lica (hi hagué diverses treves accep tades més o menys sincerament), les tropes castellanes penetren en terres aragoneses i valencianes sense a penes trobar-hi resistència. Els exèrcits de Castella senyoregen amb impunitat les zones conquerides i es repleguen després de curta lluita o accepten la firma de treves quan, mesos més tard, l’exèrcit del Cerimoniós fa acte de presència. La situació del tresor reial castellà i la seua autoritat absoluta permetien a Pere I mobilitzar ràpidament les seues tropes, podia pagar-los en qualsevol moment. A la 0 0 1 FCorona, per contra, el rei man cava pràcticament de béns i necessitava recórrer constantment a subsidis votats en Corts. Reunir aquestes, obtenir la seua autorització per recaptar els diners i fer-lo efectiu suposava diversos mesos de retràs respecte a l’inici de les operacions militars. Per altra part, els subsidis de les Corts es feien amb una finalitat precisa: contractar tropes en nombre determinat i per a un període generalment breu. 10 Pere I podia, doncs, amb un servei d’espionatge rudimentari, saber en quin moment les fronteres quedaven desguarnides i en les seues mans tenia la possibilitat d’atacar en l’instant apropiat. Quan es produïa el contraatac, els castellans es limitaven a retirar-se als seus territoris, a impedir als aragonesos el pas a terres castellanes i a esperar pacientment que s’esgotaren els diners destinats a les tropes del Cerimoniós o a 0 0 1 Fprovocar el seu esgotament mitjan çant la signatura de treves o paus que portaven amb 0 0 1 Felles la supressió imme diata dels subsidis. En declarar-se la guerra, Pere el Cerimoniós intentà ressuscitar els alçaments nobiliaris en Castella i sol·licità els serveis d’Enric de Trastàmara, germanastre de Pere I, al qual féu importants donacions de terres a canvi que es comprometera a lluitar 0 0 1 Fcontra Castella i a reco nèixer el domini de la Corona a Múrcia si aquest regne fóra 0 0 1 Fconque rit. Tan ambiciosos projectes del Cerimoniós no corresponien a la situació real de les seues forces. Les tropes castellanes penetraren sense dificultats pel sud valencià, mentre que Pere I amenaçava amb revifar la Unió als regnes d’Aragó i València, per a la 0 0 1 Fqual cosa comp tava amb el suport dels infants Ferran i Joan. La guerra entre les corones podia convertir-se en una doble guerra civil, perillosa per als monarques, que es 0 0 1 Fresignaren a acceptar la mediació del llegat ponti fici i a signar la primera treva (setembre de 1356), que sols serviria per reorganitzar les forces i castigar els dissidents de l’interior. També va ser aprofitada pel Cerimoniós per atraure’s l’infant Ferran, que tornava a ser procurador general de la confederació. La venjança de Pere el Cruel és feu 0 0 1 F 0 0 1 Fsentir de seguida: el juny de 1358 ordenava l’exe cu ció del germà d’aquell, l’infant Joan, i, l’any següent, la de la seua mare, la reina vídua Elionor. La tragèdia familiar precipitaria la fi de la treva. En la segona fase de la guerra (1358) els atacs castellans no es dirigeixen sols contra els regnes d’Aragó i València, sinó que per primera vegada Catalunya és atacada per naus castellanes, genoveses i portugueses. Els anys següents la guerra no comptà amb accions notables al seu front valencià —tot i deixar desolades les terres del sud— 0 0 1 Fja que l’esforç d’ambdós bàndols es concen trà en Aragó. El maig de 1361, la signatura 0 0 1 F 0 0 1 Fde la pau de Deza-Terrer obria un nou parèntesi en la contesa. Totes les con ques tes que s’havien fet fins aleshores havien de ser anul·lades, i Pere el Cerimoniós havia de refusar l’ajuda d’Enric i Ferran, els germanastres de Pere el Cruel. El juny de 1362 començava la segona fase, la més dura, de la guerra, quan 0 0 1 FCastella, aprofitant un moment de debilitat del Cerimo niós, amb ajuda navarresa, portuguesa i granadina penetrava per la frontera aragonesa. Sense massa dificultats prenia Tarassona, Terol, Xèrica, Sogorb o Morella, tot arribant a posar setge a València. 0 0 1 F 0 0 1 FL’arri ba da del Cerimoniós —gràcies al subsidi de 270.000 lliures que votaren les 0 0 1 Fcorts catalanes— obligaria a aixecar-lo i aquarterar-se a Mor vedre, rebutjant la batalla campal i el duel personal a què el Cerimoniós el desafià. Sorprenent, a principis de juliol, se signava un acord de pau entre les parts — 0 0 1 Ftractat de Morvedre—, que, atesa la situació d’abso luta inferioritat del Cerimoniós, suposava greus pèrdues territorials per a la Corona d’Aragó, entre altres, la de les terres meridionals del regne de València. L'humiliant acord no arribà a complir-se, però suposà un cessament momentani de les hostilitats, represes de nou cap a les darreries de 0 0 1 F1363. Des de Múrcia un contingent de tropes penetrà al país i s’apo derà de nombroses 11 0 0 1 Fplaces i castells del sud de la Corona d’Ara gó —Alacant, Elx, Crevillent, Elda, Xixona— i de més al nord —Gallinera, Gandia, Dénia, Oliva, Gandia i Cullera— fins 0 0 1 Farribar a Morvedre. La ciutat de València, objectiu prin cipal, patiria el seu segon i més llarg setge durant març i abril de 1364. 0 0 1 FLes campanyes de 1365 suposaren l’inici de la derrota de l’inva sor. El Cerimoniós concentrà tots els seus esforços en la recuperació de la vall del Palància i, sobretot, de Morvedre, que cauria. A finals de desembre, una altre fet contribuiria al final de la dominació castellana: arribaven al Principat les companyies estrangeres. Eren 0 0 1 Faquestes un exèrcit temible i nombrós de mercenaris, que el sobirà català aconse gueix 0 0 1 Fatraure i posar al seu servei; la seua eixida de França fou afavo rida pel monarca gal i el papa, desitjosos d’allunyar de les seues terres unes tropes que constituïen un perill 0 0 1 Fpermanent, i que estaven inac tives després del cessament de les hostilitats anglo- 0 0 1 F 0 0 1 Ffran ce ses. En els primers mesos de 1366, aquestes «Companyies Blanques», amb 0 0 1 F 0 0 1 FBel tran Duguesclin al capda vant, penetraven a Castella i proclamaven rei Enric de 0 0 1 FTras tàmara; davant d’aquesta amenaça, Pere I ordenava a totes les seues forces d’ocupació en els territori d’Aragó i València —batejats com «Castella la Nova»— el retorn. Tot i resoldre’s el conflicte civil castellà —Pere el Cruel fou mort a Montiel a mans del seu germà bastard Enric—, la tensió entre les dues corones va augmentar. Enric II s’havia compromès l’octubre de 1363 —acord de Binèfar— a lliurar-li el regne de Múrcia, la ciutat de Conca i molts altres lloc fronterers quan, per mitjà de la seua ajuda, arribara al tron. Quan això es produí, la negativa del nou monarca i antic aliat del 0 0 1 F 0 0 1 FCeri mo niós encengué de nou el conflicte. Els anys 1374 i 1375 foren d’una tensa incertesa, fins que l'abril de 1374 Pere el 0 0 1 F 0 0 1 FCerimoniós, sota la pressió de circums tàncies adver ses, signava el tractat d'Almazán (abril de 1374) i Lleida (maig de 1375) amb Enric II, pel qual es posava fi a les seues reclamacions territorials, i es consagraven per sempre les fronteres establertes a Torrellas i Elx. El Cerimoniós rebia, a més, una indemnització de 180.000 florins. Hi havia encara una altra condició d’una importància transcendental, si bé insospitada: la infanta Elionor d’Aragó fou promesa a Joan de Trastàmara. El matrimoni d'una infanta catalana amb el primogènit de Castella seria la millor garantia per a una nova era de pau entre els dos regnes. 12 0 0 1 FJaume tingué partidaris fins al final, especialment a les ciutats. Si hague ra 0 0 1 F 0 0 1 Factuat amb decisió contra la sentència de Casp, proba ble ment haguera aconseguit anul·lar-la. Però l’elecció de Ferran fou ben vista en general i es defensà per part d’elements poderosos, inclòs el mateix Vicent Ferrer, com un alliberament del desordre 0 0 1 Fen què es trobava la confe deració. Quan Jaume intentà rebel·lar-se ja era massa tard, perdé fins i tot els partidaris de les seues terres natals i es tancà a Balaguer, on fou capturat per Ferran I després d’un llarg setge l’1 de novembre de 1413. Privat de l’Urgell i del vescomtat d’Àger, que foren reincorporats a la corona, Jaume continuà 0 0 1 Fconspirant durant uns anys, però estigué empre sonat a Xàtiva fins a la seua mort, ocorreguda el 1433. S’han donat molts tombs a aquests esdeveniments i s’han presentat 0 0 1 Finterpretacions variades dels fets, però en realitat les circumstàncies internacio nals pesaren en tot l’afer, el Cisma en primer lloc. Les qüestions econòmiques també. Potser 0 0 1 Fels cavallers i els burgesos conservaven encara el mal re cord de les vel·leïtats 0 0 1 Faristo cràtiques de Joan I. Donar el triomf a un gran senyor com el d’Urgell suposava 0 0 1 Fun risc mas sa greu. Les burgesies respectives intuïren que amb Ferran millorarien les 0 0 1 Fimportacions de llana caste llana I és significatiu que els mercaders valencians reberen tota una sèrie de garanties per a les seues operacions amb Castella per part dels agents de l’aspirant abans de prendre el tron. Al cap i a la fi Ferran superava els seus rivals en mitjans financers i militars, la qual cosa fa lògia l’elecció final. Ferran I havia estat fins llavors regent en Castella i el seu objectiu res ocult era aconseguir per al seu llinatge una posició que li permetera aproximar-se a la corona castellana en cas de defalliment de la línia principal Això explica que mantinguera vastes possessions en Castella, assignades als seus fills, que d’aquesta manera s’integraren plenament en la cúpula de la noblesa castellana i contribuïren activament en les disputes pel poder reial, des de la posició de privilegi que els assegurava el tron del seu pare i, a la mort d’aquest, del seu germà Alfons. Els «infants d’Aragó» intervingueren en la política del regne veí durant vint anys, amb avanços i retrocessos que tingueren moments especialment conflictius el 1425 i 1428, en convertir-se els problemes familiars dels Trastàmara aragonesos en guerres obertes amb Castella. L’infant Joan va ser qui dirigí amb major ímpetu les temptatives per controlar la monarquia castellana, sense importar-le gaire que, gràcies al seu matrimoni amb Blanca de Navarra, fóra rei de Navarra des de 1425, i lloctinent del seu germà Alfons el Magnànim en la Corona d’Aragó en els mateixos anys. Tanmateix, sempre fou evident que, per a aconseguir els seus propòsits, els infants havien de debilitar la posició del seu parent Joan II de Castella, però a la llarga va fracassar. Les possessions senyorials dels infants van ser confiscades i redistribuïdes entre els seus enemics entre 1422 i 1425, i les dues conteses obertes entre les corones, declarades pel Magnànim van ser poca cosa més que brillants cavalgades sense batalles i setges significatius. El Magnànim es conformà finalment amb què els seus germans foren compensats per l’espoli amb elevades rendes anuals que difícilment serien cobrades. 15 La cruïlla italiana Un dels primers actes del regnat de Ferran I fou fer-se investir per Benet XIII amb els regnes de Sicília, Sardenya i Còrsega. Reeditava, així, la política de Pere el Cerimoniós amb la fi de reforçar el comerç mediterrani català i, en general, de la Corona. Mentre per al seu fill Alfons s’esvaïa prompte la il·lusió del poder en Castella, el Mediterrani es presentava ple d’al·licients i proposa una reorientació de les inquietuds personals del rei, que constitueixen un gir radical en l’evolució política dels estats catalano-aragonesos. El 1419 es planejà de nou la necessitat de pacificar Sardenya, i l’any següent Alfons, anomenat el Magnànim, acabà amb les últimes resistències, per a reunir sota el seu ceptre tota la illa, un segle i un quart després de la data de la investidura donada pel papa Bonifaci VIII, i un segle després del desembarcament de Jaume II per assentar-hi els seus drets. Amb tot, tornarien a sorgir moviments d’oposició i només a final dels anys setanta del segle XV la qüestió es pogué donar per veritablement finalitzada amb un definitiu control de l’illa per la Corona d’Aragó. L’expedició sarda del 1420 obrí les portes de Nàpols. El sud d’Itàlia era un territori aspre i poc poblat, en el qual solament Nàpols era una gran ciutat, amb 150.000 habitants. Els grans nobles s’havien beneficiat durant la segona meitat del segle XIV dels problemes dels monarques de la dinastia angevina per a construir enormes latifundis i bastir poders locals pràcticament independents. Com a Sicília, el comerç de cereals i llana estava controlat per florentins, genovesos, venecians i catalans, però la illa es diferenciava per la seua notable capacitat exportadora, en particular de gra. En aquest context, l’autoritat dels reis, Ladislau (1386-1414) i la seua filla Joana, era irrellevant i depenia del suport de la noblesa. Atès que Joana no tenia fills, pretenia el tron un parent llunyà, Lluís III de Provença, contra el qual la reina intentà oposar el jove Alfons, a canvi del nomenament com hereu de Nàpols. El Magnànim el derrotà el 1421 i Joana l’adoptà formalment, tot conferint-li títols legítims per a reclamar la possessió del regne. 0 0 1 FTanmateix, una vegada desapareguda l’amenaça angevi na, l’oposició d’una part de l’aristocràcia napolitana va provocar una situació insostenible, que donaria lloc al saqueig de Nàpols pels marins de l’estol català i la posterior retirada d’Alfons als territoris peninsulars el 1423. Llavors pogué comprovar que la dinàmica institucional tendia a limitar-hi considerablement el poder reial. 0 0 1 FLes Corts catalanes havien demostrat d’una manera pràcti ca que sense elles, sense la seua col·laboració econòmica, no era viable la política del monarca. Alfons es va veure obligat a acceptar les exigències dels estaments privilegiats. En les de 1421-1423, la reina Maria sol·licità ajuda per al rei, però les Corts li exigiren l’aprovació de les reivindicacions no ateses els anys anteriors. Des d’aquest moment les 0 0 1 FCorts o la seua comis sió permanent, la Diputació del General, adquiriria una gran 0 0 1 Fforça política i es convertiria en custòdia i defensa de l’estruc tura constitucional del 0 0 1 Fpaís enfront de qualsevol extralimi tació del rei i de les autoritats públiques, a fi de 0 0 1 Fgarantir el respecte a la legali tat vigent. La importància de les Corts es posaria de manifest pocs anys més tard. Alfons intervingué activament en els assumptes castellans i aconseguí que es firmara una concòrdia entre els seus germans Enric i Joan per a combatre Álvaro de Luna, figura central de Castella i íntim del rei. Quan el partit aragonès en Castella decidí recórrer a 0 0 1 Fles armes, Alfons s’afanyà a col·la borar, però els regnes li negaren suport econòmic; 16 0 0 1 F 0 0 1 Fles Corts cata lanes li recordaren que abans d’emprendre una guerra exte rior necessitava el consell favorable dels catalans i anunciaren la seua intenció no de contribuir a la guerra, sinó d’actuar com a mitjancers entre el monarca castellà i aragonès. Les Corts no sols actuaven en l’interior sinó que dirigien la política externa. Alfons, doncs, hagué de renunciar a intervenir en el regne castellà, no sols pel 0 0 1 Fdesinterès de catalans, aragonesos i valen cians, sinó també perquè de nou se li presentava una oportunitat d’intervenir en Nàpols, cridat una vegada més per la reina Joana. Per a reunir fons per a l’expedició es reuniren les Corts catalanes el 1431, que 0 0 1 F 0 0 1 Fdesprés d’intenses negociacions conce di ren un subsidi de 80.000 florins. La successió de Joana de Nàpols afectava totes les ciutats i potències italianes, ja que la unió del regne a la Corona podia trencar l’equilibri peninsular italià. El Magnànim hagué de fer front a una coalició formada pel papa Eugeni IV, Venècia, Florència i Milà-Gènova, sota la direcció de Felip Maria Visconti, duc de Milà i senyor de Gènova, que era el més afectat per la política del monarca aragonès. A primeria de 1435, morí la reina Joana, cosa que permeté el Magnànim d’exhibir els seus drets, però se saldà amb un fracàs. Derrotat en la batalla naval de Ponza (1435), el rei va ser fet presoner pel duc de Milà i el seu rescat fou pagat pels regnes de la Corona d’Aragó. Durant el seu captiveri Alfons arribà a un acord amb Visconti per a repartir-se Itàlia: Milà controlaria el nord i la Corona, des de Nàpols, el sud. Després de llargs anys de lluita, Alfons aconseguia entrar com a triomfador a Nàpols (1442) malgrat l’oposició del papa. Des de la conquesta de Nàpols, Alfons es va desentendre pràcticament dels seus dominis peninsulars, que van ser confiats a la seua dona Maria i al seu germà Joan, nomenats lloctinents en Catalunya i Aragó-València respectivament. Alfons només recorreria als territoris de la Corona a la recerca de diners per a sostenir la seua posició en Itàlia, on va romandre la cort mentre visqué el monarca. En cap moment pensà a incorporar Nàpols a la Corona, perquè probablement fou una de les exigències dels napolitans per a acceptar-lo, i va proclamar hereu del regne Ferrante, un dels seus fills il·legítims. El Magnànim va numerar els anys del seu regnat en Nàpols des de la mort de Joana, el 2 de febrer de 1435, i es va autoanomenar Rex Sicilia et ultra farum. Aquest títol havia estat encunyat per Bonifaci VIII el 1303 per a posar de relleu la unitat dels components insulars i peninsular d’un regne que en aquells temps havia deixat d’existir. Alfons reivindicà aquest títol per deixar palès la reunió dels dits components sota un ceptre. Tanmateix, políticament i administrativament, ambdues parts van romandre separades, ja que excepte un sobirà comú, no hi havia altres vincles entre el regne de Sicília citra farum (Nàpols) i la illa de Sicília ultra farum. 0 0 1 FEn bones relacions amb el duc de Milà, Alfons va aconse guir que aquest el nomenara hereu dels seus dominis i, en morir Felip Maria Visconti (1447), intentà fer efectiu el nomenament, amb el que donà lloc a una nova guerra italiana. Alfons contava amb el suport, almenys econòmic, dels regnes de la Corona i amb l’aliança de Venècia. Davant seu hi havia Florència i Milà, recolzades per Carles VII de França. La intervenció francesa representava un perill per a tots els estats italians, en tant que amenaça de la independència de les ciutats i repúbliques. Prompte s’arribà a una pau entre Milà, Florència i Venècia (1454), a la qual s’adherí Alfons un any més tard. Els estats italians es van comprometre a mantenir l’equilibri peninsular i a fer front comú 17