Iconografía Clásica: Protagonistas, Fuentes, Modelos y Exégesis: Del culto a la allegoria , Apuntes de Historia del Arte

¡Descarga Iconografía Clásica: Protagonistas, Fuentes, Modelos y Exégesis: Del culto a la allegoria y más Apuntes en PDF de Historia del Arte solo en Docsity! ICONOGRAFIA CLÀSSICA: PROTAGONISTES, FONTS, MODELS I EXEGESIS: Del culte a l’al·legoria -MITOLOGIA: mito/logia (descripció, anàlisi dels mites) La mitologia grecoromana són un conjunt de relats que es forgen en un període anterior a la raó. Es creen per intentar explicar l’origen del món, de la vida, per donar sentit a l’existència... Són relats fantàstics, fantasiosos. D’aquests relats, que en tenim testimoni per escrit a partir del s. IX i VIII aC, són una barreja d’idees mítiques procedents de diverses zones del món. Tenen una intenció paradigmàtica, el seu objectiu és tranquil·litzant, treure’n una reflexió. La majoria es basen de l’equilibri de contraris (de la serenitat a la discòrdia). Hi ha tres generacions de protagonistes: 1. Els gegants, tirans: els que creen la terra. 2. Les divinitats de l’Olimp, olímpiques: les que donen sentit a totes les coses. 3. Els fills de les divinitats olímpiques que es barregen amb els homes i en sorgeixen semidéus i herois. Aquestes divinitats s’imaginen en forma humana però més grandiloqüent i agrupats en famílies, amb una estructura familiar i patriarcal. Després hi ha uns altres éssers que són les divinitats corals (nimfes): van en grups i en principi no tenen una identitat. Representen instints naturals i viuen en llocs molt predeterminats (boscos, rius..). -ORIGEN DELS RELATS MÍTICS: L’origen es situaria al s. XII aC, però és una suposició ja que no hi ha testimonis documentats ni proves. Els primers testimonis documentats (ja esmentats abans) es situen al s. IX i VIII aC. • Obra d’Homer: la Ilíada i la Odissea: -La Ilíada és un poema èpic grec atribuït a Homer (segle VIII aC). L'obranarra una part de la Guerra de Troia, concretament 51 dies del setge a la ciutat de Troia (Ílion) per part de les tropes aquees (és a dir: gregues) comandades per Agamèmnon a la recerca d'Helena, la muller del seu germà Menelau raptada per Paris, fill de Príam, el rei de Troia. -L’Odissea relata les aventures de l'heroi grec Ulisses des que va partir de la conquerida Troia fins que torna a casa, a Ítaca. Són dos poemes llarguíssims èpics de valor heroic i exemplificant. Són obres literàries que van dirigides a un públic culte (classe aristòcrata de guerrers de l’època). Els textos són narracions que es difonien oralment. Gràcies a aquesta obra d’Homer es codifica la nomenclatura (noms) d’aquestes divinitats. • Obra d’Hesíode: la Teogonia i Treballs i dies: -La Teogonia és una obra que ve a ser com el Gènesi de la mitologia grega. L'obra narra l'origen del Cosmos i el llinatge dels déus de la mitologia grega, fins llavors propagada per medis orals. Escrita en primera persona, reflecteix l'afany d'Hesíode per «pensar» en el món segons categories essencials. És una de les obres clau de l'èpica grecollatina. -Treballs i dies és una obra que parla del dia dia d’un home amb aquestes divinitats. Mostra les cinc Edats de l'Home, a més a més de contenir consell i saviesa, prescrivint una vida d'honest treball i atacant l'ociositat i als jutges injusts –com els que van decidir a favor de Perses–, així com la pràctica de la usura. Descriu els immortals que vagaregen per la terra vigilant la justícia i la injustícia.[4] El poema considera el treball com a origen de tot el bé, perquè tant homes com déus odien els ganduls, que semblen abellots en un rusc. Primer hi ha el document escrit i després començarà la seva representació. -ART GREC: dividit en quatre etapes: 1. Orientalitzant: no hi ha representació de les obres escrites. 2. Arcaica: (s.VII-V aC) destaquen les ceràmiques de figures negres i figures vermelles on es representen les narracions i les figures d’aquestes gestes. Gran desenvolupament de la dramatúrgia, de les tragèdies gregues (Esquil, Sòfocles) on participen aquestes divinitats. (TEATRE) 3. Clàssica: (s.V-III aC) Abarca des de la segona Guerra Mèdica fins el regant d’Alexandre Magne (el Gran). És la època de més esplendor de l’Antiga Grècia, de les narracions mitològiques i de les manifestacions d’aquestes en l’art (escultura, relleus, arquitectura...). 4. Hel·lenística: (s.III-II aC) Abarca d’Alexandre Magne fins el regnat d’August. El centre artístic ja no és Atenes ja que apareixen diversos centres d’apogeu artístic com per exemple Pèrgam, Alexandria, Rodes... On s’arriba a una gran expressió artística. L’art es torna exuberant, decoratiu, expressiu, teatral.. Destaquen tres autors que la seva obra literària tindrà una gran incidència alhora de representar aquesta cultura del panteó grecollatí. • Evemero: Hiera Anagrafe (la pedra sagrada) L’evemerisme diu que els déus són homes que van existir. En època moderna es considera que alguns d’aquests déus varen ser els fundadors de determinades nissagues o dinasties familiars. Exemple: Dinastia dels Exburg fundada per Hèrcules. Sala del tron, Palacio del Buen retiro. (palau espanyol s.XVII avui perdut). En la mitologia la sèrie dels 12 treballs d’Hèrcules, és una sèrie on apareixen els treballs que l’heroi va haver de realitzar pel rei de Tebes com a càstig per la deessa Era o Juno, perquè estava gelosa ja que Hèrcules era filla de Zeus amb una mortal. El primer treball és el derrotat lleó de Nemea, que supera aquest treball i es torna immortal (s. VII aC primeres fonts literàries que ens parlen d’aquests treballs). És un tema que s’anirà representant al llarg de l’art occidental. En aquesta sala es veu que hi havia 12 quadres de batalles, entre les quals estava la de Les llances de Velàzquez i també 5 retrats eqüestres. Les 10 pintures restants de Francisco Zurbaran, eren representacions dels treballs d’Hèrcules, fundador de la dinastia Austríaca la qual regnava en aquell moment. A la Paret N i la paret S, es combinen una sèrie de pintures (12) de temàtiques bèl·liques commemoren les victòries militars dels exèrcits espanyols entre l’any 1625-1635. Es conserven al Museu del Prado totes, excepte una. Entre aquestes pintures, entremig hi havia pintures de Francisco Zurbaran on es representaven els treballs d’Hèrcules. A la sala se’n representen 10 treballs d’Hèrcules, però alguns no formen part de la Sèrie dels 12 treballs. En aquesta sala el què es pretén és representar a Felip IV, el rei d’aquella època a Espanya, com un nou Hèrcules, ja que es diu que l’heroi va fundar la Península Ibèrica. 3. Via al·legòrica, metafòrica. Al·legoria: narracions que tenen el seu origen en la cultura grecoromana i esdevenen presents a la vida quotidiana. Velázques, La Farga de Vulcà 1630, Madrid, MNDP: Aquest tema s’explica a les Metamorfosis d’Ovidi i a la Eneida de Virgili. Velázquex coneixia aquestes narracions ja que amb seguretat sabem que tenia els llibres. En el quadre s’apareix Apol·lo i li comunica a Vulcà que la seva esposa li està fent el salt amb el déu de la guerra Mart, en el moment en que ell està forjat una armadura per Mart. Per tant, és un tema mitològic. En aquest quadre el que vol Velázquez és representar les expressions dels de la farga quan comunica això que ha descobert. A partir dels gestos i l’expressió facial es poden transmetre els sentiments. És com un estudi de les expressions. Un precedent d’aquest quadre seria el gravat d’Antonio de Tempesta La farga de Vulcà, una il·lustració de les Metamorfosis d’Ovidi. Velázquez, Túnica de Josep 1630, Museu San Lorenzo del Escorial: Tema bíblic de l’antic testament; és la història de Josep, no de Sant Josep. Es representa el moment en el qual els germans de Josep li mostren a Jacob que Josep (el preferit del pare) és mort, quan han sigut ells qui l’han matat. Li mostren les seves robes brutes de sang com a prova. Aquest quadre amb el de LA FARGA tenen les mateixes mides i van ser pintats al mateix any per Velázquez. Es representen 6 personatges als dos i alguns dels models dels dos quadres són els mateixos. Això el que fa pensar és que aquestes dues obres facin parella (pendant). Els dos temes tenen en comú la mentida (adulteri i assassinat) i el poder de la paraula; són comunicats verbals que desperten una reacció en el receptor. S’utilitza el repertori mitològic i bíblic per expressar una altre cosa més profunda. LA MITOLOGIA A PARTIR DEL SEGLE XVI: es converteix un recurs que tenen els artistes per explicar referències o temes actuals que tenen en comú en narracions de l’antiguitat. Esdevé un llenguatge neutre on cada artista l’utilitza per la seva significació. D’una narració es poden extreure infinites representacions i significats diferents. 1r. Per identificar el tema haurem d’anar als orígens d’aquest en fonts literàries (origen literari del tema). 2n. Què significa aquest tema en l’època que s’ha pintat/realitzat (consultar fonts mitogràfiques locals, que són recopilacions de mites que fa cada època, cada país, cada centre cultural...), quina significació li donen a aquest tema, etc. REPRESENTACIONS PARTICULARS; mitologia interpretada en funció d eles necessitats de la seva època (lectures de caràcter moral). Filosofia secreta, Juan Pérez de Moya. Baltasar de la Victoria. De natalis, Poussin. -DIVINITATS OLÍMPIQUES: panteó grecoromà 1. Zeus o Jupiter: és el déu suprem del cel, cap del panteó i déu del llamp. L’element més representatiu d’aquest déu és el llamp, septre; el seu animal sagrat, l'àguila. Se’l representa normalment sedent i amb cabells blancs i barba (ancià). Germà de Neptú i Plutó, amb qui es va repartir les tres parts del món: el cel, el mar i l’inframón. Fill de Cronos o Saturn. 2. Cronos o Saturn: és de la generació dels gegants, que va tenir la premonició que un dels seus fills el destronaria, per això se’l representa deborant als seus fills, però va ser enganyat quan va néixer Zeus i ell el va destronar. En la mitologia grega, Cronos era fill d'Urà (el cel) i Gea (la Terra). Va ser el rei dels Titans i pare de Zeus. 3. Hera o Juno: esposa de Zeus, la més enganyada de l’Olimp. Forma part de l'anomenada tríada capitolina junt amb el seu marit i Minerva. Juno era la protectora de les dones i l'encarregada de vetllar per la felicitat i la prosperitat domèstiques. 4. Posidó o Neptú: era el déu dels oceans. També se’l representa ancià. Els seus atributs són els cavalls marins o cavall/dofí i el trident. Estava casat amb Amfitrite. 5. Pal·les Atenea o Minerva: és la deessa de la saviesa i de l'artesania (oficis i arts), com ara el teixit i la ceràmica. També és deessa de la guerra, de l’estratègia militar, ja que el déu de la lluita i la sang és Ares. Era també deessa protectora de la ciutat d'Atenes. És una de les sis deesses principals del Panteó grec i era anomenada Minerva pels romans. Atenea és una deessa guerrera i masculinitzada ja que va néixer sense pare. Mai va tenir parella ni amant, i sempre va mantenir-se verge (parthenos). El Partenó d'Atenes, a Grècia, és el seu homenatge més resplendent. Se la representa com una dona vestida amb roba militar: casc, llança i coirassa. L'animal que la simbolitza és el mussol i la seva planta l'olivera. 6. Apol·lo o Adonís: és el déu de la medicina, de la bellesa masculina, de la música i de la poesia. També va ser considerat déu del Sol, en substitució d' Hèlios. És fill de Zeus i Leto, i el germà bessó d'Àrtemis (la deessa de la