Sobre poètiques classicistes, Apuntes de Filología Catalana

¡Descarga Sobre poètiques classicistes y más Apuntes en PDF de Filología Catalana solo en Docsity! TEORIA DE LA LITERATURA Antònia Cabanilles Àrea de Teoria de la Literatura i Literatura Comparada Departament de Teoria dels Llenguatges i Ciències de la Comunicació ß [La teoria literària del classicisme] L’estètica de la Modernitat (1400-1700): Els antecedents. Dos grans estudiosos de l’estètica i de la teoria literària que hem anat citant al llarg del curs han estat Ernst Robert Curtius i Wladyslaw Tatarkiewizc. Els àmbits de les seues investigacions són diferents, però sorprèn com arribat el moment de situar Dante, Petrarca i Boccaccio cadascú els col·loca en un espai diferent. 1) Per a Curtius, Dante és un poeta gran que aniria al costat de Virgili i de Shakespeare, no al costat de Petrarca i Boccaccio, que només són “interessants”. Dante hauria trobat una solució al conflicte entre filosofia i poesia que no era transferible. Per això, sempre segons Curtius, Petrarca i Boccaccio tornen als vells arguments, a la poètica bíblica [veure en el dossier el text de Petrarca, “Las catacterísticas de la poesía”]. Un altre argument és que Petrarca era fàcilment imitable, mentre que Dante era i és impossible d’imitar. 2) Tatarkiewicz, per la seua banda, considera que hi ha una enorme diferència entre Dante, per una banda, i Petrarca i Boccaccio, per altra. Aquesta es trobaria en la utilització de l’ornatus, de la retòrica. Per al primer, la finalitat de la retòrica seria teològica, en canvi, per als segons, seria únicament estètica. — La poesia La poesia passarà de ser considerada ínfima doctrina (segons Tomàs d’Aquino “ínfima inter omnes doctrinas” per la seua manca de veritat) a ser un art superior que expressa la veritat amb el vel de la ficció [veure en el dossier “La verdad oculta” de Petrarca i “La definición de la poesía” de Boccaccio]. 1) La poesia és la necessitat d’expressar-se. 2) El poeta quan s’expressa inventa coses (diferència amb inventio, invenire) extraordinàries, inaudites, que no existeixen en la realitat. 3) Quan el poeta diu veritat ho fa de forma velada. 4) Aquest vel ha de ser bell i fabulós. 5) El poeta compleix la seua funció amb fervor. 6) Però, malgrat allò inaudit i el fervor, la poesia ha d’observar certes regles que en els fons són les mateixes que les de la gramàtica i de la retòrica. Aquests trets configuren dues definicions de poesia que, en certa mesura, recorden la distinció horaciana entre Poetes de l’Ars (Ars-Res-Docere) i de l’Ingenium (Ingenium-Verba- Delectare). Unes definicions que, amb molt poques variacions, aniran repetint-se: — La poesia consisteix en paraules exquisidament compostes que representen una cosa sota un vel (sub velamento). (Res-verba) (Prodesse—delectare). — La poesia és un cert mode d’expressar-se que es caracteritza pel fervor, per la seua bellesa i per la invenció. (Ingenium—ars) (Delectare). —L’al·legoria Els trets que definiran la poesia seran la Bellesa i l’Al·legoria. En aquest punt es pot pensar que, Petrarca, per exemple, va conservar simplement la concepció al·legòrica del llegat medieval, però, segons Tatarkiewicz, va introduir un canvi profund: L’al·legoria medieval tenia com objecte expressar les veritats ocultes, filosòfiques, teològiques, desconegudes per un públic ampli [recordar la definició d’al·legoria, per una banda, i els sentits que consideraven els medievals en la interpretació de la Bíblia, per altra]. L’al·legoria només havia d’ornar les veritats corrents i ordinàries. Si l’al·legoria medieval tenia un objectiu didàctic o filosòfic, ara només tenia un finalitat estètica. Llegir en el dossier els fragments de la selecció de Tatarkiewicz “Las características de la poesia” i “La verdad oculta” de Petrarca per relacionar i diferenciar l’ús de l’al·legoria. El primer comença amb aquestes paraules: “Poco falta para que afirme que la teología es una actividad poética en torno a Dios. ¿Acaso no es poético decir que Cristo es en cierto modo un león, un cordero o un gusano?”. — La ficció La defensa que fan Petrarca i Boccaccio de la poesia no només anuncia una nova època, sinó que també ens permet imaginar com havia arrelat la tesi de Sant Tomàs d'Aquino: la poesia era ínfima doctrina, que es caracteritzava per la seua falta de veritat. Una tesi que, recordeu, tenia una llarga tradició. 2) Però ho serà més encara la tradició retòrica. Els humanistes es basaran en Quintilià, però la figura principal és Ciceró, que té una influència que va més enllà de la retòrica i que connecta amb els mateixos fonaments de l’humanisme. — Un dels elements que millor caracteritzen aquest període és el descobriment dels clàssics llatins i, especialment, dels grecs. El posterior treball d’ordenació i traducció d’aquestes obres, la fundació de Biblioteques i Acadèmies és una clara manifestació de l’entusiasme que va provocar aquest descobriment. L’herència platònica queda patent en la creació d’Acadèmies. Aquí cal esmentar Marsili Ficino (1433-1499), que va traduir al llatí els Diàlegs de Plató i l’obra de Plotí, i que encapçala l’Acadèmia platònica de Florència. També a Pico della Mirandola. Per comprovar la distància que hi ha entre l’època medieval i l’Humanisme podeu llegir el seu Discurs sobre la dignitat de l’home (1487) [en l’aula virtual teniu l’enllaç per llegir el text]. Les Poètiques classicistes Hi ha un període de difícil classificació, els segles que van des del Renaixement a la Il·lustració. És un moment en el qual s’ha trencat l’harmonia renaixentista i està aflorant un nou esperit: la raó cartesiana (Descartes (1596-1650) [Relacionar amb el text d’Umberto Eco sobre l’estètica medieval, document D en l’aula virtual, sobre la novetat d’un pensador que es presenta com a ‘debutant de l’absolut’]. La raó matemàtica serà com una espècie de taula de salvació on agafar-se davant la crisi del principi de totalitat, d’harmonia i d’unitat. Per una altra banda, la classificació és també molt difícil perquè els moviments no afecten al mateix temps ni a totes les arts ni a tots el països. En l’àmbit de la teoria literària hem vist com durant segles la regla d’or aristotèlica, l’escaiença (to prépon), s’havia perpetuat en el decòrum llatí, invocat per Horaci i per Ciceró, i havia presidit tota la reflexió poètica i retòrica (recordem que la prescripció llatina arribava al tipus de metre i a les figures convenients per a cada gènere literari) fins arribar a l’Humanisme. A principis del segle XVII apareixeran una sèrie d’obres que són inclassificables, que no s’ajusten a aquest principi i que són obres mestres: Don Quijote de la Mancha, de Cervantes o Hamlet i Macbeth de Shakespare [una mica més tard, en 1656, finalitzarà Velázquez Las Meninas]. En general hi ha un desinterès per la teoria i, per contra, apareix un seguiment d’un dogmatisme, en expressió de José María Valverde, a mig camí entre cortesà i policíac. En aquest panorama marcat per la repetició, o millor invocació, dels principis horacians i per la utilització d’alguns conceptes neoplatònics, hi ha dues novetats contradictòries 1) la funció preceptiva, quasi legislativa, que desenvoluparà la Poètica d’Aristòtil, i 2) l’aparició de termes expressius d’una sensibilitat més complexa i nova, una terminologia que donarà pas al “no sé que” del segle XVIII. — Els comentaristes de la Poètica d’Aristòtil En el trànsit al segle XVII la raó esdevé pedra angular, és la referència per a no perdre la confiança en la capacitat de l’ésser humà per dominar i comprendre el món. En la teoria estètica aquest racionalisme és totalment negatiu i el seu màxim exponent són les lectures que es faran de la Poètica d’Aristòtil. Aquesta comença a circular a finals del segle XV i serà utilitzada com un text “legal”, com la llei, per extraure la teoria del les tres unitat (d’acció, lloc i temps), la qual cosa suposa una lectura totalment restrictiva del concepte de mimesi aristotèlic. La Paràfrasi o comentari menor de la Poètica d’Aristòtil d’Averrois [1126-1198] en segle XII no havia tingut cap difusió [Veure en l’aula virtual l’enllaç electrònic per llegir el conte de Jorge Luis Borges]. El comentaristes italians Al llarg del segle XVI la Poètica d’Aristòtil és el tema preferit de les discussions acadèmiques. Aquesta activitat genera l’escriptura i publicació de diferents comentaris totals o parcial sa la Poètica. Es distingeixen els anomenats “comentaris majors” (Robortello, Castelvetro, Vettori, Maggi, etc.) que revisen tota la Poètica, i els “comentaris parcials” (G.G. Trissimo, G.B. Giraldi Cinzio) que comenten aspectes concrets de l’obra. 1) In librum Aristotelis de Arte poetica explanationes, de 1548, escrit per Francesco Robortello (1516-1567), professor de l’Studium de Pisa i publicat a Florència el 1583. Es tracta d’una traducció llatina de la Poètica comentada. A partir de les reflexions d’Aristòtil, Robortello estableix les lleis generals que haurien regulat les obres d’art en el passat i formula les lleis que han de de presidir les obres dels poetes moderns. Robortello proporciona les bases per a una lectura moralista que dominarà en els comentaris de la Contrareforma. 2) Poetices Libri VII de Giulio Cesare Escalígero de 1561. Ofereix una sistematització de les doctrines literàries italianes. Es caracteritza per un discutible to lògic que, no obstant, la converteix en la preferida dels neoclassicistes francesos, atès que preua sobretot els aspectes lògics, la raó, i rebaixa el valor de la fantasia o a la inspiració 3) Poetica d’Aristotele vulgarizzata e sposta, de 1570 de Ludovico Castelvetro. És l’últim dels comentaris del Cinquecento. A diferència dels altres comentaris aquest, malgrat el títol, no és limita a exposar els mèrits d’Aristòtil. Castelvetro fa una lectura molt particular d’alguns principis aristòtèlics. a) La finalitat de la poesia serà el plaer i també oferir a les persones “tosques” una forma d’elevar-se al conceptes (delectare-docere). b) Aquest objectiu, i aquest aspecte és fonamental, es basa en la identificació entre la mimesi artística versemblant i la realitat. No és estrany que un dels temes més debatuts siga les relacions entre poesia i història. La poesia ja no és, com en Aristòtil, quelcom de més sublim que la història, ara ambdues imiten la realitat sensible [Recordar la posició d’Isidor de Sevilla. Veure també el text n. 6 de F. Dosse]. c) A partir de les consideracions sobre l’acció dramàtica aristotèliques Castelvetro formula la teoria de les tres unitats: acció, temps i espai. Les raons per mantenir aquesta tesi deriven d’una versemblança que, com hem indicat, en el comentarista italià fa coincidir mimesi i realitat. Els fets perquè resulten versemblants han de respectar i reduir-se a l’espai i al temps en el qual es representen: tota la “mutació tràgica” ha de passar en un dia i en un mateix lloc. Veure en els manuals la distància entre els comentaristes espanyols (Alonso López Pinciano, 1591, Luis Alfonso de Carballo, 1602, y Francisco Cascales, 1617) i els treballs d’autors com Lope de Vega en el Arte nuevo de hacer comedias (1609).