Definición y características de la tragedia griega - Prof. Ciurans, Apuntes de Historia del Arte

¡Descarga Definición y características de la tragedia griega - Prof. Ciurans y más Apuntes en PDF de Historia del Arte solo en Docsity! DEFINICIONS DE TRAGÈDIA Wilamowitz: «Una tragèdia àtica és en si mateixa una peça completa de la llegenda heroica, elaborada poèticament en un estil elevat per a la representació mitjançant un cor àtic de ciutadans i dos o tres actors, i destinada, com a part del servei religiós, a ésser representada en el santuari de Dionisos.» Ulrich von Wilamovitz-Moellendorff, Eurípides Herakles, volum I, Introducció a la tragèdia àtica, Berlín 1889, p. 43 i ss: ¿Què és una tragèdia àtica? Aristòtil (versió de G.M.A. Grube): «Una tragèdia (tragoidia), per tant, és la imitació (mimesis) d’una acció bona (spoudaias), completa i d’una certa longitud, duta a terme mitjançant l’ús del llenguatge, i fent-lo agradable en cadascuna de les seves parts, per separat; es basa en l’acció i no en la narrativa, i, mitjançant la compassió (eleos) i el temor (phobos), produeix la purificació (catharsis) de les esmentades emocions.» Definició citada a Walter Kauffmann, Tragedia y filosofia, Seix Barral, 1978 pp. 69-70. Aristòtil (trad. J. Farran i Mayoral): «És doncs, la tragèdia imitació d’una acció seriosa i completa que té una certa extensió, feta en llenguatge plaent, el qual tindrà formes diferents i separades, segons les seves diverses parts; que representa els personatges fent-lo actuar i no servint-se de la narració, i per mitjà de la compassió i de la temença opera la purificació de semblants passions. Anomeno llenguatge plaent aquell que comporta ritme, harmonia i melodia; i entenc per formes diferents, que algunes són obtingudes només per mitjà dels metres i d’altres, en canvi, per mitjà de la melodia.» Aristòtil, Poètica. Constitució d’Atenes, Fundació Bernat Metge, Barcelona, 1926, p. 9 Aristòtil (trad. Àngel Martín): «Tragèdia és, doncs, una obra imitativa d’una acció elevada i completa, que disposa d’una certa extensió, i empra un discurs embellit i divers per a cadascuna de les formes utilitzades en les seves parts; es basa en personatges que actuen i no pas en un relat narratiu, i mitjançant la compassió i el temor duu a terme el purgament que comporten aquesta mena d’emocions. Dic «discurs embellit» al que té ritme, música i cant, i per «divers en les formes» entenc que algunes parts són executades només per mitjà del metre, i altres, al seu torn, per mitjà del cant.» Aristòtil, Poètica, Angle Editorial (El Far, 29), Barcelona, 2016, pp. 65-66. Alfonso Sastre: «Una situació tancada en la que es troben existint (facticitat) uns éssers condemnats a morir que desitgen —en realitat, és una exigència prèvia, no deliberada, anterior a tot desig, biològica, constitutiva—, una felicitat que, al menys com estat de plenitud, els hi es negada i, de vegades, s’interroguen sobre el seu destí (mundà i ultramundà) i sobre el pecat desconegut o la culpa per la que són castigats. És una lluita en la que la vida humana és sempre derrotada en moments que provoquen horror (davant la magnitud de la catàstrofe) i pietat (davant la nihilitat de l’ésser humà) en l’espectador d’aquesta derrota, en la que veu, anticipada, la seva pròpia derrota, a la que està abocat pel simple fet d’existir.» A.Sastre, Drama y Sociedad, Ed. Taurus, Madrid, 1956, p. 23 i ss.