resum apunts historia economia de l'espanya contemporània, Resúmenes de Historia Económica

¡Descarga resum apunts historia economia de l'espanya contemporània y más Resúmenes en PDF de Historia Económica solo en Docsity! Tema 1. L’evolució de l’economia espanyola en el llarg termini, 1820-2000: una perspectiva comparada Introducció: variables a contemplar. 1.La població. 1.1 El model de transició demogràfica. 1.2 Del creixement a l’estancament (ara: la recuperació?). 2. El producte. 1.1 Indicadors d’anàlisi de la riquesa. 1.2 El PIB i el PIB/càpita: la trajectòria respecte altres països i la composició sectorial. 1.3 Índex del desenvolupament humà. 3. L’obertura exterior. 1.1 Una economia tancada. 1.2 La progressiva obertura. 1. La població Durant el segle XIX Espanya creix aproximadament 4.4 milions, Anglaterra per exemple creix 13 milions. 1 Espanya durant el segle XIX creix demogràficament, però molt menys que països del seu voltant a causa de que comença el procés de transició demogràfica de forma tardana. El diferencial entre natalitat i mortalitat és molt estret, aquesta es una característica d’un país típicament preindustrial. La disminució de la mortalitat es produeix després del països del voltant, gran part d ela mortalitat es troba a l’Espanya central. Dins d’Espanya n’hi ha zones que comencen abans aquest procés de transició (costa Mediterrània). El gran canvi demogràfic es dona a la segona meitat del segle XX (1960). Durant el S.XIX no es produeix canvi estructural a l’economia espanyola. Aquest canvi és el que produeix l’augment de la població, tot i que gran part d’aquest augment e dona gràcies a l’immigració. A l’inici del S.XX gairebé tots els països tenen una esperança de vida més alta que Espanya. La emigració espanyola no comença fins a finals del S.XIX- principi del S.XX. Les grans migracions es produeixen a partir de 1960. 2. El producte Fins 1860 es creix a un ritme relativament apreciable, a partir d’aquí la pendent de creixement fins el S.XX és molt plana, a partir de 1910-1915 es produeix una acceleració del creixement fins el 1935 aproximadament. Durant la Guerra Civil i el Franquisme, l’economia espanyola esta gairebé 20 anys paralitzada. Espanya durant el S.XIX es converteix en un país creixentment retardat en relació als països del seu voltant (Ex: Gran Bretanya). Retalla distàncies durant els anys 20 i comença un procés de convergència a partir de la dècada dels 60. Durant tot el S.XIX Espanya acumula retràs tecnològic i econòmic. A 1860, 2 de cada 3 treballadors continuaven al camp. Durant 50 anys Espanya gairebé no produeix, procés industrialització (canvi estructural). Fins 1960 Espanya no es converteix en un país majoritàriament industrialitzat. 3. L’obertura exterior El grau d’obertura mesura quin és el pes del comerç exterior d’un país envers a l’exterior. Històricament el grau d’obertura d’Espanya porta una tendència relativament idèntica a la dels països exteriors amb algunes discordances. En un context internacional Espanya ha estat una economia més tancada. Partim d’un període on l’economia exterior a Espanya es un 10-12%, n’hi ha un primer període on l’economia espanyola s’està obrint, a partir de 1891 n’hi ha un seguit d’aranzels cada cop més proteccionistes, aquest fet s’accentua durant el primer Franquisme on la economia a Espanya estava totalment tancada. A finals dels 40 n’hi ha una petita obertura, però la gran obertura de l’economia es dona a partir de 1959, on la corba d’obertura comença a ser paral·lela a la d’Europa fins el punt de superar-la en el moment d’introducció d’institucions espanyoles a Europa. El retard espanyols al S.XX s’ha observat des de dos putns de vista: a. LA DEMANDA: 2 En primer moment podem pensar que Espanya es troba en un moment d’expansió. La imatge d’Espanya en ple procés de canvi demogràfic és encara d’una país buit, el creixement espanyol també és molt inferior al de la resta. Aquest creixement correspon a un país en procés de revolució. ♦ Dins del model demogràfic antic de la població espanyola creix, perquè? Comença una certa caiguda de la mortalitat, també es redueix el mecanisme normal de control de la natalitat (retard del matrimoni), per tant, augmenta la natalitat. Altre concepte que s’introdueix és la política que el govern central potència (actitud proteccionista). L’actitud més important va ser la repoblació de les terres despoblades (Ex: Sierra Morena, Andalusia). El creixement de la població es fonamentalment rural, la qual cosa, no vol dir que les ciutats no creixin només que l’àmbit rural creix més. Barcelona és la zona més dinàmica de creixement urbà, Catalunya és la zona més urbana possiblement del país. Globalment el creixement d’Espanya és rural però a les zones més dinàmiques si que n’hi ha creixement urbà. El creixement d’Espanya al S.XVIII és fonamentalment la posada en marxa de la finalització de l’economia tradicional. L’economia espanyola durant aquest segle s’apropà al seu sostre Malthusià. Durant la segona meitat del segle les crisis de subsistència són cada cop més comuns, ja que s’estan esgotant els recursos dels que disposa la població. 2. El sector agrari ▲ 1.2.1. Una agricultura de base extensiva Globalment l’agricultura és el sector predominant a l’economia espanyola, excepte a Catalunya que predomina el sector secundari. Aquesta agricultura es caracteritzava que per augmentar la seva producció utilitzava una política extensiva, fins que apareix la llei de baixos rendiments. El procés tecnològic era relativament baix, Espanya presentava uns rendiments de la seva producció molt més baixos que els països del seu voltant. Es tracta d’una agricultura bàsicament intensiva, que presenta un dels rendiments més baixos de tota Europa. Això és tradueix en un problema estructural, no es pot créixer indefinidament amb aquestes polítiques de producció. En els períodes de crisis de subsistència els preus dels productes augmenten notablement, aquest fet cada cop són més freqüents. ▲ 1.2.2. Una ramaderia poc integrada amb l’agricultura Les relacions agricultura-ramadera són contràries, la ramaderia era majoritàriament de la mesta que reduïa les opcions d’expansió de l’agricultura. Es tractava d’una ramaderia no estabulada, per tant n’hi havia un seguit de territoris no disponibles per conrear ja que estaven dedicats a camí per la ramaderia. La mesta tenien aquests privilegis per que l’exportació de llana era un producte estratègic. ▲ 1.2.3. La propietat de la terra Durant el S.XVIII la meitat de les terres pertanyen a la noblesa i l’església, els alts estaments tenien la major quantitat de terra i les terres de millor qualitat. Els pagesos havien de pagar un 43% aproximadament de la seva producció, la major part d’això en producte i la resta en diners. Els pagesos només disposaven del 50% dels seus beneficis que havien d’utilitzar per alimentar-se i poder replantar. ▲ 1.2.4. L’anàlisi realitzada per els il·lustrats 5 Els il·lustrats formen part de l’estat però amb un punt de vista antic, aconsegueixen arribar al poder. Jovellanos es un il·lustrat que fa una visió més realista de la realitat. Aquest diu que la societat presentava uns “estorbos” al creixent desenvolupament de l’agricultura. En diferència de diversos tipus, uns dels que destaquen són els institucionals: • Les terres abandonades es poden utilitzar per pasturar, però no per el cultiu. • La terra no era un be de lliure disposició • Els privilegis de la mesta El fet que els il·lustrats arribin al poder, significa que aquests poden impulsar certes informacions: • S’intenta desamortitzar el patrimoni jesuïta • Es posa en venda les terres abandonades. • Es posen en correu terres públiques • El liberalitzen els preus dels cereals • S’intenta activar les xarxes de camins • S’actua contra la mesta En realitat els il·lustrats amb el seu programa reformista queda aturat, i la realitat social no canvia. 1.2. Els models regionals ▲ 1.3.1. El model intensiu: L’Espanya atlàntica Rotacions de conreus més complexes, del mateix territori s’obté més producció. A finals dels S.XVIII s’introdueix un conreu revolucionari, la patata. També existeix una implicació de la ramaderia, que juga un poder complementari amb l’agricultura. ▲ 1.3.2. El model mediterrani: l’agricultura comercialitzada A Catalunya s’accedeix a la terra amb un contacte anomenat “anfiteosi”. Això porta a la aparició de les mestas. Arriba un estímul del mercat, demanda d’aiguardent, l’agricultura respon i passa de ser agricultura d’autoconsum a un agricultura comercialitzada. La rabassa morta consistia en un contracte de l’agricultura en que la durada d’aquest era la pròpia vida del serb, aquest contracte s’utilitzava per plantar vinya. Era un contracte pensat per respondre amb eficiència als estímuls del mercat. Aquesta vinya esta relacionada por el mercat. Si a Catalunya n’hi ha una mala collita de cereals, es compensa amb les importacions de cereals de l’atlàntic. A Catalunya disminueixen les cisis de subsistència gràcies a l’arribada dels cereals de les economies atlàntiques, fet que provoca un creixement demogràfic, això ho permet els contracte de la rabassa morta. Altre exemple d’economia comercialitzada ho podem trobar als país valencià, en aquest territori els producte que ho va permetre va ser la ceba. A diferència de Catalunya, el país Valencià denomina un contracte a curt termini. Des de el S.XVIII els britànics es situen a Cadis i exporten vins cap a Gran Bretanya. ▲ 1.3.3. El mercat interior 6 A l’Espanya interior es tractava d’una economia d’autoconsum, sense relació agricultura-ramadera, sovint a Castella els contractes d’arrendaments eren a curt termini. Mentre que a Catalunya havien agafat força els pagesos, a l’Espanya central el sistema feudal encara tenia molta força. ▲ 1.3.4. Resum de models demogràfics Existia una Espanya dual, basada en una agricultura conservadora basada en el autoconsum (centre) i una altra centrada en el mercat (mediterrani). Hi ha diferides zones d’Espanya on el canvi agrari afavoreix el procés de industrialització, i d’altres on gairebé no existeix aquest canvi agrari ni per industrialitzar-se ella ni per ajudar la resta de zones. El mercat nacional de preus espanyols estava poc integrat al mercat internacional. Les alteracions dels preus a les diverses zones d’Espanya era molt gran. L’augment de la renda de les zones mes industrialitzades provoca que el pagès pugui accedir a productes industrialitzats. Moltes de les fabriques modernes tenen l’origen a la producció del vi i aiguardent. 1. La desintegració de l’imperi colonial 1.3. Els efecte macroeconòmics Les pèrdues de les colònies va representar un col·lapse molt important a l’economia espanyola. Espanya passa aproximadament 40 anys ficada en conflictes bèl·lics, que això provoca una disminució de les relacions comercials americanes. Això provoca un “alejamiento” entre les colònies americanes i la metròpoli. En aquests territoris va apareixerà una classe social que s’oposava a la forma d’actuació de la metròpoli. Els propis conflictes provoquen que l’agricultura que ja estava descontenta, augmenti aquest descontentament, fet que provoca que gran part d’aquests països demanin la independència. Gran part de les colònies americanes s’independitzen i només quedi Cuba i Puerto Rico entre d’altres. Les pèrdues de les colònies representen la pèrdua del mercat i ingressos macroeconòmics: • Caiguda de la demanda • Caiguda de la renda, la renda espanyola es contrau • Saturació del mercat, la crisis de superproducció (caiguda de preus) que s’allarga fins gairebé els 40. 1.4. El comerç: la necessitat de replantejament La pèrdua de les colònies porta a una total remodelació del model del comerç exterior. Un altre fet que afecta a aquest canvi comercial, es la revolució industrial. Amb la pèrdua de colònies, Espanya perd al principal mercat d’exportacions, però augmenta la exportació d’aliments ja que augmenta la demanda de matèries primeres als països en procés d’industrialització. Augmenta les importacions de manufactures ja que Espanya s’està convertint en un país perifèric. 2. La fallida de la hisenda de la monarquia absoluta Dos terceres parts de la hisenda eren dedicades al ministeri de guerra i de marina. Les colònies eren una font d’ingressos fiscals molt importants, la independència fa que la renda de la hisenda caigui i fa que es basin en els impostos, ja que no hi havia creat un impost directe que agrabés la riquesa, excepte a la corona d’Aragó que si que ho tenien. 7 5. Els problemes del transport i la construcció dels ferrocarrils. 5.1 El mercat espanyol: situació al segle XVIII. Estat de la xarxa de transports. 5.2 L’aparició dels ferrocarrils. 5.3 El paper subsidiari de la xarxa viària 5.4 El mercat interior: una reflexió. 1. La reforma agrària liberal: condicionaments de la Hisenda i la nova estructura de la propietat territorial La revolució burgesa es una revolució política però té efectes socials i econòmics. La revolució liberal consistia en eliminar “estorbos”. N’hi ha dos formes de fer aquest canvi: 1. Estrictament revolucionaria, trencant amb la realitat actual (model Francès) 2. Evolutiva, transformacions puntuals (model britànic) La revolució liberal és resultat d’un pacte entre la noblesa i la burgesia que es posen d’acord com s’ha de fer el canvi de la propietat de la terra. Els que surten perdent en aquest pacte són majoritàriament els pagesos. La revolució liberal és una anada i tornada constant des de 1910-950. A partir de mitjans del S.XIX podem dir que la revolució industrial a Espanya està més o menys estavilitzada. 1.1.La reforma agrària liberal: absolució dels senyorius L’abolició dels senyorius es el fet que millor defineix la revolució liberal. Els senyoriu jurisdiccional , els senyor feudal podia dictar la llei. El senyoriu territorial, el senyor feudal, a més tenia drets sobre la propietat de la terra, s’aboleix el senyoriu jurisdiccional però es mantenen els drets dels senyors sobre la terra, als senyors no se’ls obliga a presentar documents de propietats, això va donar lloc a que els senyorius jurisdiccionals van passar a ser totalment propietats dels senyors feudals. La tendència deflacionista dels preus, estava tirant avall la renda dels senyors feudals. Els pagesos es van revolucionar i van portar als senyors davant els tribunals, que gairebé sempre van afavorir els nobles, a sobre l’estat pagava una indemnització als senyors feudals Un altre fet és la desamortització eclesiàstica de la terra (Mendizabal 1936-1937), els bens de l’església es consideren bens nacionals i es posen en subasta per recaptar beneficis nacionals. En aquest període Espanya es trobava en una guerra civil (guerra carlina) els carlins defensaven l’església i quan es trobaven en guerra els eclesiàstics fugien, per tant, molts monestirs i convents estaven abandonats. Aquestes subastes nacionals donaven a l’estat ingressos per finançar la guerra. Desamortització de Pascual Madoll ( 1854-1856) durant el bienni progressista. Els anys quan governen els progressistes són molt singulars. Introdueix la declaració de bens nacionals que fins el moment havien estat municipals, que eren molt importants per la renda dels municipis. 10 Aquesta desamortització implica que molts ajuntaments deixen de tenir una font important de ingressos. Aquesta llei de desamortització forma part d’un conjunt de lleis: desamortització del 55, banca del 56, ferrocarrils del 57... Un altre mecanisme es la desarticulació, consistia en que els bens que no tenien propietat es dedicaven a bens de lliure disposició. 1.2.La reforma del sistema fiscal Una reforma fiscal que ve a substituir els model fiscal actual. L’estat instaura un sistema fiscal homogeni per tota Espanya (Ramon de Santillana, 1845), que recull alguns impostos existents i introdueix de nous, els més destacats la retribució de la propietat de la terra. La idea era que els impostos directes proporcionessin el 50% dels ingressos i els indirectes l’altre 50%. El problema es que el directes mai generen aquest 50%. La propia revolució liberal permet el fraude en el sistema fiscal que instaura. 1.3.Els resultats de la revolució agrària liberal La desamortització proporciona riquesa a l’estat, redueix la carrega financera i proporciona liquidesa. No va aconseguir una millor distribució de la propietat de la terra. En aquesta revolució els que surten beneficiats són els grans propietaris de les terres, això dona una estructura la propietat molt poc igualitària. Després de tot aquest període, s’agreugen més la desigualtat de la distribució de la propietat de la terra. Confirma en algunes zones d’Espanya estructures fonamentalment latifundista, però això descontenta la població rural. 2. El fracàs de la reforma fiscal: el dèficit pressupostaria i el deute El problema no es que l’estat no es capaç de recaptar les riqueses, sinó en que es gasta el pressupost l’estat (deute públic, guerra i hisenda). La riquesa que recapta li dona una sortida poc productiva, el ministeri de foment (educació, sanitat...) només dedica el 9% del pressupost. El fet que l’estat es trobi en permanent dèficit implica que dificultava la inversió en activitats productives, perquè el preu dels diners se encarien. El tipus d’interès multiplica per dos el tipus d’interès britànic, això es tradueix en que la taxa d’inversió espanyola és la meitat. El dèficit es finançava amb la repartició de deute públic. Els diferencials dels tipus d’interès hispano-britanics, el tipus d’interès espanyol gairebé doble el britànic. Això vol dir que Espanya inverteix la meitat en educació, sanitat, infraestructures...això és un dels inicis de la divergència de l’economia espanyola. 2.2.Suspensió de pagaments i dèficit pressupostari Durant el S.XIX es fan “arreglos” que consisteix en la manipulació del nominal i del tipus d’interès del deute. A 1899-1900 es produeix un arreglo, però es produeix paral·lelament el sistema fiscal. S’acaba la guerra de Cuba i es produeix aquest arreglo que introdueix el pagament d’un nou impost (impost d’utilitat) 3. El sistema monetari: el patró metàl·lic al fiduciari 1.5. La situació prèvia a la creació de la pesseta: les reformes de 1848 i 1864 Durant el S.XIX el sistema monetari era basicament bimetalic (or i plata) on predominava la plata. A l’inici del segle gairebé tot el valor monetari era metàl·lic, en canvi, el final del segle el metàl·lic era una part marginal del sistema monetari. 11 La reforma monetària de 1848 aconsegueix impulsar una cosa catalana i la resta d’Espanya, la pesseta (Aureà Figuerola). En gestions tenien una doble opció: rigor pressupostari o renunciar al regim pressupostari, van triar la segona opció: en la primera s’ajusta els preus del mercat exterior i la segona s’intervé el sistema monetari. A l‘any 1864 se li otorga el monopoli de emissió monetària al banc d’Espanya, que era un banc privat. L’idea era que aquest banc es converteixi en una font d’ingressos per la hisenda pública. Això es va traduir en que cada cop que el banc li donava crèdits a la hisenda, aquests crèdits es monetitzaven. Es passa d’un sistema monetari on gairebé no havien bitllets, a una on gairebé no hi havia monedes amb valor intrínsec (metàl·lic). Espanya renuncia a cap mena d’equilibri monetari. El fet que existeixi convertibilitat, vol dir que el banc ha de tenir les reserves necessàries per poder transformar el valor dels bitllets, fet que no es dona i produeix l’eliminació de la convertibilitat, llavors es comença a emitir un nombre enorme de bitllets sense cap mena de restriccions, a causa d’això Espanya no entra el patró or. 3. La banca i el mercat de capitals 1.6. Primera etapa: La gènesis de modernització Alemanya una part molt important que inicia la industrialització és la banca, a Espanya en canvi la banca no ajuda. A 1829 es crea un nou banc que la reformulació del banc de Sant Carlo anomenat Banc de Sant Fernando, aquest banc té capacitat emissora restringida a Madrid. Va concedir crèdits a l’estat, però era ortodox, es a dir, quan emetia un crèdit demanava una garantia de pagament. Entre 1833-1840 Espanya es troba en plena Guerra Carlina, a partir de 1840 comença el comerç. A l’any 1842 es crea el Banc de Barcelona, ho creo Manel Girona, aquest banc respon als interessos comercials. A 1844 es crea un altre banc a Madrid, Banco Isabel II, que te capacitat d’emissió, però els bitllets d’aquest banc no els acceptava el banc de San Fernando. A Cadis es crea el Banc de Cais, que es una sucursal del Banc de Isabel II. Es produeix una crisis, que es va solucionar fusionant el banc de San Fernando i el banc de Isabel II i rep el nom de nou banc de San Fernando. 1.7. Les restriccions de la “Ley de Sociedades por acciones” (1848-1856) Durant aquest període s’accentuen els controls. Entre 1854 i 1856 es desamortitza la llei de la banca i es produeix la construcció del ferrocarril, això produeix la creació del banc d ‘Espanya i a més crea un seguit de bancs emissors a les ciutats més dinàmiques. Les societats de credits eren mecanismes d’inversió en el negoci dels ferrocarrils, que bona part d’ells eren de capital estranger (francès). El ferrocarril espanyol te un sistema radial, fet que ho converteix en un desastre. La banca pateix problemes econòmics que es demostra que el ferrocarril no recull els beneficis esperats. Entre 1865 i 1870 desapareixen nombroses societats de crèdits, perquè fan fallida. 1.8. Les societats de crèdit: la participació del capital estranger ( 1856-1874) A partir de 1874 només queda una banca d’emissió, en aquest mateix any es quan se lo dona el monopoli de emissió al banc d’Espanya. Als altres bancs se lo dona l’opció de convertir-se en una sucursal del banc d’Espanya o convertir-se en un banc comercial (banc de Barcelona, Reus, Tarragona i Santander). El Banc d’Espanya té una extensa xarxa de sucursals, i es converteix en el centre del sistema financer. Tot i així, el sistema financer espanyol te un parell de moments on es crean nombrosos bancs: 12 *Falta 27/02/2013 Al S. XIX el mercat nacional espanyol estava relativament desarticulat, això provocava una agricultura basada en el autoconsum. Tot i així, la situació es transforma lleugerament, aquestes forces de transformació són: 1. Transformacions endògenes: Avenços en el mercat interior, canvis a escala demogràfica, revolució liberal. 2. Transformacions exògenes: Derivades dels estimuls del mercat internacional, que generen una doble realitat: a. Una agricultura purament tradicional. b. Agricultura extremadament basada en el mercat internacional. Aquestes transformacions varien al llarg del segle. A finals de S.XIX-XX el producte preferent de les exportacions van ser el cítrics. N’hi ha una certa millora de la productivitat, però el canvis són molt inferior als que hi ha en altres països. Existeix forces de canvi, però molt minoritàriament. 1. El creixement de la producció agrària 1.1.L’evolució de la superfície agrícola i la ramaderia A la segona meitat del S.XIX augmenta la producció agrícola. Entre 1800-1900 la producció agrària espanyola es multiplica per dos. Aquesta ampliació no es homogènia ni en l’espai ni en el temps, n’hi han cicles molt marcats: 1. (1820-1850) Etapa expansió, alimenta el creixement. 2. (1850-1870) Estancament. Revolució industrial, n’hi ha una crisi de subsistència de gran important 3. (1870-1885) Etapa clarament extensiva, molt creixement de la producció 4. (1885-1898) Etapa de recessió, retrocés en la producció d’alguns productes. 5. (1900-1914) Es concentren els grans canvis de l’agricultura, incrementa l’augment de la producció Es centre en l’augment de la superfície conreada i la reducció de la superfície dedicada al guaret, es basa en posar en conreu terres que fins el moment no ho estaven. L’augment de la producció s’aconsegueix fonamentalment en una bàsicament extensiva. N’hi ha unes certes forces d’intensificació. Es produeix una diversificació del conreu, pèrdua del territori dels conreus modificats. Els cereals representen ¾ part de l’ús agrícola a Espanya, s’importen cereals d’altres llocs del mon (Argentina, Canada, EUA) això implica la caiguda de preus que pressiona sobre els preus d’Europa. A Espanya apareixen els aranzels proteccionistes. L’aranzel de 1891 era molt elevat en relació al conreu. • CEREALS Transformació del tipus de cereals que s’està plantant, es redueix la producció de cereals dedicats a l’alimentació humana i augmenta els dedicats a l’alimentació ramadera. S’incrementa notablement la producció de la patata, això explica parcialment la producció de cereals panificables. • VINYA 15 Increment espectacular de la producció i l’exportació. Tot i així, aquest sector pateix canvis durant el segle, a meitat de S. XIX el vi fi en pes relatiu redueix en favor en pes relatiu i global del vi comú. Això passa a causa de l’augment de les exportacions espanyoles del vi comú al mercat francès, gràcies a la caiguda de la producció francesa de vi a causa de la fil·loxera. A 1882 Espanya firma un acord de comerç preferent amb França, aquest acord dura 10 anys, consisteix en la reducció dels drets d’aranzels del vi espanyols que entra a França. Després d’aquests 10 anys, Espanya es queda sense el mercat del vi i es produeixen grans excedents de producció. L’element que regula aquesta crisi de sobreproducció es l’arribada de la fil·loxera. *Falta 05/03/013 16 Tema 2.3 La indústria Introducció: 1. La visió de conjuntura industrial 2. La distribució regional de la indústria espanyola 3 Una visió sectorial: el pes del sector alimentari i el tèxtil 1. El problema energètic 1.1 El fracàs del model “vaporitzat” 1.2 L’alternativa hidràulica 2. La indústria de béns de consum 2.2 La indústria tèxtil 2.2.1 El lideratge de la indústria cotonera catalana 2.2.2 Els altres tèxtils. 2.3 La indústria alimentària. 2.4 Altres 3 Les dificultats de la indústria pesada. 3.1 La siderúrgia. 3.2 El sector metalmecànic. 3.3 Altres. Una valoració final Fins 1860 n’hi ha una certa acceleració en el procés d’industrialització, després es produeix un estancament. En 1835 i 1840 Espanya esta immersa en una guerra civil, a 1840 es produeix una estabilització del sistema polític. 17 **FALTA!! 3.1 El viratge nacionalista una visió sectorial 1. L’agricultura: la sortida de la crisi agrària Introducció 1.1 Les dificultats dels cultius tradicionals: cereals i vinya 1.1.1 Els cereals: l’expansió 1.1.2 La vinya: l’estancament. 1.1.3 L’olivera 1.2 Els avenços vers la diversificació del producte agrari 1.2.1 La taronja: el dinamisme exportador. 1.2.2 La remolatxa: l’estímul del mercat interior. 1.2.3 Les patates. 1.2.4 La ramaderia: la creixent orientació cap al mercat 20 1.3 Els límits de la modernització 1.3.1 El canvi tècnic 1.3.2 Les resistències al canvi institucional: la reforma agrària de la 2a. República 2. La indústria: inicis de la segona revolució tecnológica, creixement i diversificació sectorial Introducció: la situació de la indústria de 1890 a 1936 2.1 Electrificació i inicis de la motorització 2.1.1 El procés d’electrificació **falta! 2 .La industria: inicis de la segona revolució tecnològica, creixement i diversificació sectorial 2.1.Electrificació i inicis de la motorització Els anys 30 aproximadament, arriba la xarxa elèctrica a Catalunya. Entre 1914-1918 apareix un ran salt en l’estructura energètica, a causa de la I Guerra Mundial, perquè els països implicats no poden produir carbó, fet que fa que el preu del carbó augmenti notablement, mentre que el preu de l’electricitat gairebé no augmenta. Electricitat i petroli són les fonts de energia que permeten la diversificació. Es produeix un augment exponencial del consum del petroli. En un context internacional, tot i l’augment del consum, Espanya als anys 30 encara dista bastant dels països desenvolupats. 2.2.La industria de bens de consums tradicionals Entre 1890-1935 l’industria cotonera mostra un estancament amb un lleuger creixement. L’origen d’aquest estancament s’explica a finals S.XIX per dos motius: 1. Motius exteriors: Desapareix el mercat exterior que permetia que Espanya creixés poc a poc. 2. Motius interiors: Apareix la crisi agrària que es tradueix en disminució de la renta dels pagesos. Però, durant aquest període també podem trobar conjuntures positives, un gran creixement de la producció durant la I Guerra mundial a causa de que Espanya compleix el mercat dels paisos en conflicte (França) i una gran euforia exportadora cap als paisos en conflicte i als paisos que fins el moment exportaven als paisos en conflicte (Grecia, Turquia, Argentina, Paraguai...) En canvi, al final del període n’hi ha una petita remontada. Entre 1931-1935 la industria cotonera te una tendència positiva (segona republica), a causa que es produeix una certa millora en els nivells de renta. El govern de la republica produeix que augmenti el nivell de vida, a 21 més, a l’any 32 i 34 n’hi han dos collites molt bones de cereals. No s’aconsegueixen millores notables de la productivitat, sinó que s’obtenen fins i tot amb productivitat negativa. 2.3.El desenvolupament de la industria bàsica Durant el S.XX la industria pesant cada cop agafa més pes relatiu. La industria siderúrgia creix de forma apreciable, a causa de la creixent maduresa de la industria catalana. La industria quimica pateix un salt impresionant. La industria pesant de forma modesta amb molts contratemps, la economia espanyola es va industrialitzant, tot i mantenint el pes del sector agrari. El procés d’urbanització incentiva el procés massiu de ciment, altre fet que incentiva aquest consum és la construcció de pantans (anys 20). Tema 3.2 Les conjuntures de l’economia espanyola (1914-1936) Introducció (1): el desgast de la Restauració Introducció (2): una introducció global 1. La dinàmica del sector exterior: l’economia espanyola entre dues depressions 1.1. Entre l’aranzel Cánovas i la Guerra Mundial 1.2. Els beneficis de la 1a. Guerra Mundial 1.2.1 La balança comercial 1.2.2 La balança de serveis 1.2.3 La balança de transferències 1.2.4. L’excedent total i el seu ús 1.3. La Dictadura de Primo de Rivera i la República 2. L’Estat i l’economia (I): polítiques comercial, fiscal i financera 2.1 La política comercial 2.2 La política fiscal 22