¡Descarga Modernidad en París: Exposiciones y Transformación Arquitectónica (1851-1900) - Prof. Ramó y más Apuntes en PDF de Psicología solo en Docsity! Història II Classe del 12 – 09 – 2017 Passage du Grand cerf. 56, Rue Saint-Denis (1907) ‘All that’s solid melts into air’, Marshall Bepman. Es presenta la pregunta de ‘Què és la modernitat?’, és el present, el més actual, allò que esta passant ara mateix. “No hi ha època que no s’hagi cregut moderna i s’ha trobat amb un abisme imminent. La modernitat va canviant com un calidoscopi”. Paris és la capital de la modernitat, primer creix en horitzontal i després comença a agafar altura i culmina amb la construcció de la torre Eiffel. Es va fer una destrucció molt gran del teixit històric de Paris entre els anys 1859 i 1873. Gaspard-Félix Tournachon (Nadar) era un fotògraf que sobrevolava Paris amb un globus aerostàtic i feia fotos aèries de la ciutat. També feia fotos de les catacumbes de la ciutat. Contrast de fotografiar la ciutat per sobre i per sota. Gustave Caillebotte explica la banalitat del dia a dia, així com gent passejant pels carrers de Paris a la pluja amb el quadre ‘Paris Street, Rainy Day (1877)’ o gent passejant per un pont amb el quadre ‘Le pont de L’Europe (1887)’. Donar importància a les coses més banals és una de les característiques del moviment modern. Claude Monet ens explica que l’important és com s’expliquen les coses, no què s’explica, amb el quadre ‘Boulevard des Capucins (1873)’. En els quadres impressionistes apareixen accions quotidianes com gent mirant per les finestres o balcons, signe de superioritat de l’ésser humà, ja que miren el món o la ciutat des de dalt. Escriptors importants de l’època són Edgar Allan Poe amb ‘The man of the crowd (1840)’ o Umberto Boccioni amb ‘La calle entra en la casa (1911)’. Classe del 14 – 09 – 2017 Les exposicions internacionals (1851 – 1900) Londres 1851 Abans les exposicions eren de caràcter nacional, però a partir de 1851 passen a ser internacional (apareix una nova escala), on s’hi produeixen exposicions de maquinària a vapor, moviments modernistes, etc. Hans Sedlmayr escriu ‘Verlust der mitte’ (‘El arte descentrado’ / ‘Pérdida del centro’) El vidre i el ferro són els nous mètodes de construcció moderna, l’arquitectura dels enginyers. La història de les exposicions es converteix en la història de l’arquitectura de vidre i ferro. Joseph Buxton era jardiner i constructor d’hivernacles. Va projectar i construir el ‘Crystal Palace’ (Londres, 1851) un pavelló de vidre semblant a un hivernacle, de fusteries i estructura metàl·lica. No s’entenia el vidre i el metall com a materials per a la noblesa ni l’art, abans només s’utilitzava per a l’arquitectura industrial. Joseph Buxton concep el pavelló a través d’una modulació amb marcs metàl·lics i vidre, i va dir que de la mateixa manera que havia modulat el pavelló es podien fer torres i gratacels. El pavelló era desmuntable, i es va desmuntar i traslladar a Sydenham Hill amb algunes variacions un com tornat a muntar. Era una arquitectura flexible però pensada per a que durés durant temps. L’arquitectura tradicional (església) es separa de l’exterior i contrasta amb el entorn on es situa, allò construït s’oposa al no construït. Amb l’arquitectura de vidre, contràriament, apareix la total transparència i desapareix el límit dur i opac entre l’interior i exterior. A l’interior del pavelló s’hi col·loquen moquetes, mobiliari i decoració de l’època que xoca amb la modernitat de l’edifici en si. L’edifici sembla més modern que la decoració interior. A l’interior també s’hi col·loca vegetació per donar l’idea de parc i que es produeixi una continuïtat entre l’interior i el parc natural exterior. Paris 1855 S’hi construeix el ‘Palau de la Indústria (1855)’, una dicotomia entre el contenidor tradicional de pedra que no presenta cap innovació, amb la cúpula de vidre i metall. Té una volta de vidre que s’aguanta amb una estructura metàl·lica. L’any 1887 apareixen altres pavellons petits al voltant del pavelló principal i es fragmenta l’exposició. El pavelló principal té una forma el·líptica que representa el cosmos. En el centre de l’el·lipse hi ha un jardí que representa el paradís. L’el·lipse es divideix en seccions radials on a cada un s’hi exposa un país diferent o temàtica (màquines de vapor, per exemple). L’exposició és una exploració de diferents països i coneixements. Apareixen uns ascensors hidràulics que permeten l’accés a unes passarel·les metàl·liques a l’interior del pavelló que permeten una vista elevada del pavelló (metàfora d’una vista del coneixement de tot el món, o tot el món en general). L’exposició es dóna a banda i banda del riu Sena, per tal de mostrar innovacions i mètodes de transformació urbana. Són exposicions de “veure i no tocar” ni tampoc comprar. Són només per compartir i mostrar avanços tecnològics i coneixement de cada país. Els magatzems comercials és l’evolució comercial de les exposicions universals. Per això es diu que les exposicions són el símbol del capitalisme. Estem en una època de colònies i els països (França, per exemple9 exposaven elements de les colònies (roba o eines) per mostrar quan primitius eren. Exposició universal de Barcelona (1888) Hi participaven Domènech i Muntaner i Antoni Gaudí L’exposició s’obre cap a la ciutat. Es troba situat a la ciutadella i s’obre cap al casc antic.
