Música Medieval (2n musicología), Apuntes de Música

¡Descarga Música Medieval (2n musicología) y más Apuntes en PDF de Música solo en Docsity! LA MÚSICA MEDIEVAL 1. INTRODUCCIÓ. *Imatge pàgina 1: El primer personatge de la imatge és Boeci. Està representat amb una corona reial, signe de que és una persona important, i a més està assegut a sobre d’un tro amb potes de lleó, que simbolitzen la reialesa. A les mans duu un monocordi i té el cap inclinat, és a dir, està escoltant allò que toca. És per tant una autoritat musical. A la seva col·lecció de llibres De musica recopila tota la informació sobre música que coneixia. Només s’ha conservat un d’aquests llibres. A més, divideix les arts en trívium (gramàtica, lògica i retòrica) i quadrívium (geometria, astronomia, aritmètica i música). Serà una divisió que s’implantarà en els estudis durant l’Edat Medieval. El segon personatge que apareix a la imatge és Pitàgores, que està representat amb els martells amb els que va trobar les proporcions de l’octava, la quinta i la quarta. El tercer és Plató, que s’ocupa de fer proporcions amb la música. 2. CONCEPTE DE MÚSICA I DE MÚSIC EN L’EDAT MITJANA. A l’Edat Mitjana un músic era un estudiós i un científic, és a dir, algú que es dedicava a pensar sobre la música. *Imatge pàgina 2: és una miniatura del còdex de Florència on es representa el concepte de música que es tenia a l’època. En ella apareix una reina (que representa la música) ensenyant tres tipus de música diferents: la música mundana, que és la música que sorgeix del moviment dels planetes i està representada per un planeta, la música humana, que és l’equilibri perfecte entre l’ànima i el cos i està representada per quatre personatges eclesiàstics, i la música instrumental, que és la forma que té l’ésser humà de produir sons i està representada per un instrumentista. 3. LA NOTACIÓ NEUMÀTICA. La música es comença a escriure en el món occidental cap al segle VIII, a l’Imperi de Carolingi. Hi ha alguns indicis d’algun tipus de notació a l’imperi romà i otomà i a l’antiga civilització grega però la música es transmetia principalment de forma oral. L’escriptura de la música té més a veure amb el llenguatge escrit que amb la música en si. El suport on trobarem principalment aquesta música serà en pergamí. La música va començar-se a escriure amb l’ampliació del repertori litúrgic ja que va arribar un moment en que era impossible recordar-lo tot de memòria. A sobre del text de les cançons van començar a escriure uns signes mnemotècnics que indicaven si la melodia era ascendent o descendent, donant pas a la creació dels neumes. Aquests signes tenien un problema però, i és que només eren útils per aquells que ja coneixien la melodia de la cançó. Un neuma és doncs un signe de notació musical que indica una nota o conjunt de notes sense ritme determinat per a cada síl·laba d’un text. Reflecteixen els moviments de les mans del cantor. Aquesta notació amb signes mnemotècnics s’anirà desenvolupant i apareixeran les primeres claus de fa i de do, que es col·locaran al ratllat dels pergamins per donar una referència tonal als neumes. Aquesta notació és una notació diastemàtica perquè determina l’alçada de les notes, al contrari de la notació adiastemàtica. Quan no trobem cap mena de ratllat en el manuscrit diem que és notació in campo aperto. 1 Els neumes es poden agrupar per famílies. Trobarem doncs diferents tipus de notació com la notació sangalense, la notació francesa, la notació aquitana, la notació lorena o la notació quadrada gregoriana. 4. LA SOLMITZACIÓ. Guido d’Arezzo va ser qui va donar nom per primer cop als sons musicals, anomenant-los ut, re, mi, fa, sol, la a partir d’un Himne de Sant Joan. La solmització d’aquestes sis notes va donar lloc a un sistema d’hexacords creats sobre les notes sol, do i fa que anaven des del sol 1 al mi 4. Per ensenyar aquest sistema als seus alumnes va crear la mà de Guido, on resumia aquest tipus de nomenclatura. És a partir d’aquest sistema que sorgiran les denominacions de bemoll i bequadre aplicades al si, segons si s’indicava que el si era natural amb una b quadrada o bemoll amb una b rodona. Aquest tipus d’alteracions s’aplicaven per evitar els tritons, considerats el diàbolos in musica per la seva dissonància. 5. ELS MODES GREGORIANS. Aquests modes sorgeixen quan el sistema de solmitzar creat per Guido d’Arezzo s’integra en el sistema modal. Els vuit modes gregorians són escales de dues octaves que contenen quatre tetracords; cada tetracord està format per una estructura de to – to – ½ to – to. S’agrupen per parells en quatre grups (protus, deuterus, tridus i tetrardus) i cada parell conté un mode autèntic i un plagal. Cada mode va ser anomenat segons els modes grecs i enumerats del 1 al 8 de la següent forma: 2 Rabc V Rc Rabc V Rc Rabc Rab V Rb D Rb Rabc V1 Rb V2 Rc V3 Rabc R = responsori amb abc... frases V = versicle del salm D = doxologia 7.2. LA MISSA La missa és l’acte litúrgic més important de l’església catòlica. La missa més important és la del dia de nadal. La missa no és un tot sinó que conté diferents parts, algunes cantades i les altres no. Es divideix en dues seccions, la preparació i el sacrifici, i cadascuna d’elles conté alhora altres parts. PREPARACIÓ: PART 1 – Introit (propi de la missa), Kyrie (ordinari), Gloria (ordinari) i Col·lecta. PART 2 – Epístola (fragment llegit), Gradual (propi), Al·leluia o Tractus (propi; es substitueix l’al·leluia pel tractus durant la quaresma), Seqüencia (només en algunes misses quan ja s’havia desenvolupat la seqüència com a peça a part de l’al·leluia), Evangeli (fragment salmodiat), Sermó i Credo (ordinari; peça fonamental per preparar la segona secció). SACRIFICI: PART 3 – Ofertori (propi; es vincula la música i la lletra a la festivitat del dia), Oracions, Salm 25 i Secreta (discurs del capellà) PART 4 – Seguit d’oracions de la sagristia: prefaci, sanctus (ordinari) i canon. PART 5 – Pater noster (oració), Agnus dei (moment del sacrifici), comunion (propi), oracions, postcomunion i Benedicamus o Ite missa est (depenent de si hi ha gloria o no respectivament). Els fragments del propi de la missa seran aquells més importants dins de l’estudi del cant gregorià, però a l’època es consideraven més importants els de l’ordinari, que eren els que es cantaven a diari. La missa més important és la Missa de Notre Damme de Guillaume de Machault perquè unifica musicalment els fragments de l’ordinari mitjançant un cantus firmus. *pàgina 15: exemple d’una missa del propi de pasqua. • Introit: l’introit de la missa de pasqua és el més important de la història de la música. Resurréxi és la primera paraula que se sent a l’església el dia de la missa de pasqua i la que més ornamentació tindrà de la peça. Té una estructura de salmodia antifonal. • Gradual i al·leluia: són els fragments més elaborats. Juguen un paper vital en el desenvolupament de la polifonia mesurada (Organum: peça musical polifònica que es desenvolupa a partir d’aquestes). Hi trobem salmodia antifonal i responsorial. El gradual té estructura responsorial amb un versicle cantat i musicat i l’al·leluia conté una gran quantitat d’ornamentació. • Credo: explica tot allò que constitueix l’essència del cristianisme. Totes les melodies dels credos giren entorn a la del credo del dia de pasqua (credo in únum Déum). 8. TROPS I SEQÜÈNCIES. Un trop és un ornament musical que no està escrit a la partitura. Amb el temps aquestes ornamentacions s’aniran afegint a tots els cants litúrgics, exceptuant el credo i els salms. El trop final de l’al·leluia s’anomena jubilus. Per poder recordar-los va començar-s’hi a afegir lletra i amb el temps van acabar convertint-se en una peça per si mateixos degut a la seva extensió. S’anomenen seqüències i prendran una estructura determinada al separar-se de l’al·leluia. En el Conclili de Trento es suprimeixen la majoria de les seqüències creades, només es conservaran aquelles que diguin alguna cosa realment significativa com el Dies Irae o el Stabat Mater. 9. EL DRAMA LITÚRGIC. El drama litúrgic neix amb l’escenificació del Quem queritis, és a dir, del moment en que es troben les tres Maries amb l’àngel al sepulcre de Crist, essent una escenificació d’un trop amb la paraula Resurréxi de l’introit de la missa del dia de pasqua. Els primers drames litúrgics van ser més aviat trops amb moviment i eren interpretats exclusivament per homes. Aquest primer drama litúrgic, el Quem queritis, va ser el nucli de molts més drames. Una de les versions del Quem queritis serà el Drama stelae, el drama del dia de l’epifania durant el nadal. Exemple pàgines 16 i 17. El drama del dia de nadal és l’únic que no s’origina a partir del Quem queritis sinó del cant de la Sibil·la, l’únic personatge pagà que s’introduirà dins del drama litúrgic cristià. El cant de la Sibil·la és un cant paralitúrgic que s’acaba incorporant a la litúrgia, dins del Dies Irae, i profetitza el naixement de Crist mitjançant un acròstic. Va ser Sant Agustí qui va incorporar els versos de la Sibil·la a la litúrgia, traduint-los del grec al llatí: Iesus Christus dei filius salvator crux (exemple pàgina 19 i 20). Més tard un bisbe cartaginès els incorporarà en un sermó que s’acabarà dramatitzant i s’anomenarà La professó dels profetes. Per musicar- lo es crea una formula tipus himne que alterna dos versos (A i B) amb un refrany. Com els versos del cant de la Sibil·la són imparells, el és el primer vers es convertirà en refrany i la resta s’emparellaran de dos en dos. Dins de la melodia podrem identificar-hi el salt de quinta que identifica el cant de la Sibil·la, un salt poc comú dins d’aquest tipus de música. 10. ELS TROBADORS El moviment trobadoresc és un estil i forma d’entre el món poètic i musical durant l’Edat Mitjana. Es desenvoluparà en diferents moviments: el primer serà el moviment dels trobadors, poesia en occità del sud de França, i el segon serà el moviment dels trobers, poesia en llengua d’oil que sorgeix a partir del primer moviment i es desenvoluparà al nord de França, la primera en llengua vulgar. Aquesta poesia de caràcter oral es començarà a escriure cap a finals del moviment trobadoresc, raó per la qual no se’n conserven gaires manuscrits. Bernart de Ventadorn és el trobador més important, un dels més antics, i Giraut Riquier és considerat l’últim dels trobadors, és de qui es conserva més volum de producció i el primer en fer una reivindicació laboral. El Manuscrit R és el manuscrit que conté més peces i melodies dels trobadors, encara que d’algunes peces només se’n conserva la lletra i no la música. Trobem alguns casos de dones que també escrivien música, les trobairitz. L’única peça conservada és una cançó de Beatrix de Dia (pàgina 29). Els trobadors escriuran dos gèneres diferents, el repertori líric i el repertori èpic. Dins de la lírica trobarem el gran gènere de la cançó (cantiga en espanyol), que és de caire amorós. Un exemple de la cançó és la peça Can vei la lauzeta mover de Bernart de Ventadorn (pàgina 27). Va ser una de les cançons més copiades de l’època, motiu pel qual n’hi ha diferents versions i no es pot diferenciar quina és la original. Altres gèneres lírics secundaris són el sirventès (exemple pàgina 28 – Bertran de Born), la pastorel·la o la chanson. *Pàgines 31 i 32: El moviment trobadoresc s’estendrà també per la Península Ibèrica, però només se n’ha conservat un manuscrit amb quatre cançons, trobat a Sant Joan de les Abadesses. Està en notació Lorena i probablement va ser copia per un joglar ambulant que no era natural de la península. Ara lausetz, lausetz és una peça de temàtica eròtica i S’anc vos ame és una desdansa de temàtica misogènica (contra les dones). Una desdansa és el contrari d’una dansa, és a dir, una dansa de protesta. *Pàgina 34: “Estampides i danses reials” és una recopilació de repertori trobadoresc bàsicament instrumental. 11. LAS CANTIGAS DE AMIGO Durant l’Edat Mitjana els camins de peregrinació, com Roma, Jerusalem o Santiago de Compostela, eren els mitjans per on circulava la informació i la música. Al Camino de Santiago hi trobem el fenomen líric – musical dels trobadors en llengua galaico-portuguesa, anomenats també cantigueiros. El repertori circula en petits manuscrits com el Pergamino Vindel de Martin Codax (pàgina 35), que conté tot el que s’ha conservat dels cantigueiros. Aquest és un dels primers manuscrits dels quals se’n coneix l’autor, ja que la majoria d’ells eren anònims. És a partir de manuscrits d’aquest tipus que després es faran les grans recopilacions. Totes les peces que conté són Cantigas de Amigo amb un argument comú, el mar de Vigo. Codax fa servir la tècnica de leixa e pren, que consisteix en repetir els mateixos versos al llarg de tota la poesia canviant-ne només algunes paraules. Las cantigas de amigo és el gènere per excel·lència del segle XIII en la península ibèrica, però també trobem altres generes com el sirventès o la chanson. Una cantiga de amigo és una poesia cantada per una dona, és a dir, l’autor l’escriu com si fos una dona qui recités els versos. El tema principal és el lament d’aquesta dona per l’absència del seu estimat ja sigui perquè ha anat a la guerra, està al mar o s’ha mort. Són una variant de • LAY: obra monòdica amb versos llargs i sense límit d’estrofes. Cada frase melòdica té dos tipus de final, un obert i un tancat. La seva principal característica és que la primera i la última frase melòdica són idèntiques però una està escrita una cinquena per sobre de l’altre. • BALADA: obra polifònica amb estructura bàsica a tres veus, només la veu superior porta lletra. La característica de les balades és que estan composades per 3 estrofes + refrany i que contenen dues seccions melòdiques que acaben igual. L’exemplar del Remede de Fortune és a quatre veus per exemplificar com es fa una veu ornamental superior. • VIRELAY: és la forma profana més antiga. Format per refrany + 3 estrofes; la última estrofa repeteix la forma musical del refrany, per tant, tindrà una estructura A b b a A b b a [...] Consta d’una sèrie indeterminada d’estrofes. Poden ser monòdics o polifònics. • RONDELET: és la forma polifònica més moderna de totes. Acostumen a ser peces a tres veus, de les quals només la primera incorpora text. Té una estructura complexa amb múltiples repeticions que combinen refrany i estrofes amb les dues frases melòdiques: A B a A a b A B. Al s. XV aquestes múltiples repeticions desapareixen i s'interpreten de dalt a baix (refrany de rondó). 14. EL LLIBRE VERMELL DE MONTSERRAT (pàgina 53) El cançoner del Llibre Vermell de Montserrat va ser una compilació de peces copiades perquè els peregrins cantin repertori sacre en comptes de peces paganes quan van de pelegrinatge al temple. Dins del cançoner del Llibre Vermell podem trobar alguna peça que no es cantés al monestir, eren una ofrena a la verge. El problema de les cançons copiades al Llibre Vermell és que els peregrins no sabien llegir-les. Pàgines 53a i 53b: O virgo splendens és un manuscrit procedent de la corona d’Aragó. Això se sap pel tipus d’escriptura i de les decoracions del manuscrit. En aquest tipus de manuscrits primer es copiava la lletra i després s’hi afegia la música. Tot aquest repertori estava fet a l’uníson. Volen transformar-lo en un cànon però en comptes de fer-ho amb notació mesurada fan servir notació gregoriana. És una peça romana. Stella splendens és una peça polifònica a dues veus escrita en notació mensual: al primera veu executa la melodia mentre la segona, corresponent al tenor, va repetint una mena de cànon. Està escrita a partir d’una estructura determinada, és a dir, a partir d’una forma musical a la qual se li afegeix la música, com el minuet per exemple. Està escrita en notació francesa. En el manuscrit de Laudeamus virginem (pàgina 53b, fol. 23 recto) trobem un 1, un 2 i un 3 que indiquen les entrades a cadascuna de les veus del cànon. Aquesta peça més senzilla sí que la podien cantar els peregrins. Pàgina 53c: Los set gotx recomptarem és la segona peça de la història de la música que està en català. És quasi més famosa que la primera perquè es troba al Llibre Vermell. És la única peça que està estrictament vinculada al monestir. Pel camí de pujada la monestir hi havia un seguit de set escultures que representaven els set goigs de la mare de Déu, i això és el que explica la cançó. Pàgina 53d:A la segona peça (fol. 25 recto), Mariam matrem, es passa del tetragrama al pentagrama. Es tracta d’una peça d’avantguarda francesa copiada per una mà experta. Està a tres veus. Pàgina 53e: La peça Inperayritz és un virolai. Podem observar que la lletra d’una veu està en vermell i l’altra en blau. És una peça bitextual: es canten dues lletres diferents alhora (característica pròpia del motet). Està escrita en occità i és la única peça polifònica en occità que es coneix, és una raresa. Pàgina 53f: La peça Ad mortem festinamus és una versió de la dansa de la mort, l’autèntica és una mica més antiga. El Diesire és el símbol de la mort. És una peça de l’ordre franciscana que reflexiona sobre la mort. A partir d’aquí neixen les danses de la mort, representades per primer cop al principi del segle XV. Aquest és un tema de l’Europa central.