Anàlisi de "Las lenguas de Cataluña", de Julián Marías, Apuntes de Idioma Catalán

¡Descarga Anàlisi de "Las lenguas de Cataluña", de Julián Marías y más Apuntes en PDF de Idioma Catalán solo en Docsity! «LAS LENGUAS DE CATALUÑA», «LA SOCIEDAD Y LA LENGUA» Y «EL CATALÁN COMO POSIBILIDAD». Aquests tres títols corresponen a tres capítols diferents del llibre Consideración de Cataluña (1994), escrit per Julián Marias, filòsof espanyol deixeble de personalitats com Ortega y Gasset, Xavier Zubiri o Julián Besteiro. Quan començà la Guerra Civil s'allistà a les files republicanes. Després de la victòria del bàndol nacional va ser denunciat pel seu millor amic i un professor d'arqueologia que havia tingut i el van empresonar. Per motius polítics li van denegar la tesi (1942) i no es va poder doctorar fins el 1951. A partir d'aquí va reprendre les seves activitats filosòfiques i va publicar el llibre Historia de la Filosofía. Veient-se rebutjat per diverses universitats espanyoles va decidir marxar als Estats Units, on es dedicà a la docència. Una dècada després va ser nomenat membre de la Real Academia Española. Al finalitzar la dictadura va ser nomenat senador, i pocs anys després membre del Consell Internacional Ponticifi per a la Cultura, creat per Joan Pau II. Va morir, als 91 anys, l'any 2005. A partir del 1980, després de l'aprovació de l'Estatut d'autonomia del 1979, s'inicià un procés de construcció autonòmica, amb el desplegament de polítiques nacionalitzadores com la creació d'una policia de Catalunya, els Mossos d'Esquadra, la creació de l'administració comarcal o la fundació del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. Però com les polítiques que es feren i els seus àmbits de desplegament són molt amplis, i aquesta assignatura és Història social de la llengua catalana, ens centrarem bàsicament en les polítiques lingüístiques. La llei més important a favor del català i la catalanització del país va ser la Llei de Normalització Lingüística (1983). Aquesta llei estableix que «la llengua pròpia de Catalunya és el català», que alhora és cooficial amb el castellà, s'atribueix la competència exclusiva en matèria de cultura i d'ensenyament (art. 15) i es proposa com a objectius principals «emparar i fomentar l'ús del català per tots els ciutadans de Catalunya», «donar efectivitat a l'ús oficial del català», «assegurar l'extensió del coneixement del català» i «normalitzar l'ús del català en tots els mitjans de comunicació social». Un dels factors que ajudà i potencià aquests objectius (partint de l'últim esmentat) fou la creació de la Corporació Catalana de Mintjans Audiovisuals (TV3 i Catalunya Ràdio). La immersió lingüística, tot i alguna anul·lació i paral·lització del Tribunal Constitucional per possibles inconstitucionalitat, tingué els seus fruits, fins el punt que la mitjana de l'educació només en català l'any 1995 (tenint en compte parvulari, ensenyament primari, BUP, FP i ESO; així com centres públics i centres privats) és del 62,9%; la mitjana de l'ensenyament en català i castellà del 36%; i la de l'ensenyament només en castellà del 0,9%1. El capítol «Las lenguas de Cataluña» comença, per a sorpresa del lector, revestit d'un elogi a la llengua catalana, la qual és «la primera instal·lació en la parla de l'home de Catalunya», «la llengua primera de la gran majoria dels catalans» i s'estén més enllà de les fronteres estrictament geogràfiques. Però això no s'allarga més de tres pàgines. És aleshores quan surt a la llum el quid de la questió: «Pero es un hecho también, y no menos respetable, que los catalanes hablan español». A partir d'aquí tot el capítol es converteix en l'argumentació que el castellà és tan propi dels catalans com ho és el català. Abans d'analitzar les argumentacions paga la pena destacar un comentari que, potser, pot passar desapercebut. Mentre parla del fet que es parli català a Catalunya diu en dues ocasions: «Si esto ha sido o es bueno o malo para Cataluña, si hubiera sido preferible otra cosa, puede discutirse [...] per es un hecho histórico». Es qüestiona, dissimuladament, si és bo o dolent per Catalunya el fet que es parli català i si seria preferible que no fos així. Tot, és clar, ho fa indirectament, sense afirmar ni una cosa ni 1 Les dades amb les quals s'ha fet aquesta mitjana són extretes del llibre Govern i polítiques públiques a Catalunya (1980-2000). Autonomia i benestar, Ricard GOMÀ (UAB, 2001), pp. 291. l'altra, dient que el fet és que aquesta és la situació i que ell respecta la realitat. Aquest tipus de comentaris, és més, aquest tipus de llibres, que diuen les coses revestides, amagades i suggerides són els més perillosos, perquè intenten confondre al lector disfressant el que es diu sota un vel de respecte i objectivitat. Tot seguit fa la següent afirmació: «los [catalanes] que no hablan español tampoco hablan plenamente catalán [...] están por debajo del nivel histórico de nuestro tiempo, y están aquejados de alguna forma de "primitivismo"». Atenció, perquè ens trobem d'avant d'un fet novíssim, d'una nova concepció del llenguatge i d'una revolució lingüística que no es dóna en cap altra llengua: els parlants d'una llengua [el català] necessiten parlar-ne una altra [el castellà] per tal de parlar plenament la primera i no avocar-se al «primitivisme». Després fa una reflexió que, francament, m'agrada que hagi vist. Diu que la llengua d'Espanya és l'espanyol, el terme «castellà» no és correcte ja que fa referència a la que va ser la llengua de Castella, i se n'adona que aquesta denominació està en regressió en tot l'Estat però que, no obstant, es manté molt viva a Catalunya. El «castellà» —ja poden dir el que vulguin— és el mateix que l'espanyol. És innocent que vulguin fer-li dir espanyol? És clar que no. Volen que es digui espanyol per a què el nom signifiqui 'la llengua d'Espanya', i com que tots som Espanya l'espanyol també és nostre. He dit que m'agrada que se n'hagi adonat per un simple fet: em plau que a Catalunya mantinguem la consciència històrica i anomenem a l'espanyol com allò que realment és, castellà, la 'llengua de Castella'. El que es pretén amb això és exactament el que Marías intentarà argumentar seguidament: fer creure a tots els ciutadans d'Espanya que el castellà «les pertenece tanto como a qualquiera» i que és «"propia" de los catalanes». En el transcurs d'aquesta argumentació fa una distinció entre llengua «pròpia» i llengua «privativa». El castellà és llengua pròpia (particular, inherent) del catalans, però no «privativa» (única); ja que tenim el català2. Però el més sorprenent és la següent afirmació. Lo que hablan [los catalanes] es la lengua común de España, [...] que es «propia» de los catalanes, aunque no «privativa» de ellos, como no lo es de los castellanos, ya que éstos la comparten [...] con los demás habitantes de la Península Ibérica y sus islas. Es veu que ara compartir la llengua vol dir imposar-la i obligar el seu coneixement. És curiós que comparteixin la seva llengua amb Catalunya i no deixin que els catalans compartim la nostra llengua entre els propis catalans amb el mateix grau de generositat. Per tal de demostrar que el castellà és llengua pròpia dels catalanoparlants fa servir aquestes premisses: La lengua propia es aquella en que uno está instalado, desde la cual se trata con la realidad; las lenguas extrañas se «usan», se manejan, [...] aunque [la instalación] pueda ser fàcil y cómoda. En la lengua propia se 2 Al treball sobre «El manifiesto» vaig explicar llargament el per què el castellà no és llengua pròpia de Catalunya i els objectius dels que ho volien fer creure, així que no ho tornaré a comentar en aquest treball per a no repetir-me. Faig un resum del que deia al peu de pàgina perquè, com ja ho has llegit, puguis el·lidir-ho. El territori que entenem per Espanya està format per un conjunt de persones que tenen i han tingut, des de fa segles, llengües diferents. Hi ha hagut, en aquest territori, altres organitzacions territorials —com la província Tarraconense o la Corona d'Aragó— diferents, amb llengües diferents, de les quals algunes ja no es parlen i d'altres se segueixen parlant a dia d'avui —com el català, el basc o el gallec, entre d'altres—, per la qual cosa dir que l'espanyol —que és el castellà i és originari de Castella— és llengua pròpia de tot el territori denominat Espanya és un error, ja que no designa la realitat que ens envolta. partir d'aquí la poesia trobadoresca s'anà catalanitzant. És la mateixa situació que la del rei Alfons el Savi, de la qual parla Marías, que escrivia i parlava en castellà però feia poesia en gallec, la qual cosa no vol dir que a Castella convisquessin les dues llengües. Val a dir que, així com la poesia trobadoresca es catalanitzà gradualment a partir de finals del segle XIII, especialment del XIV, la prosa el segle XIII s'escrivia totalment en català —com El libre del rei En Jacme , Arnau de Vilanova...— i en un català literàriament molt bo, com en els casos de Bernat Desclot, Ramon Llull i Ramon Muntaner. Ramon Llull, per cert, va ser el primer de tots en escriure llibres científics i doctrinals en llengua vulgar, i ho feu en català, cosa que demostra la gran importància i difusió que tenia; i a quan volia que quelcom fos llegit per la gent «normal» ho feia en català també, no parlava ni occità ni aranès ni —en un principi— castellà. El mateix passa amb l'aragonès i el català. Que Catalunya i Aragó formessin una sola corona no vol dir ni que els aragonesos parlessin les dues llengües ni que els catalans també ho fessin. «Olvidar que el catalán nunca ha estado solo es otra falsedat que las cosas mismas se encargan de desmentir». El català, com realment es veu, és la llengua que s'ha parlat a Catalunya des de fa més de mil anys. El que sí que no podem negar és que abans hi havien molts més fluxos lingüístics i menys prejudicis, i la gent podia escoltar recitar —i alguns llegir— en altres llengües romàniques i, segurament, ho entenien i no passava res. Tant de bo a dia d'avui hi haguessin menys prejudissis i tots entenguéssim les llengües romàniques veïnes, i poguéssim llegir en versió original grans autors com Balzac, Jules Verne o Voltaire. Aquest últim, per cert, al capítol XXIII del seu llibre Le siècle de Louis XIV diu: La Catalogne, enfin, peut se passer de l'univers entier, et ses voisins ne peuvent se passer d'elle.6 Després d'això, Marías diu que «Es bien sabido que desde mediados del siglo XV y hasta la época romántica, cuatro siglos después, solo se escribe mínimamente en catalán». És cert. Amb la unió d'Aragó el castellà esdevé llengua de prestigi i es redueix considerablement la producció literària en català. Però vull apuntar que, més que a partir del segle XV, és a partir del segle XVI, ja que al segle XV trobem grans escriptors de la literatura catalana com Ausiàs March, Jordi de Sant Jordi, Pere Torroella, Jacme Roig o Joanot Martorell. Marías, però, aprofita aquest fet per donar validesa a l'argument que havia defensat abans: que el castellà és llengua pròpia dels catalans. Això ho argumenta dient que no és possible que un poble escrigui durant quatre segles en una llengua estrangera. Però el més lamentable és la seva justificació. Algunos quieren interpretar ese enorme hecho histórico como una consecuencia de la «opresión» del Estado central. [...] Pues bien, las presiones que el Estado de los Austrias o de los Borbones ha ejercido sobre España en general y sobre Cataluña en particular durante los siglos XVI al XVIII no han sido lingüísticas. Ni importaba el uso de una u otra lengua, ni se cohibía, ni el Estado tenía medios ni voluntad de ejercer actividades que tuvieran relación con las publicaciones ni con la enseñanza de la lengua. Per contrarestar aquesta gran mentida m'he servit del llibre La persecució política de la llengua catalana, Francesc FERRER I GIRONÈS, Barcelona, Provença, 1985. Consejo de Castilla, 13 de juny de 1715. 6 «Catalunya pot prescindir de l'univers sencer, però els seus veïns no poden prescindir d'ella.» Y son del mismo sentir por lo que mira a la práctica y forma de Procesos Civiles y Criminale; con que en la Real Audiencia y ante los Corregidores los pleitos se sigan en Lengua Castellana; y en los demás tribunales inferiores se permita, por ahora, el uso de la Catalana, asta que los escribanos se vayan instruyendo en la lengua Castellana; como también aquellas personas que en los Pueblos cortos suelen tener los Ministerios de Justicia, y otros, que conducen a la formación de los Autos y Procesos, mandando al mismo tiempo V.M. que en todas las Escuelas de primeras letras, y de Gramatica, no se permitan libros impresos en lengua Catalana: escribir ni hablar en ella dentro de las Escuelas; y excepcionalmente aprendan la Doctrina Cristiana en nuestra lengua; que por estos y otros medios suaves se irá haciendo común en el Principado. Article 10 del Capítol Provincial de Decret de Visita als Escolapis, 1751 Art.10. Nos complacemos mucho que todos nuestros religiosos entre si hablen en castellano y a todos los hermanos HH. Cl. mandamos hablen entre si y con los demás, o en latín, o en castellano, so pena de pan y agua por cada vez que tuviesen con los nuestros conversación tirada en catalán.” Consejo de Castilla, Carta de 20 de març de 1773 CARTA: Por lo cual mandamos se guarde a esa Universidad la privativa de imprimir los libros que se contienen en la relacion que a presentado y va inserta: entendiéndose la impresión solamente en Castellano y Latin, pero no en Catalán, y que nadie pueda benderlos en ese Principado sin origen de esa Universidad todo bajo las reglas sigtes. Manuel de Godoy, Instrucciones para el arreglo de teatros y compañias cómicas fuera de la Corte, 11 de març de 1801. En ningún Teatro de España se podran representar, cantar, ni baylar piezas que no sean en idioma castellano. Podria continuar amb els segles XIX, XX i fins i tot XXI, però —a part de què el llibre citat és molt interessant; hi ha mil exemples més com aquests des dels Decrets de Nova Planta fins a dia d'avui— crec que amb això ja està més que refutat l'enorme error del senyor Julián Marías. Per últim, al capítol "El catalán como posibilidad", fa una anàlisi de la situació del català a Catalunya. Faré un breu resum, per no estendrem massa, del que diu les quatre primeres pàgines. Molts espanyols veuen com un inconvenient la supervivència de la llengua catalana, que és un contratemps per la nació espanyola. Julián Marías no ho comparteix. Veu que els catalans senten el seu idioma com a irrenunciable. No tenen cap problema a parlar castellà amb algú que ve de fora o no sap parlar català, i tenen la tendència a tornar sempre que poden al català. Això irrita a alguns no catalans, ja que ho veuen com una falta de respecte. És la llengua que parla la majoria de catalans. Aquesta situació es dóna, sobretot, a Lleida, Girona i Tarragona. El cas de Barcelona és una mica diferent, ja que hi ha molta immigració, la major part obrers que s'hi han quedat, que parlen castellà, per la qual cosa és impossible evitar una certa fricció —en alguns casos fins i tot polèmica— en l'ús de la llengua. Els catalans veuen normal que els qui viuen a Catalunya parlin, o si més no entenguin, el català. Però els que vénen de fora senten que tenen dret a parlar en castellà perquè són a Espanya. Però molts d'aquests, a més a més, pretenen que la resta ho facin també, és a dir, que els catalans parlin castellà a la que hi hagi una persona davant que no sigui catalana. El problema és que a Barcelona i les zones industrials hi ha tanta o més gent que no és de Catalunya com gent que sí que ho és, per la qual cosa si els catalans haguessin de parlar català cada cop que hi ha algú que ve de fora al final només el prodrien parlar a casa, la qual cosa per a Julián Marías no té sentit. Fins aquí Julián Marías torna a allò que s'ha comentat al principi: es disfressa de protector del català i del dret dels catalans a fer-lo servir. Però un cop ha fet entrar al lector en la comoditat de sentir-se defensat i comprès, a la que baixa la guàrdia podríem dir, aprofita per deixar anar el realment vol dir, el seu objectiu des de bon començament. Destaca, «inofensivament», que el català no s'ha escrit literàriament durant quatre-cents anys i que això, és clar, té conseqüències. Una de les observacions que fa és que «son innumerables los catalanes que hablan catalán cotidianamente, pero cuando escriben, incluso cartas familiares, lo hacen en español». Nega que això sigui causa de què el català no s'ensenyi a les institucions docents. Segons ell, els esforços que ha fet Catalunya al llarg d'un segle haguessin pogut superar de sobres les deficiències de l'ensenyament oficial i si el català no se sap escriure i amb el temps ha dismituït la vigència del català escrit és per un altre motiu. Aquest motiu, segons Marías, és la desaparició gairebé absoluta de la literatura catalana. Però aquest fet no és fruit de l'atzar, sinó que Marías diu que coincideix amb un altre fet: la invenció de la impremta i, amb ella, l'accés a les lectures de «les majories». Assegura que, tret de poquíssimes persones, «no ha existido el uso de leer en catalán» i que «por eso muchos catalanes [...] prefieren leer en español». A això se li suma un altre motiu que fa que el català no sigui escrit. Alguns gramàtics i lexicògrafs, en adonar-se que el català estava ple de castellanismes i paraules que no es deien bé, van voler fer una depuració lingüística. Això per a Marías és un error, ja que les llengües es formes de manera històrica i no racional i premeditada. Això causa que molts catalans se sentin inquiets en escriure una llengua «artificial». A això se li suma la fascinació dels catalans per l'esplèndida literatura castellana. Si sintetitzem el que diu Marías podem veure una relació de causa-conseqüència molt perillosa i molt malintencionada. El que està dient és que, a causa del conreu precari de literatura catalana, a Catalunya pràcticament ningú llegeix ni escriu en català. Però això no és perquè el català hagi estat prohibit —és clar que no!— sinó perquè la gent, amb la impremta, va descobrir la meravellosa literatura espanyola com la Celestina, Unamuno o Ortega y Gasset i, lògicament, van quedar fascinats i bocabadats i es van convertir en lectors i escriptors de castellà abandonant el català. Per una banda, està afirmant que Catalunya durant un segle —que tenint en compte que ho escriu l'any 1994 vol dir que es refereix a des de 1894— ha intentat de totes totes fer que el català guanyés difusió i prestigi però no ho ha aconseguit. El català, tenint en compte que no es creà la Mancomunitat, que és l'únic òrgan de govern des de 1714, fins el 1914; que el 1923 comença la dictadura de Primo de Rivera; que la II República només durà sis anys (alguns historiadors defensen que van ser nou, però aleshores tres van ser de guerra, per la qual cosa tampoc es podien fer gaires polítiques lingüístiques) i que tot seguit s'inicià una dictadura que duraria gairebé quaranta anys; Catalunya, entre 1894 i 1994, només ha tingut trenta anys reals per a poder dur a terme unes polítiques lingüístiques que fixessin unes bases sòlides per al català. Tampoc s'ha d'oblidar que aquests trenta anys estan dividits per guerres i polítiques dictatorials anticatalanistes que han prohibit i han intentat eliminar el català de Catalunya i