¡Descarga El modernismo entre Gaudí i Chaplin y más Apuntes en PDF de Literatura solo en Docsity! MODERNISME I Mònica Gispert INDUSTRIALITZACIÓ Teoria i Cultura INTRODUCCIÓ Entre finals del S. XIX i principis del S. XX, Europa va viure un moviment a tots els nivells, que va sacsejar de manera molt important totes les estructures establertes (socials, polítiques, artístiques...). En aquest treball analitzarem aquest moviment des de dues vessants que, encara que molt diferents, no deixen de ser reflexos d’un mateix viure. El primer anàlisi es farà des del Modernisme. Per a tal realització, se’ns ha donat la oportunitat de treballar amb un documental: Modernisme: Una història de destrucció. Dirigit i presentat per Lluis Permanyer. Programa Sense Ficció de TV3 (2015). A TV3 a la Carta: http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/programa/Modernisme-una- historia--de-destruccio/video/4354050/ El segon anàlisi es farà des de la industrialització i la forma de vida de la classe obrera, i utilitzarem una pel·lícula: Tiempos modernos (1936). Dirigida i interpretada per Charles Chaplin. A http://www.channelvideoone.com/2013/05/tiempos-modernos-pelicula- charles-chaplin-online.html Aquesta és una pel·lícula on s’intenten reflexar les conseqüències de la 2ª Revolució Industrial per a la classe obrera i per a la societat en general. Tot i que Chaplin fa gala del tradicional humor de les seves pel·lícules, queda molt palès el drama social i la sàtira que tant el caracteritzaven. La pel·lícula està plena de detalls subtils (i no tant) que remarquen molts trets de les condicions de vida de cada classe social, evidentment molt estamentades, dels prejudicis d’uns, de la creença de fatalitat dels altres... La pel·lícula va estar inspirada en les condicions lamentables del continent durant la Gran depressió, però bé són extrapolables al panorama que es vivia a Europa. ANÀLISI DES DE LA PERSPECTIVA DE LES APORTACIONS DE LA FILOSOFIA 1 Modernisme i Industrialització. PAC3. Mònica Gispert. MODERNISME Observant aquest documental ens adonem, ràpidament, d’alguns trets importants a tractar des del punt de vista filosòfic: El primer es basa en les condicions que es donen a Europa que fan possible la vinguda del Modernisme a casa nostra. El Modernisme va ser un moviment que portava amb ell un desig de trencar amb la monotonia. Trobem un retrobament amb el sentir, amb la natura. Per a Freud, el sentit és aquest retrobament de l’home dels instints (Filosofia i Cultura, UOC, pàg. 20) Això fa que les obres del Modernisme estiguin impregnades d’una creativitat creadora de símbols. S’intenta treure l’art de l’academicisme anterior. No es vol que sigui realista, les obres tenen personalitat pròpia , vida pròpia, no són només parts d’un conjunt arquitectònic, simfònic... Es vol transmetre molt el sentiment, que res no està delimitat i clar com ho estava fins ara amb el regnat de la raó, que el coneixement és subjectiu i que, com propugna Nietzsche, en desterrar la religió com a suport, guia i base inqüestionable de totes les preguntes, ens trobem amb una crisi moral (ens hem d’enfrontar sols a la vida), amb noves pors (ens hem d’enfrontar sols a la mort) i amb la necessitat d’un superhome. Una altra part a tenir en compte fou l’església, que no va quedar, evidentment, al marge del moviment Modernista. En aquell moment no responia a les expectatives de la societat, que rebutjava la revelació com a font de coneixement científic. El canvi de mentalitat a causa de la industrialització féu que la gran concentració urbana assumís la decisió de cap a on havia d´anar la religió. Tot i que aquí a Catalunya els arquitectes integren motius religiosos en les obres d´art, en un intent de ser moderns però arrelats a la tradició, la pressió de les idees de Marx, com que “en una societat moderna la forma de valorar el món és determinada pel capital” (Íbid. Pàg. 20), no els deixa espai. Recordem que Marx promulgava que “la connexió del pensament modern amb el capitalisme no és ideològica, ni social, ni tan sols espiritual. La idea de la cultura com una creació humana és el reflex de la necessitat de producció constant del capitalisme: el capital és l’únic Universal possible en el sistema capitalista” (Íbid. Pàg. 21). TEMPS MODERNS 2 Modernisme i Industrialització. PAC3. Mònica Gispert. altra de modernització, de creixent consum capitalista en què sobretot els sectors més joves volen començar a gaudir de la riquesa acumulada. Així, un grup d’intel·lectuals sorgits de la burgesia s’enfronta críticament a la seva pròpia classe” (http://www.xtec.cat/~malons22/personal/modernisme1.htm). Per això trobem en el Modernisme una arquitectura espectacular lligada a un context innovador i reivindicatiu. Davant del maquinisme industrial, el Modernisme adopta les antigues artesanies com a oposició a la despersonalitzada creació de les màquines. De tota manera, i tot i l’enfrontament dins de la mateixa burgesia, els modernistes continuen mantenint un estatus diferenciador: No té res a veure com tracten la classe obrera, el que els exigeixen, a com tracten els obradors que segueixen i acaben les ordres de l’arquitecte. Els obradors són importants a la societat, encara que els seus noms sovint hagin quedat a l’anonimat sota l’ombra dels arquitectes. Tot aquest món ideològic, artístic, cultural, només té cabuda dins la classe burgesa, evidentment. Tenint en compte que la cultura “comença a ser rellevant a partir del moment en què la subsistència física més immediata està coberta” (Sociologia i Cultura, UOC, pàg. 10), està clar que la classe obrera no hi entra. És una societat capitalista, on es responen i es defensen els interessos burgesos i on, fins i tot l’estat, és l´instrument (mig conscient, mig inconscient) que la classe dominant utilitza per a mantenir la seva posició. A Barcelona, la burgesia d’aquesta època està formada per gent que ve de Ciutat Vella, que torna rica de les amèriques, que fuig de les guerres Carlines... i es muda al barri de l´Eixample en la seva majoria. Necessiten lluir i mostrar-se, fer cases diferents per a cridar l’atenció, en una competència enriquidora (per sort) on té més prestigi el qui té la casa més gran, més cara i/o més provocadora. En realitat cal preguntar-se si els burgesos modernistes no es comporten com nens petits, mostrant així que potser la rebel·lia que mostraven els joves vers les formes “arcaiques” dels grans no era res més que rebequeria que, per sort, va donar bons fruits; la burgesia de l’època mostrà un elevat interès pels aspectes culturals, i finançà bona part d’obres per a la ciutat. Flaubert ens diu, segons Lluis Permanyer al documental de TV3 que analitzem, que “el mal gust és el gust de la generació anterior”. Això ens dóna una pista de com van anar les coses per a què s’esdevingués la fi del Modernisme i l’entrada del Noucentisme. Hi va haver un xoc generacional, tant en l’arribada com a la sortida del Modernisme. Al principi, el Modernisme va suposar un trencament amb la visió anterior (social, artística, ideològica...); amb el temps, aquest trencament es tornà continuïtat, les formes es suavitzaren... Apart d’això, tot sigui dit, també hi va tenir a veure el fet que el Noucentisme (que acabarà substituint el Modernisme) s’instal·lava a Espanya. Era un estil 5 Modernisme i Industrialització. PAC3. Mònica Gispert. molt més civil, seriós, seriat... Es va acabar acomodant a Catalunya seguint regles institucionals de la Mancomunitat, la Generalitat... Va començar a córrer la idea que el Modernisme en realitat era un moviment estranger, bàrbar, que no tenia res a veure amb nosaltres, molts intel·lectuals s’hi posaren en contra i fan servir la seva influència social, el titllen d’irracional, ... altres esferes de perillós (es comença a témer, per exemple, que La Pedrera faci baixar el preu del pam2... Tot això fa que s’imposi finalment el Noucentisme a casa nostra i la burgesia desperti, al meu parer, d’aquest “somni de colors i formes” que va creure que se li havia escapat de les mans. TEMPS MODERNS Només començar el film de Chaplin ens crida l’atenció amb quina crueltat i cobdícia el director de la fàbrica oblida els treballadors a incrementar la velocitat de producció per a obtenir més beneficis. Això ja dóna una idea de com són les relacions socials entre una classe i l’altra. Hi ha un moment on Chaplin treballa de cambrer i es veu perfectament com disfruten els rics el seu temps lliure, com és de diferent la vida d’uns i altres i, sobretot, que poc se n’adona (o se’n vol adonar) la burgesia. Donen molt poca importància als problemes de la classe baixa, com si fossin d’un altre planeta. La llei s’encarrega dels nens pobres quan ja són orfes i no hi ha altre remei que encarregar-se’n, no abans. Les institucions públiques fan tard, i els és indiferent. Està clar que el cristall amb què amiden les prioritats està tallat amb altres angles. Un altre exemple de com la burgesia duia una bena als ulls és el moment en que, un cop curat de la bogeria transitòria, el metge recomana a Chaplin abans de donar-li l’alta: “take it easy and avoid excitement”: el desemparen totalment. Ningú no es fa el càrreg del problema social i psicològic que s’està creant. Els que haurien d’encarregar-se’n només posen “pegats”. És com si no volguessin veure el que passa. En quant Chaplin surt del metge es troba en una societat que aporta tot el contrari del que necessita. Hi ha un utilitarisme constant vers les coses i les persones. Ets important i se’t té en compte en funció de lo útil que resultes a la societat (la burgesa, és clar). Així, trobem que és igual si separen germans quan s’encarreguen dels orfes (que estiguin junts no és útil), no s’escolta la gent que es queixa que s’ha matat algú pobre al carrer, es treuen conclusions equivocades a la manifestació, i ningú no dóna a Chaplin la opció de defensar- se... Tot ens porta al mateix punt: ets valuós en funció del profit que te’n podem treure. Fins i tot a la pel·lícula es caracteritzen els policies com “tontos”, perquè en el fons no s’espera que tinguin capacitat de raonar, sinó només que 6 Modernisme i Industrialització. PAC3. Mònica Gispert. mantinguin l’ordre per a què tot continuï igual, sota unes lleis que els mateixos burgesos han creat a la seva conveniència. De fet, les forces de seguretat de l’estat “no donaven cap protecció als obrers i tan sols intervenien quan l’ordre públic estava amenaçat per les vagues o els conflictes laborals” (http:// blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/2010/11/18/la-formacio-del-proletariat-i-les- seves-condicions-de-vida-i-treball/) Tot això està passant en un moment històric molt convuls per a uns, molt còmode per a altres. Una part important dels obrers està prenent consciència de classe. A la pel·lícula es veu un moment en què hi ha una manifestació, una altra en què hi ha una vaga (hi ha, en definitiva, agitació social), però també es veuen, si ens hi fixem, cartells de “Tancat” als negocis, “Under new management”, segon tancament... que denoten la gran depressió que es va viure a Amèrica a finals dels anys 20. Amb tot, Chaplin no deixa escapar cap detall i posa escenes on es veu de fons “Private”, “Keep out”, o consignes d’aquest tipus que ens recorden que una de les causes més directes del capitalisme és la propietat privada. Hi ha un altre punt a destacar en quant a la sociologia tal i com la veiem a la pel·lícula de Chaplin: durant tot el film es veu com Chaplin recupera forces després de cada cop, torna a tenir esperança, es mostra optimista i al final, fins i tot, arrossega a l’optimisme la noia que l’acompanya. L’esperança no abandona mai Chaplin. És la imatge que explica com els homes cerquen sempre la felicitat, sigui com sigui. H. Marcuse, sociòleg autor de l’obra L'home unidimensional, explicava les raons per les que això passa: "El impacto del progreso convierte a la Razón en sumisión a los hechos de la vida y a la capacidad dinámica de producir más y mayores hechos de la misma especie de vida. La eficacia del sistema impide que los individuos reconozcan que el mismo no contiene hechos que no comuniquen el poder represivo de la totalidad. Si los individuos se encuentran a sí mismos en las cosas que dan forma a sus vidas, lo hacen no al dar, sino al aceptar la ley de las cosas; no las leyes de la física, sino las leyes de la sociedad" (Marcuse, 1954:41). Dit amb altres paraules: “els treballadors del S. XX se sentien més atrets “ segons l´Escola de Frankfurt, “per poder posseir un model utilitari de Ford, un parell de discos i la possibilitat d’anar a prendre alguna cosa i al cinema que no pas de liderar la seva societat cap a un nou sistema de producció, de pensament i de vida” (Sociologia i Cultura, UOC, pàg. 17). Això explica el què passa, segons la pel·lícula, quan poses gent pobre a llocs de rics: Chaplin i la noia que l’acompanya s’imaginen vivint en una casa de classe mitja típica del somni americà: la dona a casa, l'home a treballar, feliços... (un altre tema seria comentar perquè Chaplin representa l’esposa del matrimoni com una dona-nena, molt juganera i simple). Ells dos s’imaginen una vida exageradament despreocupada, amb abundància que arriba al ridícul de 7 Modernisme i Industrialització. PAC3. Mònica Gispert. Una part molt important del Modernisme volia representar també aquest cultura. Hi ha escrits literaris referents a aquesta època que evoquen aquest tipus de cultura d’una manera molt clara, com és la descripció d’un dia típic de platja que fa R. Hoggart, sociòleg del S. XX a The Uses of Literacy, Harmondsworth, Penguin, 1990, pp 147-148, on reflexa el gust pel quotidià i per la senzillesa dels protagonistes del text, el gust per l’estàtic... TEMPS MODERNS R. Hoggart, al seu llibre The uses of literacy, feia també una crítica “als gustos i els productes que es generaven perquè els consumissin les classes treballadores” (Estudis Culturals, UOC, pàg. 7). Està clar que a l’escena de la pel·lícula on es presenta la màquina de menjar, no es tracta d’un producte per al treballador, sinó per al benefici de l’empresari; però fa rumiar perquè, en realitat, hi ha molts avenços a la nostra cultura que estan destinats no a satisfer el treballador sinó al capitalista. La màquina serveix per a no “perdre temps” mentre el treballador menja i, com ell, és refusada quan s’espatlla per excés de velocitat. La pel·lícula reflexa una època on les classes socials estan molt marcades, a tots els nivells: la dona del Pastor actua amb indiferència a estones, davant de Chaplin, d’altres amb supèrbia... hi ha moments que tracta amb més deferència l’animal que a ell. Sembla ben bé que en comptes de ser de diferent classe social és de diferent espècie (si és que això ho justifica). És curiós perquè es dóna el fet que quan és el contrari, les classes baixes mostren molta més humanitat que les classes altes. Quan Chaplin veu que tant a ell com a la dona del Pastor els fa soroll la panxa, intenta posar la ràdio per a mitigar el soroll i no fer-li-ho passar malament. No es així al revés, en cap moment de la pel·lícula. Tot això passa precisament amb la dona del Pastor que pren el cafè mentre el seu home dóna la oportunitat als presos de demanar perdó pels seus pecats. Aquí Chaplin intenta un reflex de com la religió tampoc no està per la feina, també esta pujada al carro del poder, de les diferencies socials... Una altra mostra de la poca humanitat que mostren els burgesos la trobem al ball on Chaplin treballa de cambrer. Es veu clarament com els rics juguen a costa dels pobres, se’n burlen, no tenen en compte la urgència del seu treball (caldria veure fins a quin punt hi ha coses que es mantenen avui dia més del que semblen...) No en va G.M. Young, historiador conservador, deia que “ la historia és la conversación de las personas que importan” (a Storey (2012:87)) ; i això va ser així durant molt temps. 10 Modernisme i Industrialització. PAC3. Mònica Gispert. En un món tan complicat si no tens diners, no és d’estranyar que Chaplin demani no sortir de la presó quan li donen la llibertat. Allà té les necessitats bàsiques cobertes, i la recomanació del metge de tranquil·litat garantida. Fora les coses són molt difícils. De tota manera, aquest temor a sortir al carrer fa pensar si en realitat no hi ha una part de Chaplin que esta acostumada a que li dictin les normes. Potser no només té por de les exigències de la societat, sinó de saber complir-les, de saber triar-les ell sol. És una societat, segons Marx, on la classe dominant produeix idees dominants per justificar-se i perpetrar-se, i Antonio Gramsci, filòsof Italià del S. XIX-XX, ja havia apuntat això. Gramsci parlava en concret de la noció d’hegemonia, i deia que “la burgesia havia aconseguit “normalitzar” o convertir en sentit comú valors i idees clarament burgeses, és a dir, certs preceptes s’havien tornat hegemònics” (Estudis Culturals, UOC, pàg. 13). En base a això no és d’estranyar que si tota la vida et donen pautes de com fer les coses, quines coses fer i quan fer-les, el moment en que Chaplin entra a la presó s’adona que allà no només té sostre i menjar, sinó que no ha de pensar en res, només ha d’obeir, i així és com en realitat el volen les classes altes; es normal que no vulgui marxar. Altre vegada ens topem amb l’alienació. M’agradaria comentar també l’escena del traficant de cocaïna de la presó. Encara que Chaplin en pren per equivocació, sabem avui dia que la proliferació del consum de cocaïna a principis del S.XX va ser molt gran, com també ho va ser l’alcohol. L’alcohol va esdevenir cultura. Com deia H.Marcuse, “ ...la cultura hace que una condición insoportable pase a ser soportable aliviando el dolor de la existencia” (Storey, 2012:145). Era una forma d’evasió, “l’alcohol era l’únic paradís permès pels treballadors, l’única manera de fugir de la crua realitat. L’alcoholisme va estendre’s ràpidament al S.XIX, i amb ell noves misèries, drames familiars, pèrdua de treball i famílies desfetes.” (http://blogs.sapiens.cat/ socialsenxarxa/2010/11/18/la-formacio-del-proletariat-i-les-seves-condicions- de-vida-i-treball/ ). Generalitzant una mica més i d’una manera molt similar a l’Escola de Frankfurt, “ Como resultado de la industralización la experiencia del trabajo se ha deteriorado” i “... no es sorprendente que el pueblo acuda a la cultura de masas para obtener una compensación y distración pasiva, el hábito de la droga nace y se convierten en drogadictos dependientes de “una vida de sustitución”” Leavis y Thompson, Culture and Environment, p.1-2, a Storey (2012:53) Tot això fa pensar que, en realitat , i com passa avui dia, ni uns ni altres (classes socials, em refereixo) són feliços a l’estatus al qual pertanyen. Les classes socials baixes prenen drogues per a evadir-se d’un món que els 11 Modernisme i Industrialització. PAC3. Mònica Gispert. maltracta; les classes socials altes prenen drogues per a evadir-se d’altres pressions inherents a la seva classe social. La qüestió no és que tots prenguin drogues; la qüestió aquí és que tots volen evadir-se. I el que està clar és que, tal i com diu H. Marcuse amb altres paraules, “... al ofrecer los medios de satisfacer determinadas necesidades el capitalismo es capaz de evitar la formación de deseos más fundamentales. La indústria de la cultura atrofia la imaginación política” Storey (2012:143). CONCLUSIÓ De tot el què hem vist fins ara, em quedo amb una idea que em ronda pel cap des que vaig començar aquest treball: Realment no crec que sigui tant diferent el què vivim actualment del què es vivia a finals del S XIX i principis del XX. A nivell laboral, les coses han millorat molt, encara bó, però continuem patint (els treballadors, em refereixo) un punt d’alienació a favor del capitalista. Crec que en aquest camp encara queda molt per fer, i últimament sembla que anem enrere en comptes d´endavant. A nivell social, les classes estan més barrejades, però continua havent deferències molt importants entre elles. L’educació que pot rebre un nen d’una família rica no és la mateixa que la que rep un nen en una escola pública, encara que ens vulguin fer creure que sí. Avui en dia ningú no és tan ingenu. És veritat que una persona d’una classe humil pot escalar posicions socials i esdevenir algú amb un pes important a la societat, ja sigui per aportacions científiques, literàries, polítiques... però les oportunitats de què disposa algú provinent d’una família obrera mai no seran les mateixes. Per molt bo que siguis amb el violí, té més possibilitats de triomfar el teu veí ric que va a classes particulars des dels 5 anys. A nivell cultural, considero que hi ha un cert rebuig d’unes classes cap a les altres, i sempre hi serà. Els pobres es mofen dels rics entre que els utilitzen i els envegen; els rics es mofen dels pobres entre que els temen i els estorben (evidentment també els utilitzen). En fi, la humanitat sempre engrandeix les diferències, des de ben antic, i les classes socials no havien de salvar-se’n, d’aquest penós engrandiment. En el fons, continuem deixant-nos portar, uns i els altres, no fent cap esforç. Des del moment que Marx va veure que, un cop donades totes les condicions per a què la revolució es donés, no es va donar perquè si alguna cosa comparteixen els humans és la mandra, no ha deixat de succeir d’una manera o una altra. La gent prefereix veure programes “basura” a la televisió, totalment alienants, creure’s una i altra vegada els polítics amb promeses de conte, anar 12 Modernisme i Industrialització. PAC3. Mònica Gispert.