Histori medieval Segon Parcial, Ejercicios de Historia del Arte

¡Descarga Histori medieval Segon Parcial y más Ejercicios en PDF de Historia del Arte solo en Docsity! TEMA 6: EN TORN DE L’ANY 1000: LA FI DE L’IMPERI CAROLINGI I LA PRESÈNCIA DELS NORMANDS (SS. IX – XI) Quan acabi això suposarà l’inici del feudalisme. Lluís el Piadós (814-840) emet la capitular Ordinatio Imperii (818) on diu com serà la seva successió: Pepí Baviera Lluís Aquitània Lotari hereta la resta del imperi, inclús va ser investit com a co-emperador. En el mateix any (818) neix Carles el Calb, fill del segon matrimoni de Lluís. Això deriva en problemes dins de la noblesa. El regnat de Lluís el Piadós deixa de ser expansionista, l’activitat militar suposa despesa i desgast. Els enfrontaments militars canvien a ser de tipus defensiu: eslaus, ducats llombards, bretons, búlgars, i àrabs. Durant el regnat també hi ha un deteriorament de l’autoritat reial, perquè hi hauran fraccions internes (lluita dinàstica) fins el punt que els seus fills es rebel·len contra ell. Un altre problema es que l’aristocràcia i l’església tendien a privatitzar les seves funcions públiques i els beneficis rebuts. A partir del 830, els cronistes parlen de la dissensio regum (baralles entre els fills del rei, desmembrament de la dinastia) i de la desolatio paganorum (atacs dels pobles pagans), ofereixen una visió molt negativa i obscura del moment. La mort de Pepí suposa que Lluís faci hereu d’Aquitània el seu altre fill Carles (Pepí II, fill de Pepí no ho acceptarà), i hi haurà una altre trifulca entre hereus. es resol amb el Tractat de Verdum (843) Dividint l’imperi en tres parts semblants, excloent a Pepí II del repartiment. Lotari va mantenir el títol d’emperador, que ara només designava al governant de la Itàlia septentrional i central. Les divisions de l’imperi carolingi (843-870-880) No hi ha noció de fronteres nacionals, sinó una concepció de fins on arriba el poder i la influencia de la dinastia. Entre 840 i 882 la història dels regnes francs és una història d’enfrontaments entre reis, a final de 882 només Carles el Gras estava viu i va ser coronat com emperador el 881. Carles el Calb incorpora el regne de Lluís el Jove al seu regne. La desaparició de Carloman al 884 va fer que Carles el Gras tingues autoritat sobre tot l’imperi. El 911 s’extingueix la família carolíngia dels regnes de l’est. EL duc enric de Saxònia, dinastia otoniana des del 919, el sue fill Otó és coronat emperador el 962. El 987 mor l’últim rei carolingi sense cap descendència, i Hug Capet inaugura una nova dinastia que durarà 8 segles, Els Capets. Segona meitat del segle IX Dinasties de nobles que exercien càrrecs de forma hereditària, apropiant-se de les terres fiscals. A la Francia Oriental o Alamània, hi havia un petit nombre de ducs amb territoris que es corresponien amb les antigues divisions ètniques de Turíngia, Saxònia, Suàbia i Francònia. NE canvia al Francia Occidental hi havia moltes més unitats, derivades de divisions administratives carolíngies ( comtats). Incursions Vikinges · Final del s. VIII 793, atac al monestir de la illa de Lindisfarne. Incursions a la Gran bretanya, Irlanda, costes franceses del canal de la Manxa i de l’Atlàntic. Fonts Fonts escrites vikingues tardane si poc fiables, annals francs i anglosaxons dels segles IX i X. Llocs d’origen Durant el segle VIII sembla que hi havia una monarquia estable en la part continental de l’actual Dinamarca ( Jutlàndia). A Noruega no sembla que es consolidi cap monarquia abans del s. X. Progressió de les incursions i migració · Noruecs i suecs ataquen Northumbria i irlanda. · Durant el regnat de Lluís el Piadós es produeixen els primers atacs danesos. Dorestad, a Frisia ( 810). · Els atacs contra la mateixa França van començar el 841, remuntant el Sena arriben quasi fins a París. Dues fases Primera fase de pillatge Segona fase d’assetjament, mitjans del s. X: · A França, els danesos ( vall del Sena), establimetn del ducat de Normandia. · Inervencions als regnes anglosaxons: Els vikings es van anar assentant i substituint les dinasties locals per dinasties vikingues a Northumbia, Anglia oriental i Est de Mercia. Tambè a les zones costaneres d’irlanda. York es convertirà en la capital del seu regne insular el 876. Colonitzen Islàndia ( 860-870) i Groenlàndia (981) i arriben a Terra Nova i Labrador (1000). Altres incursions: · Húngars – magiars al’est: procedents de les estepes euro-asiàtiques. Finals del IX- principis XX ( raids a Alamània, Lotaríngia, Borgonya, Itàlia). · Musulmans en el sud: de bases navals establertes al nord’Àfrica i Al-Andalus ( Pechina, Tortosa, Dènia), Sicília ( des de 827) i Balears ( des 902): contra Itàlia, Provença, saqueig de Roma, algunes abadies italianes. 890: base estable a Fraxinetum en la costa de Provença. 3/4/17 La societat feudal i la Reforma del’Església ( s. X-XIII) Feudalisme designa al règim social que va caracteritzar a partir del segle XI, el món medieval occident, y en molts aspectes va perdurar fins el XVIII. Historiografia anys 50 segle XX -F.L. Ganshof (1957): El feudalisme pot ser definit pel conjunt d’institucions que regeixen les obligacions d’obediència i servei: vassallatge i feu -R. Boutruche (1959): sense contracte vassallàtic, sense feu, no hi ha règim feudal. Distinció entre “règim feudal” i “règim senyorial” Les zones privilegiades: de pastura seran monopolitzades per la capacitat de domini de la classe senyorial. Aquesta classe s’atribueix dominis agraris, capacitat d’exigir renda. En una mateixa terra poden estar dos senyors exigint renda. Desglossament de la producció pagesa de cereal sotmesa a l’exigència de renda feudal: La producció pagesa ha de preveure entre altres coses la supervivència pageses, en els casos de fallides en les collites, també ha de preveure pagar la renda pel consum feudal i l’estalvi dels senyors per comercialitzar els productes, per últim han de guardar llavors per la collita següent. En molts casos els pagesos s’endeuten amb el senyor per poder assolir l’exigència feudal. motor principal del creixement dels mercats medievals i els creixements urbans. Encastellament i concentració de la població Organització de les residencies al voltant de una església, un castell o un cementiri. Forma de creació de nuclis urbans molt més ordenat que anteriorment. L’art romànic es la primera plasmació de la captura de renda per part de l’església, la primera inversió que fa l’església a les parròquies. Les antigues basíliques construïdes al s. IV, son substituïdes per les catedrals romàniques. ... Resultats d’aquest procés Pèrdua d’autonomia de les comunitats pageses, parcel·laris estables i agricultura extensiva, cereals i vinya, pèrdua del control dels espais regats i molits, degradació de la diversitat de al dieta pagesa, modificació dels patrons d’assentament pagès, ja no s’ubiquen en aldees, es creen de nous vinculats a l’església i al castell del senyor. 26/04/17 TEMA 9: L’ESTAT DINÀSTIC Fonaments del nou poder reial (s. XI-XII): • Les institucions feudo-vassallàtiques que van ser utilitzades pels reis per sotmetre a la seva obediència persones i territoris. Serveixen per sotmetre a la classe nobiliària. • El rei se situa al capdamunt de les jerarquies feudals, sense que ell degui homenatge: Primus inter pares. No recuperen les funcions públiques que posseïen els reis carolingis. • Patrimoni reial. Es manté a base de rendes. Apareix el concepte de súbdit de la monarquia, evolucionarà a vassall. • Afirmació d’un llinatge regi o dinastia. Les monarquies de tradició franca no desapareixen del tot, algunes tenen continuïtat, el que si que desapareix és la seva funció pública. El rei només pot exigir el auxlium i el consilium. • La delimitació del territori on exerceix l’autoritat per damunt de tots els altres poders. Els reis tindran un territori que estarà delimitat pel sotmetiment de la noblesa. • FALTA ALGO Mitjans de consolidació d’aquest domini: • Compres territorials. • Gran importància de les relacions diplomàtiques: estratègies matrimonials i oportunitats dinàstiques (comtats o principats que queden sense hereu. • Conquesta militar. Totes aquelles àrees que estan sota l’autoritat reial i no sota jurisdicció privada d’un senyor Reialenc • Es desenvolupen les paus principesques, sorgides de l’antic moviment de la pau de Déu. • Les obligacions vassallàtiques es van anar concretant en tres aspectes: 1- auxilium i consilium (col·laboració militar). 2- Ajuda financera. 3- Consell per administrar la justícia. • Es forma un cos burocràtic a les zones del reialenc on impartirà justícia Recerca de suports socials, institucionals i legals: • La església duu a terme un paper decisiu: ja que te una necessitat de cercar un suport sòlid davant la violència feudal. A canvi l’església legitima ideològicament la institució: unció reial, rei amb caràcter sagrat, representant de Déu. Ho fa per aturar la violència senyorial, ja que ella també es veu afectada. • Les ciutats i la burgesia urbana: Recolzen al rei a canvi de veure reconegudes les seves institucions de govern. Les ciutats aporten recursos materials ateses les necessitats financeres de la monarquia. Els mercaders, a títol individual, també donaran suport al rei. • Recepció i adaptació del dret romà: adopció de teories sobre la definció de l’autoritat pública: el rei com a font de dret. El ius comune s’imposa als iure propria. El cos de juristes: major especialització de la funció burocràtica: - Cos d’agents reials: els que administren patrimoni reial. – Els que administren justícia (batalles, veguers i equivalents). – Cancelleria i arxius. Desenvolupament del tres grans instruments de l’actuació política de les monarquies: la fiscalitat, exèrcit i justícia: 1. El fisc reial: Hi ha dos tipus d’impostos: indirectes comerç i monopolis estatals. Directes talles (pagaments puntuals) i fogatges, primer extraordinaris, cada vegada més regulars. Hi ha una relació estreta de la fiscalitat directa amb el finançament de la guerra. Els altres ingressos provenen de: fundació de ciutats, creació de mercats, concessió de codis urbans, els ingressos derivats de les guerres de conquesta, ingressos derivats d’alguns monopolis. TOTS aquests tipus de pagaments serveixen per finançar l’estat, sobretot, per sufragar les guerres i retribuir els membres de la nova administració. 2. La força militar: Fins al segle XIII: Força militar subordinada a la norma feudo-vassallàtica, participació de la classe nobiliària a canvi de botí, primeres milices urbanes. Les guerres de finals del XIII i principis del XIV ja no es podien fer mitjançant el sistema de les prestacions vassallàtiques dels nobles. Les guerres d’expansió creen exèrcits regulars i cada vegada més professionalitzats. 3. L’exercici de la justícia: Segons els teòrics de l’època, havia de ser el principal objectiu del poder regi. Governar era administrar justícia. L’extensió de les àrees sotmeses a l’autoritat del rei com a renyor i la tecnificació de l’ofici de jutgen van afavorir que el monarca esdevingues el titutal de justícia .......................... Al segle XIV consolidació de la fiscalitat regular, la hisenda pública, la burocràcia gestora. Hi ha una relació estreta de la fiscalitat directa amb el finançament de la guerra. • Conflictes molt llargs i molt estesos geogràficament (ex: guerra dels Cents Anys entre Fr. i Anglaterra 1336-1453) • Teoria del quo domnes tangit: el que afecta a tothom: la fiscalitat. L’impost es consolida com concepte que fan els súbdits en base una norma pública, i així s’obre camí en l’organització política dels estats. • A finals del segle XIV ja estan generalitzades les monarquies que generen uns ingressos fiscals al marge de les rendes percebudes pels senyors, monestirs.... • ... • Es conserven els sistemes fiscals i els procediments de recaptació i de comptabilitat propis dels estats bizantins i islàmics, les oficines centrals de tresoreria, la moneda. • L’organització feudal del regne de Jerusalem i dels altres estats llatins només afectava a la estructuració interna de les classes dominants europees. • No hi ha una mobilització d’aristocràcia i pagesos cap els territoris conquerits. Però hi ha algunes zones on si que hi ha desplaçaments de població, zones en què la diàspora aristocràtica va acompanyada d’una migració de població. Això succeeix gràcies a la contigüitat geogràfica dels territoris: Ostsiedlung (est de l’Elba) i Al- Andalus. La migració té tanta escala que es suficient per produir: la ruptura cultural (canvi lingüístic total i religiós), social (exportació de les estructures socials feudals), i poblacional (substitució de poblacions Al-Andalus). A Ostsiedlung va produir la germanització de les terres orientals de l’Elba. La conquesta d’al-Andalus: el desplaçament expansiu va ser especialment important en els segles XII i XIII encara que en algunes zones va començar abans i no acaba fins la conquesta de Granada al 1492. Característiques de les Croades: · No colonitzen, no existeix migració cap a territori conquerit. · A Terra Santa es mantenen les institucions musulmanes/bizantines. Fan ús d’aquestes institucions, es beneficien d’uns processos fiscals que enlloc de anar a parar a l’Estat Islàmic van al Croats. Existeix un problema de distancia entre els regnes conqueridors i Terra Santa, es per això que no existeix substitució de població. A l’Est del Elba es va cristianitzar la població abans de la conquesta, hi havien monestirs i població eclesiàstica abans de la conquesta. Canvi cultural molt profund, germanització de la llengua. Conquesta i colonització Creació de senyorius de conquesta, distribució de feus segons l’activitat militar conqueridora, procés de creació de noves aristocràcies colonials. Colonització Requereix portar pagesia del lloc d’origen cristià. Incorporar nous pobladors. F 0 E 0Societats Ocupades Est de l’Elba, Bàltic; objecte d’un procés de transformació de les seves aristocràcies i dinasties en favor dels immigrants i de les seves formes de relació social de tipus feudal. F 0 E 0Substitució de població Al-Andalus, població sotmesa aniquilada o sotmesa als nous senyorius creats, es mantenen aljames, reubicacions, captiveri o substitució de poblacions. Procediments legals · Llengutage basat en els guanys esperats, utilitas (rendibilitat),melioratio ( millora), reformatio (reform). ·1050 i 1300: Evolució en el registre escrit del procés de colonització, es fa pressupostos, capbreus, repartiments. · locator: Contractat pel senyor, organitzava la captació de colons. Es realitza la construcció de vil·les planificade ex novo, contrucció de fortaleses i construcció de bisbats ( expansió monàstica). A Al-Andalus, substitució de població i ocupació de parcel·laris organitzats. L’organització de les parcel·les estan preparats per plantar vinya o cereals, son parcel·les per a la agricultura. Resultats de l’expansió i la colonització: ·Monocultius ·Població més abundant però menys sana. · Senyors més rics, nous assentaments de la E.M. · Ecologia nova i vulnerable. · Expansió urbana, ciutats colonials, nova formació o transformació de les antigues. Nous codis legals. Ciutats, comerç i burgesia segles XIII-XV > El fenomen urbà de la A.E.M. Aflora a partir del s. XII, les transformacions més importants de la societat urbana es comencen a veure en aquest segle. NO són ciutats uniformes. S’assenten les bases de la Ciudad Baix Medieval. Es comencen a desbordar els murs de les ciutats romanes, comença la construcció fora d’aquestes. Es generen burgs castals, concentracions e caire urbà, castell al mig, església, rodejades de cases, encara això no tenen la categoria de ciutat, són un establiment rural. Els ports, tenen continuïtat al llarg de tota la E.M.. Viles noves, a partir del s. XII, en zones de Conquesta i del nucli del imperi Carolingi, són noves fundacions. Quan els reis consoliden les monarquies d’estat feudal, la fundació de les ciutats els hi aporten ciutats que quedarien sota la seva jurisdicció, els hi permetia cobrar els drets de mercat i fira- ( cedir el privilegi de mercat i fira per diners). Això feia que no trepitges els interessos de la classe senyorial, alliberaven als pobladors de un lloc de el vassallatge. Ciutats culminals, ciutats en zones de conquesta, hi ha ciutats amb origen anteriors, a Al- Andalus hi ha urbanisme molt desenvolupat, al Est d’Europa el desenvolupament urbà era mlt limitat. Les ciutats ocupades a Al-Andalus són molt modificades, es formen villes noves com a barris nous al voltant de les ciutats musulmanes. La fundació de una ciutat comporta donar-li un codi legal, un llibre amb tota una sèrie de normatives sota la cual aquesta ciutat es governarà. Prohibicions de tota mena, des de robatori fins a qüestions cíviques, normes de convivència. Molt sovint es seguia la pauta de un codi legal de una ciutat de prestigi, acabant fent que els diversos codis legals, vinguin de una fundació prèvia. ( El codi legal de Lubeck es copiat i emprat amb modificacions a altres ciutats). Eren fundacions que suposaven ingressos per aquell que les fundava, compensacions econòmiques, si la ciutat era promoguda pel rei aquest rebia privilegis econòmics. La morada, construïdes per incloure els barris que han crescut, tenen una funció molt relacionada amb la qüestió fiscal. Expansió urbana a partir del s. XII > Es el moment en que la topografia urbanística de epoca medieval es configura, plaça del mercat al centre, al costat de la catedral o la seu de una institució feudal o reial o l’edifici el govern urbà, l’edifici laic que serà la seu ( falta) S’associà una classe social molt característica a les ciutats, la burgesia, relacionada amb la producció d’articles no alimentaris i el comerç. Aquest desenvolupament requereix i es fonamenta en la expansió agrícola, aquest creixement dels espais agràris, molt vinculats a la cerealització i la necessitat de la classe senyorial, que cobra renda en especies, de comercialitzar. El motor d’aquest creixement urbà, es degut a la comercialització de la renda per part de la classe feudal. Als països islàmics l’urbanisme creix per a afav Al mon feudal el motor del mercat es la classe senyorial, que encesita desfer-se de la producció pagesa. L’acumulació de l riquesa es fa cada cop més important, es observable a l’arquitectura de l’esglesia, de romànic a gòtic. Totes les esglésies són construïdes de nou, un altre procés de transformació radical dels edificis eclesiàstics. Les funcions administratives de les ciutats, es desenvolupa una estrucutra local per a administrar la ciutat i per representar a les assembles representatives. Una part de la població aconseguiex que els senyors els alliberin d’aquestes condicions jurisdiccionals sobre les rendes. EL poder reial insta a concedir privilegis urbans als nuclis urbans sota el seu poder, ja que en treuen un profit econòmic, una sèrie de ingressos econòmics de peatges, de conceccions de drets d’aigua, molins hidràulics. El comerç, Al segle XII s’obren mercats mitjançant expedicions e saqueig i atac, a poblacions costaneres d’Al-Andalus, les Illes Balears o el nord d’Àfrica. Aquests acabaven amb la negociació, de concecció de drets, que imposen el dret de traficar, una fonda, on les autoritats musulmanes no podien intervenir, i ells podien tenir el monopoli. La creació dels estats croats, propiciava que els mercaders de les ciutats italianes, podien tenir condicions de colonització quasi autònomes del poder reial. Aixó va establir rivalitats entre les ciutats nteresades en establir aquests enclaus comercials. Les ciutats les poden definir des de el punt de vista econòmic i el legal, des de el punt de vista econòmic la definirem per les seves activitats econòmiques i la classe que la maneja. La definició legal es més absoluta, si hi ha una concesió de codi legal, una fundació com a tal, o un gest per part d’un rei o senyor, allò esdevé una ciutat. La obtenció del codi legal, contribuïa a desenvolupar a questes fundacions des de el punt de vista econòmic. Una població amb molt poder econòmic podria pagar per a obtenir el codi legal de ciutat, obtenint aquest estatus. Tres tipus de regions a Europa seongs les característiques urbanes: