Homer i Biblia, comparativa estilística., Apuntes de Literatura

¡Descarga Homer i Biblia, comparativa estilística. y más Apuntes en PDF de Literatura solo en Docsity! Felicitat Arqué Literatura G7 «La cicatriu d'Ulises» d'Erich Auberbach a Mimesis En aquest llibre, Erich Auerbach repassa les diferents maneres en què la literatura occidental (des d'Homer i la Bíblia, fins als autors del segle XX) ha representat la realitat. Això ho porta a terme amb exemples característics que segueixen la línia del seu anàlisi. És a dir, no comenta una obra sencera per explicar la seva teoria, sinó que ho fa a partir d'un fragment específic de l'obra literària ja aquest reuneix els trets que vol posar de manifest en aquell moment de la literatura. En el cas de «La cicatriu d'Ulises» Auerbach compara l'escena del cant 19 de l'Odissea amb el passatge del Gènesi en el qual s'explica l’historia del sacrifici d'Isaac, fill d'Abraham; per mostrar les característiques de dues obres que han format la base la cultura i literatura occidental. Ulisses torna a casa disfressat d’un vell vagabund i és reconegut quan la llevadora que el va cuidar en la seva infància li veu la cicatriu a la cama mentre l’està rentant, finalment ella no el delata. L’heroi llavors pot acabar amb els pretendents que assetgen la seva dona. Aquesta acció però, és interrompuda per una sèrie de versos just a la meitat, quan Euriclea reconeix al seu amo per la cicatriu que té. En aquesta interrupció es descriu com Ulisses de jove es va fer la ferida. Tot aquest parèntesi s’explica amb un detall absolut, fins i tot s’introdueix el personatge d’Autòlic, l’avi d’Ulisses, al qual també es descriu amb precisió. Després es torna a l’acció principal, de manera que aquesta historia de la cicatriu queda com un ‘flash-back’. Però, quin sentit té que Auerbach escollís aquest fragment? Què hi ha de característic en l’escena de la cicatriu? Doncs justament la interrupció d’un moment de molta tensió continguda per explicar allò amb que es reconeix al protagonista (la cicatriu). La causa de l’aparició d’aquest component retardador s’atribueix a la necessitat, típica de l’estil homèric, de no deixar res sense manifestar. El lector ha de saber d’on ve aquesta cicatriu per a que no li sembli que Homer l’ha col·locat allà perquè necessitava quelcom que la llevadora reconegués, aquesta cicatriu ha de tenir una historia al darrere. En altres paraules, no es deixen caps per lligar i encara que sembli que es creen perspectives temporals i espacials donat que hi ha moltes interpolacions, Homer ho soluciona amb el mètode amb què introdueix les interpolacions (una construcció sintàctica típica d’Homer); introduint oracions de relatiu, parèntesis sintàctics on s’introdueix una oració principal i més oracions subordinades que permeten sortir de interrupció referint-se un altre cop a la cicatriu. Auerbach afirma que un lector pot pensar que la intenció de l'autor va ser augmentar l'interès del lector en la narració, però això és fals ja que de voler buscar aquest efecte, no ho intentaria crear mitjançant un element retardant del desenllaç. Aquesta manera de posar-ho tot en un primer pla i en un present uniformement objectiu i il·luminat, es veu més clara quan compara el fragment de la cicatriu amb el relat bíblic del sacrifici d’Isaac. En aquest cas, no queda clar ni on son els interlocutors, d’on ve Abraham ni què estava fent, tampoc s’informa sobre per què Déu ha decidit temptar-lo. La figura de Déu apareix sense figura (fet que a Homer seria impensable) i sense adjectius (en contraposició als molts epítets homèrics que acompanyen a les divinitats). Per tant, l’única informació que ens arriba dels dos personatges que surten ve donada per les paraules que intercanvien, no hi cap descripció d’objectes, de paisatges ni de la gent que forma la comitiva. Totes les intencions i els perquès en aquest fragment queden en l’obscuritat, en un segon pla, fent que es doni lloc a moltes interpretacions. Però, segons Auerbach, això és així perquè a la Biblia l’important no es presentar-ho tot, sinó que allò que es narra estigui treballat només en els aspectes més significatius per a la finalitat del relat. Per exemple: en el cas d’Isaac no se’ns descriu com és ell donat que això per a la finalitat no és important, el què és primordial de la figura d’Isaac és el que ell significa. En el relat bíblic no és important quantes persones eren a la comitiva, quants dies va durar el viatge ni com era el ganivet amb què es faria el sacrifici, sinó veure que Abraham es capaç de sacrificar el seu fill únic i estimat per una ordre directa de Déu, sense preguntar-li el perquè ni sense negar-se. Mostrar que Abraham no interposa res a la voluntat de Déu és molt més substancial que definir un temps i un lloc. Una altra diferència notable és el transfons que tenen els personatges dels dos fragments. Els personatges dels relats bíblics tenen més transfons que els homèrics. Ulisses encarna valors de la seva època: força, valentia, astúcia... la seva psicologia no va molt més enllà. Per això no cau en situacions internes problemàtiques (sí que passa per moments difícils d’angoixa però no en el mateix nivell que a l’Antic Testament), en canvi no passa el mateix amb Abraham. En ell, les seves accions no s’expliquen només pel moment en què es troba sinó també per la seva historia anterior (no podia tenir fills i Déu li va prometre que en tindria un malgrat la seva edat). Aquesta diferència es totalment visible si ens fixem en l’evolució dels personatges: Abraham en un relat ‘evoluciona’ (canvia de manera de pensar, reflexiona...) més d’un cop, en canvi Ulisses segueix sent l’heroi fort, astut i valent des del principi fins al final, les seves aventures no fan altra cosa que reafirmar-lo en la seva manera de ser. Per tant, els poemes homèrics poden semblar molt simplistes en quant la imatge de l’home, doncs es dona primordialitat a l’alegria per l’existència sensible. Els personatges gaudeixen del present i això es narra amb tant detall que la seva realitat no necessita que sigui una veritat històrica ja que aquest món que creen existeix per si mateix i nosaltres en introduïm en ell. És per això que no es pot interpretar a Homer, tot s’explica i no hi ha cap ambigüitat que pugui confondre. Llavors és més real l’Odissea o el relat del sacrifici d’Isaac? Com bé diu Auerbach: “Es poden fer objeccions històriques contra la guerra de Troia i contra les aventures d’Ulisses sense que la lectura d’Homer deixi de causar l’efecte que ell volia, mentre que qui no creu en el sacrifici d’Isaac no pot fer d’aquest relat l’ús per al qual va ser destinat”. És a dir, el fet de tenir fe en els relats bíblics ja dóna veracitat a allò que s’explica, aquell que faci objeccions històriques és un rebel o un heretge i queda fóra de la comunitat on es tenen com a dogmàtics els textos bíblics. Per això es diu que aquests són obscurs i amb transfons, doncs alberguen un doble sentit ocult: en ells hi ha la doctrina. Hi ha una pretensió de domini que en Homer no s’hi troba, quan llegim Homer ens oblidem de la nostra pròpia realitat mentre que l’acte de llegir un fragment de la Bíblia ens fa acomodar la nostra vida pròpia al seu món i sentir-nos part de la seva construcció de l’historia universal. I heus aquí una altra diferència notable entre Homer i la Bíblia. La relació de successos en els poemes homèrics està delimitada en un temps i un espai, abans i després d’ells poden perfectament existir altres esdeveniments. A l’Antic Testament, per una altra banda, presenta (o pretén presentar) una història universal. Només cal veure el primer capítol: el Gènesi, i l’últim: l’Apocalipsi. La creació i la fi de tot el què existeix i coneixem; tot allò que estigui entre aquest principi i final només és entès (interpretat) com una part més del pla diví, per tant la interpretació orientada per un sentit determinat es converteix en una manera generalitzada d’entendre la realitat. Així, totes les històries de l’Antic Testament que no tenen sentit individualment, prenen sentit a l’estar dintre d’una interpretació històric-universal. Encara que en la seva composició l’Antic Testament sembli menys unitari que els poemes Homèrics, aquesta línia d’interpretació els uneix al donar-los