El Proces Evolutionario de los Medios de Comunicacion: Historia, Impacto y Regulacion - Pr, Apuntes de Comunicación Audiovisual

¡Descarga El Proces Evolutionario de los Medios de Comunicacion: Historia, Impacto y Regulacion - Pr y más Apuntes en PDF de Comunicación Audiovisual solo en Docsity! 1 ESTRUCTURA DE LA COMUNICACIÓ SOCIAL TEMA 1: INTRODUCCIÓ La comunicació humana, social i pública i els mitjans de comunicació de masses Comunicació: té una funció dins la societat. Per tant, és el procés històric, simbòlic i interactiu pel qual la realitat social és produïda, compartida, conservada, controlada i transformada. Té tres nivells: el de transmissió, significació i les funcions socials d’aquesta. Els mitjans es situen dins la comunicació segons si són pocs casos o molts (si hi ha més o menys interacció). Que poden ser mediades o no mediades (cara a cara o amb teconologia) Pocs casos En tota la societat (comunicació pública) Ex: Comunicació de masses Corporativa o d’organització Ex: partits polítics, empreses De grup Ex: Família Interpersonal Molts casos Una mateixa tecnologia pot ser utilitzada en diferents nivells. Comunicació de masses: propagació de missatges i discurs a partir d’uns emissors especialitzats en la seva producció i difusió (els mitjans de comunicació) que arriben a tota la societat. És pròpia de les societats industrialitzades. Oralitat -> Escriptura -> Mitjans de comunicació de masses Tenen una gran capacitat de producció i un gran nombre de gent que ho rep. Aquest procès va relacionat amb la història ja que al principi hi ha tribus i amb la comunicació oral se’n té prou. Apareix l’escriptura i els grups es fan més grans i amb els mitjans de comunicació de masses s’abasta a molta més gent. Característiques de la comunicació de masses (mitjans tradicionals): - Gran escala - Unidireccional, no hi ha resposta - És impersonal. L’emissor no coneix als receptors. S’envia a qui la vol rebre. - Els emissors són organitzacions especialitzades i legitimades. Jerarquitzades, divisió de tasques amb rutines professionals. Legitimades: tenen més credibilitat que els rumors orals. - Relació asimètrica entre emissor i receptor. L’emissor tria què emetre i el receptor només pot triar si veure- ho o no. 2 - Missatges estandarditzats: la lògica industrial de creació. - Missatges com a productes comercials L’audiència com a massa: - Mida gegantina: hi intervenen milions de persones. - Dispersa: els individus no es coneixen entre si. No organitzada. - Anònima: l’emissor no el coneix. - Heterogènia: el públic té característiques molt diferents. - Desorganitzada perquè és molt diferent. - Passiva. Per tant és un concepte posat en dubte i té connotacions negatives. Amb els nous mitjans es posa en dubte totes les característiques de l’audiència perquè hi ha més interacció entre emissor i receptor. Dimensions dels mitjans de comunicació - Social: es poden entendre com una institució social, permanent i duradora que juga un paper clau en el manteniment de valors i creences de la societat en la que s’inscriu. - Política: Actors polítics. Hi té un paper clau com en les institucions. No tenen poder formal però tenen la capacitat d’influir. Els polítics han de passar per ells per dirigir-se a la societat. - Econòmica: són empreses de fer diners. - Cultural: generen obres, formes de cultura. Pressions que afecten a l’organització i evolució dels mitjans - Economia: són empreses i estan subjectes a l’economia general i al mercat mediàtic. - Tecnologia: les seves característiques permeten unes coses que guien la funció i l’ús. - Política: com es regulen els mitjans, les lleis, hi tenen gran influència. - Societat: usos socials que fa que la gent d’aquests mitjans. Això pot configurar com s’organitzen. Ex: la gent té més d’un televisor: consum individual que modifica les audiències. Nivells d’anàlisi -Sistema mediàtic: com es relacionen entre ells. - Sectors mediàtics (premsa, cinema, ràdio, tv) com s’organitzen - Empreses mediàtiques - Unitats mediàtiques (canals de tv, diaris) - (productes mediàtics) sèries, pel·lícules 5 Per aquest motiu l’interès públic és difícil de definir i és dinàmic, canvia. Tot i que hi ha valors que hi responen. Valors de l’interès públic Van relacionats a diferents tipus de benestar: polític (enfortiment de la democràcia), social i cultural i l’econòmic. · Llibertat: fonamenta l’organització. Llibertat d’emetre i rebre informacions i opinions. És el principi bàsic i el valor indiscutible. Hi ha d’haver llibertat per establir o exercir la funció d’esfera pública a la vegada que de crítica, funció d’innovació, cultural i creativa. És un valor indiscutible que s’ha convertit en un dret humà. Condicions perquè hi hagi llibertat: - No censura - Transparència per part del poder als mitjans - No influències polítiques o econòmiques en els periodistes. · Diversitat: es relaciona amb la llibertat. Diversitat d’ideologies polítiques, lingüística i cultural. Que tot hi estigui representat, tant la majoria com la minoria. Es relaciona amb les funcions d’innovació, és una forma de cohesió (tot i que podria anar-hi en contra), educació i donar riquesa social i cultural a la societat. Debats que es generen: - Ha de representar les proporcions de la realitat? La seva presència ha de ser proporcional? Per exemple, en la política, si el 50% de la població és de dretes s’ha de dedicar un 50% del temps a aquests? Això ocasiona el problema del domini dels majoritaris i alimenta l’espiral del silenci. L’altra opció és fer-ho de forma no proporcional però es pot perdre la cohesió. - Tothom i totes les idees han de tenir espai en els mitjans? Maltractadors, Falange... - Com es mesura la diversitat? Internament, que hauría d’estar coberta per cada un dels mitjans. Externament, aconseguint la suma de tots els mitjans. Varia en cada país. · Igualtat: en la recepció. Tots els individus han de tenir el dret a accedir a determinats mitjans. Això facilita la cohesió. · Qualitat informativa: segons això la informació hauria de ser veraç, impracial, objectiva i inclusiva (els esdeveniments s’han d’explicar en un context amb causes i conseqüències). Té realció amb les funcions de l’esfera pública, també perquè hi pugui haver un debat racional i que es pugui votar informat. Aquests valors tnen l’orgien a Amèrica i Anglaterra, ja que al sud d’Europa hi existeix el periodisme ideològic que es pot entendre com un límit a la llibertat d’expressió ja que és llibertat per mentir o dir el que vulguis. · Ordre social i solidaritat: funcions de cohesió i control. Segons això, els mitjans s’han de mantenir dins dels límits de la societat. No poden cridar a la revolta de la població. Té a veure amb valors i amb moral i decència. Tot i que això no es regula per lleis. 6 · Qualitat cultural · Benestar econòmic El debat sobre la necessitat de regular els mitjans de comunicació · Llibertat com a valor absolut · Llibertat amb responsabilitat social. Actualment hi ha un consens modern d’aquest tipus El valor de la llibertat d’expressió apareix quan neix la premsa (plataforma per expressar les idees polítiques). La lluita per la democràcia i per la llibertat d’expressió esta molt lligada, per això el govern n’és amic natural. A mesura que es va assolint la llibertat es comença a veure que podia tenir conseqüències polítiques, com més lliure fes l’esfera pública més canvis polítics es produïen. Si es parla de llibertat en els mitjans la guia de la política desapareix i es desenvolupa amb l’economia i la societat. Per això es comença a entendre el mitjà com a empresa, el sensacionalisme. I és quan comencen els grans magnats de la premsa i la concentració empresarial. La premsa sense cap regulació esta desprotegida davant l’aparició de la ràdio i la televisió. A partir de llavors hi comencen a haver regulacions i responsabilitat social de la premsa. El debat es crea entorn de no regular i deixar llibertat d’empresa per fer diners o regular-ho per transmetre valors socials. Les polítiques de comunicació Són els projectes públics que volen aconseguir algun objectiu concret, juntament amb els mitjans proposats i l’organització temporal per aconseguir-lo. Hi ha dos estadis: · Ordenar: - Estructura - Actuació: comportaments individuals dels professionals i els continguts. · Controlar: hi ha normes que no es segueixen perquè no es controla. Existeixen però formes de regulació: - Regulació formal: la que es fa a nivell de lleis i que es pot controlar. - Regulació informal (autoregulació): codis, acords als que arriben els mitjans amb els que es comprometen a seguir-los. Acorden actuar d’una determinada manera. [SEMINARI 1; Quadre] Models de regulació · Mitjans escrits: limitacions econòmiques però no físiques. · Mitjans audiovisuals (ràdio i tv): no hi pot haver un nombre infinit de canals de comunicació. 7 · Cinema També s’ha de tenir en compte l’impacte i perills potencials que s’identifiquen amb alguns mitjans. La premsa escrita apel·la a la racionalitat en canvi els audiovisuals a la part emocional. L’ús abusiu del mitjà és un altre factor important, la televisió, per exemple, es troba dins les llars i emet continguts contínuament i es regula molt més que el cinema. Reptes actuals per a la regulació dels mitjans Són els problemes que hi ha a l’hora de regular l’evolució dels mitjans. · Convergència: Abans hi havia fronteres tecnològiques molt marcades entre mitjans. En el moment que apareix la tecnologia digital tot això canvia. · Augment de canals i serveis: amb un nombre tant gran el problema és si s’han de regular tots de la mateixa manera. · Globalització: les fronteres nacionals o estatals ja no són fronteres per la comunicació. Abans tot era purament nacional, ara els continguts no tenen fronteres. · Concentració: escalada i concentració en una sola mà dels mitjans. Cada vegada més poques persones tenen quasi tot el poder. · Liberalisme: s’està tornant a defensar la llibertat empresarial en els mitjans. TEMA 4: LES INDÚSTRIES CULTURALS I ELS MITJANS DE COMUNICACIÓ Premsa, cinema, ràdio i televisió. Conceptes bàsics de l’economia dels mitjans - Introducció · Les empreses audiovisuals poden tenir un doble objectiu. Per exemple, moltes de les decisions que es prenen no sempre han de tenir a veure amb benefici econòmic. Com quan els diaris es limiten a publicar certs continguts per l’ètica periodista. · Hi ha béns de consum i béns culturals, es poden consumir i comprar. · Hi ha una competició limitada per la regulació. · Segmentació dels mercats mediàtics a nivell tecnològic i de mercat. Per exemple, quan una cadena pensa en què fan les altres cadenes; cada mitjà competeix dins del seu mitjà. Tot i que en última instància si que hi ha una competició entre mitjans. - Cadena vertical de producció: · Producció: elaboració del contingut mediàtic (tema d’una noticia o guió). Producció i edició. · Ensamblatge: gestió dels drets d’ensamblatge, comprar una sèrie a una productora. Programació. 10 lletra i poc color i imatge. Ex: The New York Times. Cert interès pels temes seriosos com la política o l’economia (hard news). Encarada a la classe burgesa. - Popular – Sensacionalista: són diaris que van dirigits a classes populars, per tant hi ha molta imatge i poca lletra, titulars grans i escandalosos. No separen informació d’opinió i es dramatitza la noticia. Tenen poc interès per les hard news, i si en successos, esports i escàndols. Ex: Daily Mirror, The Sun. - Diaris d’opinió o polítics: típics del nord d’Europa. Filtren la informació políticament. Estan vinculats a un partit o tendència política. El punt de vista esta filtrat però no significa que no mostrin la veritat. Ex: L’Unità. - Formes híbrides: Barregen la forma interpretativa amb la d’opinió. Ex: El Mundo, El País, La Razón, Público. · Organització: en aquest cas la producció i l’ensamblatge estan junts i la distribució l’acostuma a fer una altra empresa. D’altra banda té una organització jeràrquica, especialitzada i professionalitzada. Les rutines professionals consten de la redacció i selecció de les noticies fent referència als criteris de noticiablitat. S’escriu de manera clara i impersonal per tenir credibilitat, tot això és l’estil que es marca. Els criteris de noticiablitat afecten a l’agenda temàtica. Són, entre d’altres, la novetat dels esdeveniments, que siguin inèdits i que surtin de la norma, també fets que es puguin rellevar al llarg del temps, la incidència directa del fet en la societat, la proximitat geogràfica, la magnitud de les persones afectades i la jerarquia dels personatges implicats, entre d’altres. · Pautes de consum: - Consum individual - Les funcions estan lligades a la informació (temes públics) - És un mitjà minoritari i esta en descens des de l’aparició de la televisió. Tot i això hi ha un canvi de tendència gràcies a la premsa gratuïta, va invertir la caiguda de lectors. També es canvien els dissenys dels diaris per captar més lectors. I s’hi afegeixen els suplements i les promocions. · Finançament: és una combinació entre la venda d’exemplars i la publicitat. La publicitat tradicional; venda d’espais a marques i els classificats. Amb l’entrada d’Internet, aquests últims, han canviat. Els diaris gratuïts depenen totalment de la publicitat i són molt vulnerables en temps de crisis. Hi ha una caiguda de la inversió publicitària des del 2008. EL CINEMA Apareix a finals del s.XIX. Als EEUU es configura com una indústria, una fàbrica de somnis on cadascú hi té el seu roll. Es va configurar com un mitjà de masses. També se li assignaven funcions socials, per això els continguts estaven molt limitats. Amb l’arribada de la televisió hi va haver una disminució important de públic. La televisió estava a les llars i els hàbits i costums van canviar. Per això al cinema es van fer pel·lícules 11 panoràmiques i de color per diferenciar-se’n. Es passa a una autoregulació al llarg dels anys perquè passa a ser un mitjà minoritari. Característiques del cinema: · Pautes de consum: com mitjà minoritari els espectadors disminueixen però els ingressos aguanten per la pujada de preus. · Tres estadis (no són els mateixos que a la premsa): Producció, Distribució i Exhibició. - Producció: és una activitat molt cara, fan falta professionals, actors i materials. Per això hi ha importants barreres d’entrada. La inversió que es fa a una pel·lícula i la comercialitat estan relacionades. Un film es finança mitjançant la venda d’entrades, amb les finestres d’explotació com el DVD o les televisions, venda de merchandising i del product placement (publicitat dins la pel·lícula)i finalment amb les subvencions de diner públic (només a Europa). La major part dels ingressos es treuen de les finestres d’explotació, tot i que es continuen estrenant pel·lícules als cinemes perquè el seu èxit a taquilla marcarà les vendes posteriors. Per tots aquests motius les productores depenen tant de la distribució i l’exhibició. - Distribució: és una fase fonamental i marca o ajuda a que una pel·lícula tingui bons resultats. El que fan les distribuïdores és anar a les productores i comprar les pel·lícules. A partir d‘aquí en fan les còpies i escullen el nombre de cines on es projectarà. Una altra de les seves funcions és assegurar l’exhibició pactant horaris i setmanes. És una negociació ja que si una pel·lícula és d’èxit podrà posar-hi més condicions. Això explica el gran nombre de films americans. També s’encarreguen i decideixen la promoció i són els que paguen per la promoció, és un punt en el que cal invertir-hi molts diners. Per aquest motiu una pel·lícula gran la porta una gran distribuïdora ja que té més recursos. I finalment són els que també s’encarreguen d’organitzar les finestres d’explotació, per això tenen la clau de l’èxit d’un film. - Exhibició: en els darrers anys hi ha una tendència de multiplicació de pantalles. Hi ha hagut un augments dels multicines. Una estratègia que ho combina amb els centres comercials. També hi ha una tendència a la concentració de sales en poques mans. La concentració no afavoreix la diversitat i possibilitats. Com que cada vegada hi ha menys gent al cinemes busquen altres vies de finançament amb publicitat, crispetes i llaminadures. El preu de l’entrada es reparteix: primer l’exhibidor, desprès el distribuïdor que ho destina a promoció i còpies i per últim el productor, que en alguns casos pot ser que no cobri. - Canvis amb l’entrada de les tecnologies digitals: amb això es redueixen costos de producció (el cel·luloide és molt més car). Per tant una reducció del preu de còpia perquè es fa en digital, tot i que 12 per això cal que les sales s’adaptin al digital. Aquesta idea redueix les barreres d’entrada. Però si no canvien les estructures i les empreses això no es pot dur a terme. El domini del cinema nord-americà La quota de mercat és com es reparteixen els ingressos de les pel·lícules als països. El cinema europeu té una quota de pantalla més gran que una quota de mercat. Causes: [EEUU] · Mida: Mercat interior dins dels EEUU. Les pel·lícules americanes poden beneficiar-se d’economies d’escala importants. El país és molt gran i hi ha molt consum cinematogràfic. Més majors: la majoria d’ingressos han anat a parar a les grans majors nord-americanes. Això també implica la capacitat enorme de reinversió i de generar un flux continu de productes. · Estructura: Les majors s’han expandit verticalment: integració vertical. Totes elles tenen la seva pròpia distribuïdora tant en el seu propi mercat (EEUU) com en la majoria de mercats exteriors amb filials a altres mercats. Moltes també tenen sales de cinema. Això garanteix una distribució assegurada, l’eliminació d’intermediaris i la capacitat de publicitar i fer còpies i per tant el poder de negociació amb les exhibidores. [Europa] · Mida: mercat interior molt petit, és més aviat nacional. I per tant la quota de mercat serà molt baixa. No hi ha grans majors sinó productores petites. En general hi ha productores que només poden dur a terme un o dos projectes l’any. Atomització. · Estructura: Hi ha una separació d’estadis, ja que parlem de productes independents. Alguna productora gran de cada país té distribució però la majoria no. La raó de les subvencions són la supervivència d’aquestes productores. Si no hi ha quotes o subvencions el cinema no comercial no té moltes possibilitats de sobreviure. La importància de les coproduccions entre països europeus Aquestes pel·lícules tenen més possibilitats de tenir èxit perquè: · Acostumen a ser pel·lícules amb més recursos per la unió dels diners de les diferents productores i les subvencions que reben dels diferents països. · Els temes no són tant locals com les pel·lícules purament nacionals. No es nota tant la diferència cultural. · El càsting d’actors acostuma a ser millor en el sentit que es contracte estrelles de cinema. · Habitualment són en anglès, cosa que facilita les coses a nivell de mercat exterior. Altres intents de millorar el cinema europeu dins del mercat, a part de quotes, subvenions i coproduccions són els premis. Les raons són: crear un starsystem europeu, prestigiar el cinema del propi país i promocionar les pel·lícules. 15 - Tecnologia: satèl·lit, cable, TDT que responen a diferents organitzacions empresarials i a regulacions. - Continguts: distingir entre canals generalistes (audiències heterogènies, diversitat de gèneres i apel·lació de gustos minoritaris)o canals temàtics o especialitzats en un gènere o públic concret; infantils, esports, història... Inicialment la televisió neix com a generalista perquè hi havia molt pocs canals que van a un públic generalista. A mesura que apareixen nous canals no hi ha prou mercat per a tots, per aquest motiu es dediquen a un públic concret. El Narrowcasting és l’oposició al Broadcasting que són els canals temàtics i especialitzats. A mesura que augmenten els canals es fragmenten les audiències. Per aquest motiu es passa d’una idea de simultaneïtat a una elecció individual perquè ja no és té la idea de cohesió social. TEMA 5: L’IMPACTE D’INTERNET I LES NOVES TECNOLOGIES És l’aparició d’un nou mitjà. Té interès com a mitjà de comunicació a escala de tota la societat (no comunicació interpersonal). La seva aparició suposa una sèrie de canvis en els mitjans tradicionals. Característiques bàsiques: · Estructura horitzontal i descentralitzada. La comunicació no es desenvolupa com als mitjans tradicionals, té una estructura de xarxa en la que no hi ha centre i on tothom pot emetre i rebre continguts. · Mitjà transnacional, no té fronteres. Això tindrà conseqüències a nivell de regulació. · Gran capacitat d’emmagatzematge amb molts continguts de tot tipus (text, àudio, vídeo), cosa que permet integrar els altres mitjans. Per tant apareix per primer com un mitjà que pot desplaçar els altres. Breu història: Neix com un projecte conjunt entre el departament de defensa dels EEUU i les universitats. Al 1968/9 volen crear una xarxa que permeti el compartir i crear informació. Una en la que pogués viatjar la informació independentment de la xarxa, sense que la desaparició d’un node hi afectés. Neix com a ARPANET i augmenten el nombre d’universitats que s’hi afegeixen, per aquest motiu els militars ho abandonen. El desenvolupament el fan entre universitats i hackers i passa de xarxa tancada a oberta al 1991. S’obre a tota la societat i canvia. Apareix l’hipertext, http, html, www i els primers navegadors, interfície per facilitar- ne l’accés a la societat. És llavors quan apareix el concepte de societat de la informació fent referència a una democratització del coneixement, llibertat d’expressió global i sinònim de progrés. La web 2.0 són aquelles webs que es basen en plataformes comunes en les que hi ha aplicacions fàcils d’utilitzar que permeten la publicació de continguts. Tipus: · Blocs: es pot publicar articles i comentar, ja que amb la web 1.09 només s’hi llegeix. · Wikis: (Viquipèdia) permeten introduir informació i que fàcilment pugui ser editada. L’equivalent a 1.0 serien les enciclopèdies online. 16 · Tagging & Social bookmarking: són webs que permeten als usuaris marcar les pàgines com a favorites a nivell global, per després crear llistes. L’equivalent al web 1.0 són els portals. · Media Sharing Services: com Youtube, Flickr o SlideShare. Et permeten compartir continguts. L’equivalent a la web 1.0 serien els catàlegs d’imatges o vídeos. · Xarxes socials: Facebook, Myspace. · Sidicació i tecnologies de notificació: RSS, són subscricions a pàgines que t’avisen de les novetats. Formes de finançament · A través de publicitat, cedint l’espai. · Amb continguts o serveis de pagament · Venda de productes. Ex: Amazon. · Donacions Internet s’està convertint en un mitjà important per la publicitat tot i que esta concentrada en poques empreses com Google. Distribució de la inversió publicitària: Cercadors, anuncis explícits o els de Google a altres pàgines, classificats i als mails. El nou paper de l’usuari (web 2.0) Passa a ser de passiu a actiu, amb un consum actiu lligat a la interacció. · Pot crear continguts; debat de visibilitat i credibilitat. Si es creen continguts aquests són visibles a través de Google. Per tant es fa en un mitjà horitzontal on tothom crea continguts però hi ha unes institucions que donen una visibilitat o una altra. La credibilitat demana més competències. · Els usuaris adquireixen nous rolls com el de publicar i compartir, tant sigui continguts de caire personal o lligat als mitjans tradicionals. · Classificar i avaluar continguts, d’aquesta manera els usuaris tenen la capacitat de facilitar l’accés d’una pàgina a altres usuaris. Folksonomi és la gent que taxa, que avalua. · Capacitat de feedback, respondre i opinar, és molt més gran. Totes aquestes característiques tenen una important ressonància en els mitjans tradicionals. Diferències: Comunicació de masses -> canvis en la definició amb Internet: A gran escala -> Fragmentació del públic a la pràctica Unidireccional -> Bidireccional Impersonal -> Impersonal però personalitzable i adreçada a grups específics Organitzacions especialitzades i legitimades -> Tothom pot crear i publicar Relació asimètrica emissor/receptor -> Relació quasi simètrica emissor/receptor Missatges estandarditzats -> Missatges no estandarditzats Missatges com a productes comercials -> Igual, és la única que no canvia. 17 Hàbits de consum Els usuaris d’internet ja superen el 50% de la població en els països occidentals. Les causes per les quals molts usuaris no utilitzen Internet és per la falta d’informació sobre el mitjà. Altres factors són els econòmics o la falta d’interès. Tres eixos d’esquerda digital a Europa: Nord/Sud, Centre/Est i Oest, Zones urbanes/ Zones rurals. Perfil de l’usuari d’Internet: Home jove (16-34 anys) de classe mitjana/alta d’estudis superiors que viu en ciutats. El risc és el distanciament en els coneixements Regulació Hi ha un debat entre: · Postura llibertària (Manuel Castells) que es basa en no regular en absolut. Evitar el control i la vigilància. S’apel·la a la idea de llibertat amb hackers i universitaris, com al principi. Evitar l’ordenació i control per part d’Estats i empreses (Google, Youtube) · Necessitat de regular (Estats, UE) evitar així els perills de la llibertat absoluta. Tipus de regulació: · Formal amb dificultats de caràcter transnacional i d’estructura del mitjà. Lleis, comerç electrònic. Drets d’autor, regulació de pàgines que incitin a la bulímia, porongrafia infantil, nazisme. · Autoregulació amb uns principis d’actuació ètics: existeix l’Agènica de Qualitat d’Internet (IQUA) que va proposar un codi ètic. Hi ha una cooperació entre empresa i usuaris. · Filtres (autoprotecció) que els emissors etiquetin el seu contingut o filtres per a ordinadors. Desenvolupament de segells de qualitat (IQUA). L’impacte d’Internet en els mitjans tradicionals Hi ha una redistribució del temps d’oci: es dedica menys temps als mitjans tradicionals. Els joves, per exemple, ja passen més temps navegant per Internet que mirant la TV convencional. Ara bé, allò que canvia és a través de quins dispositius mirem els continguts dels mitjans tradicionals. Finalment s’estableix una complementarietat del consum d’Internet amb els mitjans tradicionals, ja que en el prime-time disminueix el consum d’Internet. Internet té la capacitat d’incloure tots els mitjans anteriors. *Seminari II d’Internet i sinèrgies+ 20 audiència més gran: d’aquesta manera es creen economies d’escala (les networks poden vendre l’espai publicitari a un preu molt més alt). · Networks: (ABC, CBS, NBC, Fox), Són empreses que es dediquen a produir continguts comprant drets d’emissió d’esports, programes. Aquests els organitzen a una graella i emeten a través de les estacions locals. No ofereixen una programació 24 hores sinó més aviat de prime-time o de matins (telenoveles). Tenen estacions de la seva propietat i es financen mitjançant les parts publicitàries que tenen als programes que emeten. L’altra font d’ingressos és la venda de drets d’emissió a estacions no afiliades o a altres països. · Sindicació: és un mercat alternatiu de distribució de continguts; són de producció aliena. Aquests si que es poden emetre quan es vulgui i acostumen as er remissions. Tot i que també creen programes. · Televisió per cable: distingir entre els canals de cable (MTV, CNN). Hi ha els operadors de cable que són les empreses que trien quins canals volen incloure a la seva plataforma per oferir-ho als seus clients. És sempre de pagament. Distingir entre - Paquets de cable bàsic: els usuaris paguen una quota per una sèrie de canals i es financen per part d’aquesta quota i per la publicitat. - PPV: (Pay per view)canals en els que s’ha de pagar una subscripció extra per veure-ho i no hi ha publicitat. Ex: HBO, Showtime. · (Satèl·lit poc desenvolupat) Organització de la televisió Producció -> ensamblatge -> Distribució -> (Accés condicional) Ex: Warner fa una sèrie -> La Fox la compra -> La estació la distribueix Per aquest motiu a nivell d’audiències hi ha una gran fragmentació, el màxim de share arriba al 9%. El cable en canvi s’emporta un 49% del total de share, tot i que es divideix en tota la multiplicitat de canals. Tot i això hi ha esdeveniments que arriben al 68% de share (Súperbowl). Organització de la RÀDIO Té un funcionament igual que la televisió amb Networks (CBS, ABC-Disney, Fox, Clear Channel, Cumulus, Citadel i la pública NPR). També hi ha les estacions que poden ser propietats de networks afiliades o independents. És el segon mitjà en penetració i en consum; un 77% escoltaven la ràdio diàriament al 2009. 21 Història de la ràdio i la televisió La ràdio neix al 1910-1927. S’introdueix com una telefonia sense fils. Primer hi havia els radioafeccionats que es volien comunicar. Quan acaba la Primera Guerra Mundial, 1920, hi ha les primeres emissions regulars d’una estació comercial. El govern va encarregar a General Electrics que construís aparells de ràdios per comercialitzar-los, a la vegada també es va crear una empresa per l’emissió de continguts. La primera visió de la ràdio s’entén com una empresa. Com que no hi havia regulació apareixen les primeres emissores comercials. Primers problemes: - Espectre radioelèctric limitat: moltes emissores s’interferien. - Perills potencials de la ràdio perquè era un mitjà que estava dins les cases amb audiència captiva (només es pot escoltar, s’emeti el que s’emeti). Es va arribar a la conclusió de que s’havia de regular. S’organitza el sector radiofònic (1927-1940). Hi havia molts interessos enfrontats. Es crea una llei reguladora: la Radio Act (1927): - La ràdio com a mitjà especial en la regulació, no es regula igual que la premsa i el cinema - Restringir el nombre d’emissores que hi podien haver en un territori; quantes poden emetre. - Restricció de qui pot emetre. És preferible poques emissores de qualitat professional que moltes i dolentes. (General public service stations vs. Propaganda stations). - Creació de la Federal Radio Comission, assigna les llicències i fa les regulacions. - La ràdio no es finançaria amb fons públics, ho haurà de fer amb publicitat. El resultat és un sistema d’emissores comercials d’abast local/regional portades per companyies privades finançades per anunciants i que (teòricament) han de combinar els programes comercials amb programes de servei públic. El naixement de les networks Neixen degut a la organització regional, ja que si es dan networks es creen com a empreses que poden arribar a una audiència nacional, es creen d’aquesta manera economies d’escala. Hi ha - La National Broadcasting Company (NBC, 1927) - La Columbia Broadcasting Company (CBS, 1928) - Mutual Broadcasting System (1934) que era una espècie de cooperativa que creava una xarxa d’emissores on podien intercanviar continguts entre elles. Més tard s’introdueix el Communications Act (1934) amb el qual es consolida el sistema nascut amb la Radio Act. I neix la Federal Communications Commission (FCC) substituint la Federal Radio Commission. Tot i el sistema inicial creat no es pot evitar que es formi un oligopoli entre la NBC i la CBS. 22 El naixement de la televisió (1940-1955) Al 1939 hi ha les primeres emissions a Nova York. Segueix la mateixa estructura i regulació que la ràdio mantenint també un oligopoli entre la NBC i la CBS, sumant-s’hi la ABC. Al principi la seva penetració va ser costosa degut als costos dels aparells. Per això les estacions es van veure necessitades d’afiliacions amb les networks. Noves regulacions a la dècada dels 40: · Limitacions a la propietat: Es crea la American Broadcasting Company (ABC, 1943) a partir de la regulació de que una empresa només pot tenir una network. Hi ha també limitacions al cross-ownership: una empresa en un mateix mercat no pot tenir una ràdio i una televisió. I les empreses de cinema, les majors, no podien entrar en el mercat televisiu. · Regulacions en els continguts: No es podia prohibir ni obligar però es recomanava. El que si que es podia fer era limitar els continguts en qüestió d’indecència i obscenitat. El Fairness Doctrine éss dona necessariament totes les veus a un tema polèmic per fomentar la neutralitat. Època daurada de les networks (1955-1970) Hi havia l’existència d’¡un oligopoli. Augmenta la competència entre les tres networks principals. Cada vegada tenen més beneficis i a la vegada menys competència. En aquesta època la FCC comença un període d’inactivitat i no regula l’oligopoli. Les tres comencen una dura competència i els programes que havien de tenir la funció de servei públic es marginen. La programació passa tota a l’entreteniment. El mateix passa a la ràdio. Als anys 60 hi ha una entrada important de programes gravats, quan abans tot era en directe pràcticament, i Hollywood entra el mtijà (producció), ja que n’agafen la ficció. També hi ha el naixement de la sindicació. Ràdio i Televisió pública Hi ha un cert desencant per la vocavió exclusivament comercial de les estacions i les networks. Hi van haver intents sense èxit a la dècada dels 50. Al 1967 es crea el Public Broadcasting Act que és la llei que marca la creació de la Corporation for Public Broadcasting i la creació de la NPR i la PBS (1969). Característiques de la PBS: Es finança amb un 20% de finançament públic on hi ha fons públics, els pagaments de les estacions i donacions privades. No hi ha publicitat. Les emissores que paguen són sense ànim de lucre, les que pertanyen a universitats. La PBS neix per educar i omplir el buit comercial, no per entretenir. Tenen programes infantils, educatius, documentals i culturals. Especialització i complementarietat. Per això el seu pes és molt limitat. (22% estacions educatives). 25 - Alt grau de professionalització periodística, tot i que no molt extremada, si que hi ha una certa instrumentalització. Països mediterranis Itàlia, Espanya, Portugal, França i Grècia. · Tipus de premsa: - Tradicionalment importància de la premsa de partit i d’opinió. Diaris com L’Unità, Il popolo, L’avanti, L’osservatore romano o L’Humanité i La Croix. - Com a particularitat és que no hi ha premsa popular. El poble consumeix premsa esportiva i del cor. - Poca presència de la premsa comercial neutral i apolítica. Premsa comercial marcada per l’actualitat política i ideologies (El País). - Alt grau de paral·lelisme polític; La Reppublica, L’independiente, Il Giornale (Berlusconi), Le Monde, Liberation(esquerres), Le Figaro, France-Soir (dretes). - Baixa professionalització periodística: hi ha implicació i compromís però també hi ha instrumentalització (s’utilitzen com a arma política i de crítica). Inexistència de codis ètics compartits. - La premsa com a mitjà minoritari: lligada a les elits socials (l’informar a tots ho fa la ràdio i la TV). Diferencies destacables entre homes i dones (consum molt desigual) i tirades petites. · Regulació: - Subvencions a la premsa (igual que al centre i nord Europa). Per protegir la diversitat externa i fomentar la premsa, ja que les tirades no són molt grans. - Combinació de la llibertat d’expressió amb la regulació d’allò que es pot dir: límits a les crítiques a les institucions. · Apunts històrics Hi ha un desenvolupament lent de la premsa degut a una aparició tardana i convulsa de la democràcia. La burgesia i els comerciants tenien un paper molt menor. Per això la premsa neix al voltant de l’aristocràcia. També degut al poc desenvolupament de la revolució industrial i l’economia de mercat que fa difícil fer grans tirades i la publicitat no s’hi acaba d’adherir. També, baix grau d’alfabetització. LA RÀDIO I LA TELEVISIÓ · 1920 – 1950: A Europa neixen públiques a mans de l’Estat. No hi ha televisions privades fins als anys 80. Raons per establir la RTV pública: - Tecnològiques: escassetat de freqüències (aquesta raó als EEUU serveix per donar-ho a les privades) 26 - Polítiques, socials i culturals: importància del seu impacte, centrar l’atenció, legitimar, crear opinió pública, influir en el poder electoral, valors. Per això calia assegurar un ús responsable de la RTV, preservant-la de les pressions del mercat. Als EEUU es confia amb l’empresa privada per funcions de servei públic. A Europa neix en un context on l’estat del benestar esta totalment desenvolupat. · Característiques RTV pública: - S’organitza a través d’ens i institucions públics autònoms. Són propietat de l’Estat amb certa autonomia dels governs; pública però autònoma. No marquen els continguts. - Monopoli: només les RTV públiques podien emetre. - Són d’àmbit nacional centralitzats que emeten a tot el país. - Finançats a través de fons públics amb un cànon: cada una de les llars que té RTV paguen uns diners a l’any per finançar-ho. Això es fa per garantir una certa autonomia i transparència. - Centralitzen totes les tasques: organismes que fan des de la producció fins a l’emissió i distribució. - El que guia l’actuació és la idea de servei públic (diferent a interès). Especifica les seves funcions i obligacions. · Concepte de Servei Públic: - Servei universal: que la RTV arribi a tota la població perquè és un dret dels ciutadans (Igualtat) - Programació generalista ha d’oferir de tot, oferta integral, diferents gèneres i gustos. Ha d’incorporar les funcions d’informar, educar i entretenir amb mateixes proporcions. Per així crear una opinió pública perquè els ciutadans puguin intervenir en la via política. Es produeix una comunicació vertical, Educar tant en coneixements i cultura com en valors. Per això hi ha un paper democratitzador (Diversitat). - Qualitat: evitar les pressions del mercat per fomentar-la. Ajuda a legitimar. Qualitat informativa i cultural. - Vehicular, subratllar la cohesió social i identitat nacional. Si tothom pot accedir als continguts es crea una cohesió. Promoció de la pròpia cultura per fomentar la identitat nacional (Cohesió, control i innovació) - Importància de la producció nacional, per això tenen grans estructures per poder tenir continguts propis. - Diversitat regional i lingüística que s’ha d’encabir. Tot i que amb un sol canal es limita. - A favor de l’autonomia política (Llibertat). Això s’ha creat perquè respongui a l’interès públic. · Qüestió de la independència política: Hi ha una certa tendència a la politització. Mitjans llaminers. 27 Formes d’organització que afecten al grau d’independència, com s’organitzen les direccions i organs de la RTV. Segons la configuració hi ha més o menys dependència política. - Model governamental: no garanteix la independència política. Els Governs tenen un gran poder sobre els mitjans públics. Per exemple, a França o Itàlia el partit que guanya escull qui dirigeix la RTV pública. Cada canvi de govern hi ha un canvi de dirigent, perquè la RTV i la política vagin dins d’una mateixa línia. Això porta a la instrumentalització. - Model professional: es troba al Regne Unit. Consisteix en que l’autonomia de la RTV la garanteixen els membres dels òrgans de direcció dels ens que són gent amb perfils professionals. La RTV pren decisions amb independència de la política. A cada canvi de legislació es reuneixen per introduir o no nous canvis, coses que es contrasten amb universitats i experts. - Model parlamentari: les persones que dirigeixen la RTV si que tenen vincles polítics i no tant professionals. Tot i que es reparteix el poder en diferents partits polítics perquè hi hagi representació i neutralitat. - Model cívic o corporatiu: es combina normalment amb el parlamentari. Té una independència garantida per la incorporació de representats polítics, de diferents grups socials, universitats, associacions, espectadors... No hi ha cap model únicament cívic. · 1960 -1980: Es comencen a introduir canvis que afecten a totes els països europeus que comencen a formar un altre perfil: - Aparició de nous canals públics (regions/minories). D’un o dos canals per país es passa a tres. Són canals amb un caràcter molt diferent sent regionals. Ex: TVE a Catalunya. O sent de minories de tipus més culturals o educatius. - Introducció de la publicitat: com a forma complementària per finançar els canals públics. Amb l’augment de canals no es té suficients diners, tot i que en alguns països hi entra molt limitada. Això no equival a una major comercialitat. - La fi del monopoli públic: l’entrada de nous canals privats (cap als anys 80) que són propietats d’empreses i neixen amb l’objectiu de fer diners. Dos models de canals privats: - Canals privats com a ampliació del SP: molt regulats i limitats, ja que s’entenen com una ampliació no com una empresa de fer diners. Es pot fer compatible les dues idees. Estan regulats per la propietat de les llicències i pels continguts. Han de tenir un mínim de programació informativa i uns límits en la publicitat. - Privatització salvatge: països on no es posen límits a les TV privades. Es poden posar límits però aquests no es controlen. 30 - Cohesió social i identitat nacional: És important, sobretot en els primers anys de la RTV, hi havia molta desigualtat. És una funció que s’atribueix directament als mitjans. - Producció nacional: tenen grans estructures per poder produir els seus propis continguts. - Control per part dels ciutadans - Autonomia política: té a veure amb la llibertat d’acció i amb la qualitat informativa. Tot i que hi ha una certa tendència a la politització. - Diversitat: regional i lingüística, de cultures, religions. Un únic canal pot tenir diversitat però serà limitat - Funcions econòmiques Casos particulars: · Regne Unit: La televisió pública és la BBC (Brithish Broadcasting Corporation) i és de les primeres en aparèixer. Habitualment aquesta es pren com a model a seguir pels seus objectius i continguts. - Finançada per un cànon que paga cada llar i no té publicitat. Tot i que tenen importants ingressos per la venda de productes que li permet tenir bons recursos i un finançament suficient. - Autonomia política i professional (n’és un referent). Els òrgans de govern són perfils purament professionals tot i que una part esta nombrada pel Parlament. Hi ha molts filtres i regulacions per garantir aquesta autonomia. - Cada X anys es fa una llei que intenta guiar el camí de la BBC fent-se enquestes i estudis previs (Royal Charter). Esta organitzada amb el BBC Trust que parla amb els espectadors i organismes per comprovar que segueix un bon camí. Llavors hi ha un consell executiu (Executive broad) que s’encarrega del dia a dia. La RTV privada és la ITV (Independent TV) apareix al 1955. Es volia més pluralisme. Es va introduir un canal comercial abans d’un segon canal públic. - Finançat per la publicitat. Servei televisiu portat per empreses privades. - Neix com a regional i divideix el país en 14 regions i Londres en 2. Va deixar a cada regió una empresa diferent, aconseguint, d’aquesta manera, diversitat. Combina la programació regional amb la Estatal compartida. - Es considera com una alternativa al Servei Públic amb obligacions i límits de programació Per assegurar d’aquesta manera la diversitat. - Regulat per una autoritat independent (OFCOM), institució creada pel Govern amb certa autonomia per assegurar la neutralitat política. Tot i això la població es va queixar de la programació superficial d’aquest canal i es va crear la BBC2 (1964) com a canal de caire cultural. 31 - 1984 neix Channel 4, segon canal privat i comercial. Es crea per introduir més diversitat. El seu objectiu és fer programes innovadors i cobrir els gustos minoritaris, especialment els dels joves. A la vegada promocionar i enfortir la producció independent, té prohibit produir programes propis, ha de col·laborar amb productores independents. Al principi estava finançat per la ITV fins que va començar a autofinançar-se. - 1994 neix Channel 5 amb obligacions de servei públic de caire més informatiu. - Anys 90 neix el satèl·lit (BskyB) i cable. Sense obligacions i creant una forta fragmentació d’audiències. Actualment la programació del Regne Unit s’ha mantingut bastant estable. La BBC té una gran legitimitat entre el públic i es manté forta amb recursos econòmics, legitimitat i audiències. Els problemes (econòmics) són dels operadors privats a l’hora de dur a terme les seves obligacions de servei públic, per aquest motiu la OFCOM els ha rebaixat algunes obligacions. El poble però esta a favor de la seva funció de servei públic. · Alemanya El seu sistema té molt a veure amb el Tercer Reich on la ràdio estava molt determinada pel poder polític. Van decidir que cada lander tingués la seva ràdio pròpia i no una ràdio centralitzada. A l’any 50 s’uneixen en xarxa i creen la ARD (organisme que més tard crearà la televisió). - 1954: ARD funda un canal de televisió - Estructura regional: cada land proporciona continguts per a ser vistos en tot el país. - Barreja entre model parlamentari i cívic: representats polítics assignats de sindicats d’espectadors i grups socials. - 1963: es crea el canal ZDF (públic) - Ens públic i independent (diferent de l’ARD) - Canal d’àmbit nacional (centralitzat) - Model parlamentari i cívic/corporatiu (independència) - 1964: Tercer canal públic ARD3 del tipus regional i depèn de ARD Tots els canals estan finançats per un cànon anual (300€) i per una part de publicitat, tot i que és limitada (només 20 minuts al dia i sense en prime-time i diumenges). Per això amb l’aparició de les privades no pateixen socialment i mantenen la seva legitimitat i identitat. Els canals privats eren molt reticents (no es volien). Tot i que es creen els canals privats de RTL 1 i 2, Sat 1 i ProSieben. Aquesta van començar les seves emissions via satèl·lit des de Luxemburg on no hi havia regulacions. Són canals amb certes obligacions controlats per una autoritat independent. 32 · Itàlia: La televisió pública és la RAI (1, 2 i 3)i esta fortament controlada pel govern sense garanties d’independència. Cada un dels tres canals esta dominat pels tres partits polítics majoritaris (democristians, socialistes i comunistes). Sistema governamental. A mitjans dels 70 el Tribunal Constitucional autoritza els canals locals, per garantir la diversitat i s’han de regular però no es fa fins als 90. Per això en neixen molt de manera lliure i tots són privats. Es van començar a unir amb xarxes fent canals nacionals i més diners. Deixant així tres canals nacionals (Rette 4, Canal 5 i Italia 1) a mans d’editorials. Al cap d’uns anys Berlusconi amb Mediaset (la seva empresa) els compra. I quan aquest arriba al govern crea una llei que legitima aquest sistema (1990), sense límits ni regulacions ni obligacions. · França: Hi ha poques garanties que assegurin independència política per part del govern. RTV pública: - Abans dels 80 sistema televisiu de tres canals governamentals; France 1, 2 (cultural) i France 3 (regional). Tenen poca independència. - Intent d’augmentar la independència al 1983 amb la creació d’una autoritat reguladora independent CSA (Consell Superior de l’Audiovisual). Tot i que aquesta esta molt dominada i polititzada - Finançada per un cànon de les altres televisions i de la població i amb publicitat (amb pocs límits) RTV privada: - 1981: es crea una llei per introduir 2 canals privats en obert (La Cinq, M6) i un de pagament (Canal +) - 1986: France 1 es privatitza (TF1) amb conseqüències per la televisió pública molt dolentes. Ja que era el canal amb més audiència. La televisió pública queda debilitada i la Cinq ha de tancar. El CINEMA El cinema europeu feble enfront a EEUU (veure tema 4). Amb casos excepecionals com França amb un potent mercat interior i el Regne Unit amb mercats exteriors, ja que coprodueix molt amb EUA. Respostes europees al domini de l’audiovisual nord-americà per tal de fomentar el cinema europeu: - Mesures proteccionistes amb quotes: mínims de sessions de pel·lícules nacionals i europees. - Suport de subvencions, i facilitat per aconseguir crèdits. Obligació de que les televisions s’hi impliquin. Programa de subvencions MEDIA per a cinema, documentals i animació. També els Europa Cinemas: subvencions a cinemes a canvi de programar uns mínims de pel·lícules europees. - El concepte d’Excepció cultural: serveix per legitimar i justificar la creació d’un espai europeu de l’audiovisual, afavorint les coproduccions i els mercats exteriors. 35 · Conseqüències per la TVE: - Pèrdua d’audiència - Pèrdua d’ingressos publicitaris - Estratègia d’identificació. La programació competeix amb les privades. · Ruïna financera perquè depenia de la publicitat i amb l’entrada dels canals privats li entra una forta competència · Deute: en comptes de que el Govern li doni diners ha de demanar diners als bancs - Crisi d’identitat i legitimitat. La conseqüència de l’ importància del Servei Públic decau. · La TDT: - Apagada analògica a l’abril del 2010 - 1999: Projecte fallit: es volia fer canals en obert més pagament (Quiero TV). Però no té èxit. - 2004: nou projecte - Dos canals nous: Veo(Unidad editorial, Mundo i Marca) i Net TV (Vocento, ABC). Les van crear el govern del PP per la TDT. - 2006: dos canals en analògic: Cuatro i La Sexta (PSOE). Les llicències les dona el Govern i es polititza la televisió. - Canals autonòmics públics i privats - Canals locals públics i privats (fi del caos organitzatiu). S’aprofita l’entrada de la TDT per organitzar el sector. Al final queda una TDT gratuïta finançada per la publicitat. - > Problemes: - Fragmentació de l’audiència i menys publicitat. - Problemes econòmics (és viable?) - TDT de pagament des de l’estiu de 2009. Canals privats que puguin emetre en règim de pagament com Gol TV que prové de la Sexta. - Fusions (canvi dels límits de la propietat de les televisions privades). Una mateixa empresa pugui tenir accions a més d’un canal amb el límit de que la suma de canals no acumuli més del 27% del share. - Davant d’aquest context es va a parar a una programació de baix cost. Amb redifusions... · La reforma de RTVE: Entra en crisi absoluta i en un procés de deslegitimitat . Esta molt endeutada. Amb el govern del PP hi va haver una instrumentalització continua. 36 - 2004 es crea l’informe del Consell de savis, format per una comissió d’universitaris i professionals (no polítics). Que a partir dels dèficits proposa: - Retorn al Servei Públic. - Descentralització amb els centres territorials. - Autonomia real respecte al Govern. Introduint mecanismes que ho garanteixin. - Millora del finançament públic, limiten el pes de la publicitat. - Informe de la SEPI encarregat pel Govern com si es tractés d’una empresa privada. S’hi deia: - Estructura massa burocràtica - No s’optimitzen els ingressos - Centres territorials massa cars - Departament comercial no influeix prou en la programació. - Proposen reduir plantilla, augmentar la publicitat i tancar centres territorials. - 2006: Reforma legal de RTVE (rebaixes respecte l’informe del consell de savis) - Mandats marc s’estableixen valors a seguir en 9 anys, per sota hi ha els contractes programa que es revisen cada tres anys. També introdueixen el pressupost. - Millores per més autonomia política, tot i que no són molt reals. Continua sent el Parlament qui escull el consell d’administració. Tot i que ara els mandats són de 6 anys i no coincideixen amb els canvis polítics. - Més pressupostos públics. - Fomentar la descentralització amb més connexions als centres territorials. - Incentivar la producció pròpia. - 2006: pla de sanejament de RTVE: on es prejubila gent seguint una mica les idees de la SEPI. Afecta als centres territorials i perill de Radio 4. - 2009: Reforma finançament RTVE: - Sense publicitat des de gener de 2010. UTECA (de les privades) pressionava perquè això passés. Es va agafar la idea de França tot i que allà ho van fer de forma escalonada. - Ingressos alternatius (impugnat per la UE) extrets dels operadors de TV privada i de telecomunicacions en general. La RTVE disposa de 1200M€ anuals. - També s’introdueixen limitacions en els continguts de TVE cosa que beneficia a UTECA, es limiten els diners a l’hora de comprar drets esportius. I això era important per les funcions de cohesió i espai comú. També perjudica a FORTA. - 2010: Llei General de la Comunicació Audiovisual 37 - Es crearà una autoritat independent a nivell estatal: el Consell Estatal de Mitjans Audiovisuals que controlarà la RTVE per que compleixi les obligacions, també serà qui donarà llicències cosa que evitarà casos com el de Cuatro i La Sexta. En principi ho han de portar professionals. - Es mantenen les poques obligacions per a les televisions privades: - Obligacions directiva TSF: quotes producció europea, límits publicitat - Obligació a invertir en cinema, animació, telefims i sèries europees. · Televisió: satèl·lit, cable, Internet. - Modalitats de TV liberalitzades: activitat lliure (no SP) - Sense necessitat de llicències La RÀDIO · Des dels anys 80 s’han multiplicat les emissores, tant a nivell estatal, autonòmic com local, a partir de 1999. · Importància de la ràdio temàtica (musical) i descens de la ràdio generalista. · Dins la ràdio generalista hi ha el domini de tres emissores estatals: SER (Prisa), Onda Cero (Grupo Antena 3) i la COPE. · Poc pes de la ràdio pública estatal (RNE) · Ràdio temàtica: importància de Los 40 Principales (Prisa) i Cadena Dial (Prisa). Tot i que hi ha una forta fragmentació. La PREMSA Espanya encaixa amb el model mediterrani: - Domini dels diaris comercials (informatius-interpretatius), però amb un alt grau de paral·lelisme polític. La premsa política sempre hi ha tingut molta importància. - Paper destacat de la premsa esportiva i del cor (enlloc de tabloides) - Instrumentalització de la premsa - Poca penetració de la premsa Al 1967 hi va haver la primera publicació regular. Es va desenvolupar en el segle XVIII. Al 1812 amb a Constitució de Cádiz hi ha llibertat de premsa i l’aparició de la premsa política, que es converteix en majoritària fins el Franquisme. Llavors hi ha dificultats per aconseguir i mantenir la llibertat de premsa degut a la censura. A finals del S.XIX premsa comercial, que acabarà dominant el mercat però mai serà de masses degut a l’analfabetisme i a la falta de mercat publicitari. Apareix La Vanguardia, Las Provincias, La Voz de Galicia, ABC. Amb la democràcia hi ha nous diaris com El País, El Mundo, La Razón.