Psicologia del denenvolupament, Apuntes de Psicología del Desarrollo

¡Descarga Psicologia del denenvolupament y más Apuntes en PDF de Psicología del Desarrollo solo en Docsity! PSICOLOGIA DEL DESENVOLUPAME NT Ariadna CASAS i DOT 1r curs d’Educació Social Professora: Maria Núria Padrós Facultat d’Educació - Universitat de Vic Vic, gener de 2013 SUMARI 1 Les grans orientacions teòriques de la psicologia evolutiva........ 3 1.1 El model conductista o mecanicista............................................. 4 1.2 El model innetista o organicista................................................... 5 1.3 El model del cicle vital o life-span................................................ 6 2 El desenvolupament durant la infància........................................ 7 2.1 Desenvolupament dels processos psicològics bàsics .................. 7 2.2 El desenvolupament psicomotor.................................................. 14 2.3 El desenvolupament socioefectiu................................................ 14 2.3.1 Les relacions amb els “pares”..................................................... 15 2.3.2 Les relacions amb els germans.................................................... 22 2.3.2.1 Canvis en l’arribada d’un germà petit a casa.................... 23 2.3.3 La relació amb els avis................................................................ 24 2.3.4 La relació amb les amistats........................................................ 25 2.4 El desenvolupament cognitiu....................................................... 28 2.4.1 Estadi Sensoriomotor (0-2 anys)................................................. 28 2.4.2 Estadi Preoperatiu (2-7 anys)...................................................... 29 2.4.3 Estadi de les Operacions concretes (7-12 anys)......................... 31 3 L’adolescència ............................................................................ 34 3.1 El desenvolupament cognitiu....................................................... 35 3.1.1 Estadi de les Operacions formals (12-18 anys)........................... 35 3.2 Diferencies entre pares i mares................................................... 38 3.3 Els germans................................................................................. 39 3.4 Els avis i les àvies........................................................................ 40 Avantatge: • Aprenem a partir de les experiències. • Som qui som gràcies a l’educació. Inconvenients: • Generalitza molt la influència de l’entorn en el desenvolupament. • Si tot el desenvolupament que adquirim és a partir de les experiències de la vida, els educadors no pinten res. • Creuen que les persones no són lliures, és a dir, que no hi ha voluntat pròpia perquè no és innat. 1.. El model innetista o organicista Aquest model es basa en que les persones, quan naixem, tenim unes característiques innates i a mesura que anem creixent, creixement evolutiu, ens anem desenvolupant. El procés evolutiu té per objectiu arribar al punt màxim de desenvolupament, el qual, finalitza a l’edat adulta. És per això que el període de desenvolupament es porta a terme durant la infantesa i l’adolescència. A més, les experiències negatives condi-cionen el nostre desenvolupament evolutiu. Els autors més destacats d’aquest corrent són Freud i Piaget. La relació entre el desenvolupament i l’educació F 0E 0 el desenvolupament influeix en l’educació, ja que segons l’edat en que es trobi la persona, aquesta podrà assolir, o no, els objectius mercats en l’època evolutiva. Per tant, el desenvolupament determina que podem i que no podem aprendre. Avantatges: • Creu que hi ha un patró comú de desenvolupament per a tota la humanitat. Inconvenients: • Dona poc pes a l’educació. • Volen fer persones iguales. • L’entorn i l’educació no influeix en el nostre desenvolupament. 2.. El model del cicle vital o life-span Aquest model apareix a finals dels anys setanta, com a reacció als models conductista i innatista. A més, el cicle vital està determinat per aspectes innats, l’entorn social i la cultura. També diu que aprenem durant tota la vida, és a dir, des de que naixem fins que ens morim, tot i que al principi hi ha més guanys que pèrdues. Els canvis que es vagin produint a l’entorn, a cada persona els afectarà d’una manera diferent. Un dels autors més destacats d’aquest model és Baltes. La relació entre el desenvolupament i l’educació F 0E 0 el desenvolupament i l’educació s’influeixen mútuament, ja que a mida que anem creixent anem adquirint coneixe-ment. Avantatges: • Adquirim coneixement des de que naixem fins que morim. • Tenim idees innates. • Els canvis que es produeixin a l’entorn, a cada persona, l’afectarà d’una manera diferent. • Sentit optimista encara que hi hagin pèrdues i guanys. Inconvenients: • No tothom arribarà al mateix grau de desenvolupament. 2. El desenvolupament durant la infància 1.2.. Desenvolupament dels processos psicològics bàsics Els processos psicològics bàsics són la percepció, l’atenció i la memòria. • LA PERCEPCIÓ La percepció, que l’obtenim gràcies als sentits, ens permet tenir informació de l’entorn i personal. La informació que recollim és bruta, és a dir, no està ordenada ni proce-ssada; per tant, després d’obtenir- la s’ha d’ordenar per tal de poder dinar-li un signifi-cat. Els sentits aboquen la informació al cervell i, aquest, fa el procés d’ordenació d’idees. Normalment, la informació ordenada queda simplificada. Aquesta simplificació pot ser positiva o negativa, ja que a vegades podem ser menys creatius i ens dificulta canviar de punt de vista. Els primers anys, la majoria d’autors i autores, coincideixen que el tacte és molt important per realitzar el desenvolupament de la intel·ligència. Pel que fa el sentit del gust, sembla a ser que ja venim determinats, des d’abans de néixer, que ens agradarà el dolç per sobre d’altres gustos. Això és degut a que la llet materna tendeix a ser dolça. La reacció dels nadons, en provar el gust amarg, és escopir. A més, els aliments que ha ingerit més la mare, durant l’embaràs, són els que en un principi, ens agradaran més. A part, de petits, som capaços de distingir la llet de la mare amb altres llets i, la que agrada més, és la de la nostra mare. L’olfacte, quan naixem, està completament desenvolupat i ens atrauen les mateixes olors que els grans – la de maduixa, vainilla, xocolata... – i, en les pudors, posem males cares. Al cap de tres o quatre mesos, si les mares han donat de mamar els seus fills, aquests són capaços de distingir l’olor de la seva mare. Els psicòlegs han arribat a la conclusió que totes aquestes característiques innates que tenen els nadons, és degut a que venim preparats perquè ens agradin les altres persones. Si algun nadó no pot desenvolupar un sentit (la vista perquè és sec, l’oïda perquè és sord...) tindrà els altres sentits més desenvolupats. • L’ATENCIÓ L’atenció està molt lligada a la percepció. Els psicòlegs la defineixen com el mecanisme que guia la nostra percepció, amb l’objectiu de seleccionar quins seran els estímuls, que el nostre cervell, acabarà filtrant i percebent. Existeixen molts tipus d’atenció: • La focalitzada F 0E 0 l’atenció que voluntàriament posem en un estímul determinat. • La inconscient F 0E 0 no som conscients que estem fent un esforç per veure una cosa i, a més, no es produeix esgotament. • La dividida F 0E 0 som capaços d’escoltar a la professora que ens parla i, al mateix temps, el del costat que ens explica una cosa. Amb els anys, la nostra atenció millora, sobretot, en temps de concentració. Per això, els nens petits no presten tanta atenció a un estímul com les persones adultes. El temps de concentració és important per tal de poder retenir i processar més informació. Normalment, més temps de concentració equival a més aprenentatge. A mesura que van passant els anys, la nostra atenció millora en control, és a dir, som capaços de concentrar-nos en les coses importants, no en allò que no ho és. Per això, quan passa una mosca, un nen es distreu. L’atenció adulta és més flexible que la d’un nadó. Per guanyar-ne la capacitat, és millorant la planificació. Com millor ens organitzem més capacitat d’atenció tindrem. • LA MEMÒRIA La memòria és una espècie de magatzem o si van acumulant dades i informacions de manera molt passiva. És un procés actiu que està molt relacionat amb la intel·ligència i amb les capacitats d’aprenentatge, ja que en permet adquirir i contenir coneixements de tot tipus. La memòria està lligada amb la capacitat de percepció i d’atenció i, ja que els nostres sentits recullen la informació; la nostra atenció filtra la informació i, una vegada la aquesta ha passat el filtre de l’atenció, en un primer moment, es guarda en una memòria sensorial. Aquesta memòria té dues característiques bàsiques: • Inconscient • Breu Aquesta informació sol passar a un segon tipus, conegut com la memòria a curt termini. En aquest cas, la memòria a curt termini, a diferència de la sensorial, és una memòria conscient, però també és breu (1/2 minut), a menys que féssim servir una tècnica per que duri. Exemple F 0E 0 repetir una vegada i una altre la informació (número de telèfon) A vegades pot passar a ser una memòria a llarg termini, però alhora és inconscient, és a dir, no som capaços d’adonar-nos que tenim aquesta memòria. Exemple F 0E 0 ens pregunten quin és el primer record que tenim de la infància, la memòria es trasllada a curt termini Els experts també diuen que la capacitat de recordar la memòria a llarg termini és infinita. En canvi, a curt termini és finita, ja que no podem emmagatzemar gaire informació. La informació a llarg termini no s’esborra mai. A vegades no som capaços de recordar una informació que tenim a la memòria a llarg termini (records de la vida), no és perquè aquesta informació se’ns hagi esborrat, sinó que és degut a que no sabem on l’hem emmagatzemat. Al període de la infantesa s’estudia com van evolucionant les nostres relacions amb les persones, com aprenem a relacionar-nos, com aquestes van canviant al llarg de la nostra vida... Aquest àmbit de desenvolupament s’estudia a partir de: • Les relacions amb la família F 0E 0 infant/pares, infant/germans i infant/ avis • Les relacions amb les amistats 1.3.. Les relacions amb els “pares” Parlem de pares, però en realitat ens referim a les persones que ens han criat, no necessàriament ha de ser el pare o la mare biològica, sinó les persones que ens han donat l’efecte i la seguretat pel nostre desenvolupament. Un dels aspectes que s’ha estudiat més, és el que anomenem vincle efectiu i, els autors i autores que han estudiat el tema, ens diuen que és el llaç emocional que es crea entre el nadó i els “pares”. Aquest apareix de manera innata al nadó i, es crea un vincle emocional que manté unides les persones més enllà del temps i l’espai. Gràcies aquest, per molt lluny que estiguem dels nostres “pares”, sempre sentirem que estem a prop d’ells. A més, el vincle efectiu és útil per tal d’assegurar la supervivència del nadó. Més enllà de la supervivència, els estudis també corroboren que el vincle efectiu ens acaba donant seguretat i confiança; mentre que no tenir-lo, ens provoca angoixa i ansietat. Si aquesta relació és positiva ens obrirem al món, confiarem amb la gent, etc,. En canvi, si és negativa passarà tot el contrari, és a dir, no ens obrirem al món, desconfiarem de les persones... “Per estimar als altres, abans ens han d’haver estimat” El vincle afectiu dura al llarg de la nostra vida, però bàsicament es desenvolupa al llarg dels dos primers anys de vida. Variacions del vincle afectiu: Els tres primers mesos no som capaços de diferenciar a les persones que ens cuiden de la resta de persones. Entre els tres i set mesos, aquest fet varia, és a dir, a partir d’aquest període, els nadons comencen a reconèixer a les persones que, habitualment, el cuiden. Els estudis afirmen que el nadó els somriu més, es tranquil·litza si l’agafen quan plora, vocalitzen més... A partir d’aquestes conductes, es considera que el vincle es comença a crear, però encara no està establert del tot, ja que encara no rebutja a les persones estranyes. Per crear aquest vincle amb el nadó és molt important interaccionar amb ell, és a dir, jugar-hi, somriure’l, imitar-lo, etc,. A partir dels vuit-nou mesos de vida és quan s’estableix del tot el vincle afectiu entre les persones i el nadó. És a partir d’aquest moment, quan el nadó, mostra amb qui vol estar. Alhora de separar-lo del pare o de la mare, sorgeix l’ansietat. A més, rebutja a les persones desconegudes. Però tot això no es produeix amb tots els nadons per igual, ja que alguns estaran acostumats amb relacionar-se amb moltes persones. Normalment, no reaccionen de la mateixa manera si estan amb nens o dones, ja que l’home és el desconegut que els fa més por. No és fins als divuit mesos quan tot això comença a canviar, ja que les habilitats psicomotrius es comencen a desenvolupar (caminar, parlar, la intel·ligència...) i, per tant, comencen a ser més independents. En moments de tristesa o de malalties, es torna a activar, ja que demanarà l’ajuda als pares i mostrarà la necessitat de tornar estar amb ells. A mesura que anem creixent, aprenem a ser més independents. La separació dels pares, per a ells és un fet amenaçador, i dura tota la infantesa. És una experiència molt dura i s’han estudiat quines són les conductes més habituals davant d’aquest fet. Però hem de tenir en compte que cada nen/a és diferent i, que per tant, cadascú reaccionarà d’una manera diferent. Les fases i conductes que passen els nens i nenes separats dels seus pares, són les següents: 1. Fase de protesta Aquesta fase sol durar des de unes hores, fins a una setmana. S’inicia quan el nen o la nena s’adona que l’han separat dels seus pares i mostra moltes conductes d’ansietat, comença a plorar i busca els cuidadors. Aquesta ansietat li pot provocar vòmits, el rebuig del menjar o, algunes conductes regressives, és a dir, conductes que es duen a terme en edats anteriors i, normalment, rebutja l’ajuda dels nous cuidadors. Si els cuidadors apareixen en aquesta fase, la conducta típica dels nadons és corre cap a ells i controlar que no tornin a marxar. En canvi, si això no és així, es passa en una segona fase. 2. Fase d’ambiculació Sol durar entre una setmana fins a un mes de la separació. El nen o la nena semblen haver perdut l’esperança de que tornin els seus pares, per tant, el nadó s’ha calmat, però encara es mostren alguns símptomes d’ansietat. La relació amb els cuidadors és equivalent, és a dir, a vegades accepten l’ajuda, però hi ha moments que la torna a rebutjar. Si en aquesta etapa, els cuidadors tornen, en nen/a es pot mostrar absent, com si inconscientment els hi recrimines la seva absència. Però si malgrat tot la separació continua, es passa a una altre fase. 1. Famílies democràtiques F 0E 0 famílies que tenen un alt grau de comunicació i afecte i un alt grau d’exigència i control. Per una banda, la relació que s’estableix entre pares i fills és propera, hi ha molt d’afecte, s’expliquen les normes, es posen reptes als nens i nenes, adequats a la seva edat i, aquests els han de superar, ja que els pares creuen en les seves possibilitats, però si no els superen no passa res. 2. Famílies permissives F 0E 0 famílies que tenen un alt grau de comunicació i afecte, però el control i les exigències són baixes. El seu estil educatiu està basat en una molt bona comunicació, però els pares tenen poca exigència i control sobre els fills, per tant, primer es mira pels desitjos del nen. A més, com que no se’ls exigeix massa, es crea com una sobreprotecció. 3. Famílies autoritàries F 0E 0 famílies que exigeixen i controlen molt els seus fill, però que pel contrari, tenen una baixa comunicació i afecte. La comunicació entre pares i fills no és gaire bona, els pares no han sabut mostrar l’afecte als seus fills i, per tant, ells amb els pares tampoc. A més, els pares han establert moltes normes i moltes exigències i, si el fill no se’n surt, li retreuen i li estableixen càstigs excessius. 4. Famílies indiferents/negligents F 0E 0 famílies amb un baix control i poques exigències i un baix afecte i comunicació. Les relacions no són properes, no són gaire càlides... no hi ha comunicació ni control. A vegades s’utilitza el càstig d’una forma incoherent i excessiva. Normalment, són famílies maltractadores i abusadores. EFECTES QUE ES PRODUEIXEN SOBRE ELS NENS/ES 1. Nens/es de famílies democràtiques F 0 E 0 des del nostre punt de vista, totes les famílies voldrien tenir aquests fills. Tenen una autoestima més elevada; millor autocontrol de la seva conducta i de les seves emocions; davant les noves situacions, s’hi afrontaran amb més confiança i seguretat; davant dels sistema (les normes) són les persones que persisteixen més, és a dir, creuen en unes normes per poder conviure, però si una norma no els hi està bé, creuen que s’ha de poder modificar. 2. Nens/es de famílies permissives F 0E 0 A primera vista són els més alegres i més vitals, però en general, solen ser persones més immadures. La seva autoestima se situa en un punt intermig, no solen tenir dificultats per començar relacions socials, la seva dificultat és mantenir-les. Son persones amb poc autocontrol i davant del problemes, es rendeixen molt fàcilment. Persones amb poca tolerància a la frustració. 3. Nens/es de famílies autoritàries F 0E 0 solen ser persones insegures de si mateixes, amb una autoestima molt baixa, obedients quan hi ha l’autoritat, però quan no hi és es produeix un descontrol. Tanmateix diuen que solen ser menys hàbils amb les relacions socials i, davant dels problemes, no es rendeixen fàcilment, però a vegades poden tindre problemes amb la inseguretat que pareixen. 4. Nens/es de famílies indiferents/negligents F 0E 0 solen ser persones amb una autoestima molt baixa i amb bastants problemes d’identitat personal; són poc sensibles a les necessitats dels altres, ja que ells no han rebut aquesta sensibilitat; els costa molt complir les normes socials i solen ser molt vulnerables, tot i que en un primer moment no ho mostrin. La teoria proposada per la Sra. Baumrind ha rebut algunes crítiques, ja que es considera que és una visió molt determinista. 1.4.. Les relacions amb els germans Els primers que es van dedicar a estudiar aquest àmbit, van ser els psicoanalistes. Les primeres versions deien que gràcies a la relació entre germans, teníem un canal per expressar el nostre odi. Froyd considerava que la relació entre germans era rivalitat. Actualment, l’actuació entre germans es coneix amb el nom d’ambivalència, és a dir, un sentiment d’amor-odi. Aquest sentiment provoca que en determinats moments, es creï un vincle molt fort entre germans i en altres moments, es produeix un sentiment de ràbia. A més, no totes les relacions entre germans són iguals. VARIABLES QUE CONDICIONEN EN LES RELACIONS ENTRE GERMANS: pares treballen. A més, a vegades se’ls sobre carrega i se’ls hi dona la funció d’educar els seus nets. Aquest fet pot ser un aspecte negatiu, ja que es pot crear un vincle tant fort, entre els nets i els avis, que a vegades, els pares els hi costa més entrar. 1.6.. La relació amb les amistats Les relacions amb els amics són més importants el l’etapa de l’adolescència que no pas durant la infantesa. Els autors i autores diuen que fins els dos anys d’edat, encara no es pot parlar d’amistat entre dos nadons, però des de molt petits, ja mostren interès per relacionar-se amb la resta de nens i, per tant, interaccionen entre ells. Més o menys juguen al costat de l’altre, però cada un juga pel seu propi interès. A partir dels 2 fins als 6 anys, els nens i nenes comencen a formar llaços d’amistat amb altres companys/es. La variable principal per escollir amb qui es relacionaran és a partir del joc, és a dir, indiferentment del sexe, els infants s’ajuntaran amb les persones que juguin al mateix joc que ells. Una altre variable important és l’edat, ja que busquen a persones que més o menys tinguin la mateixa edat que ells. Aquesta variable romandrà fins a l’adolescència. Els grups d’amistats solen ser reduïts, és a dir, solen ser de 3 o 4 persones i, bàsicament, es dediquen a jugar junts. En aquesta edat, els infants solen tenir més conflictes amb els membres del seu grup que no pas amb els altres nens de la classe, això és degut a que passen molt més temps junts i no volen haver de compartir les joguines. En aquesta etapa, els conflictes solen finalitzar amb l’agressió física, sobretot entre els nens i nenes d’un mateix sexe. Cap a finals dels 4 o 5 anys, els nens i nenes que tenen conflictes, redueixen l’agressivitat física i comencen a buscar el consens amb els amics. Aquest fet significa que aprenen a resoldre els conflictes d’una manera més pacífica, per tal de no perdre l’amic. A partir dels 6 fins als 12 anys, les amistats continuen guanyant importància a la nostra vida. El fet de sentir que pertanyem en un grup, és bàsic per l’augment de l’autoestima. Pel que fa a l’hora d’escollir una amistat, en aquesta etapa, el sexe del menor, esdevé un factor clau, és a dir, normalment, tenim a triar amics o amigues d’una mateix sexe. A més, si tenim un amic o amiga d’un altre sexe, sol ser motiu de burla per a la resta del grup. Una altre variable seria el joc, ja que acostumem a escollir persones similars a nosaltres. Les famílies i els valors cap a l’escola, comencen a tenir importància. Els nens i nenes interaccionen a partir del joc, converses, compartint secrets i, evidentment, a partir de conflictes que tendeixen en anar augmentant. Durant aquesta etapa, els motius dels conflictes solen ser a causa de les normes establertes en el joc. Disminueix l’agressió física i augmenta l’agressió verbal. Especialment entre noies, apareix l’agressivitat relacional, és dir, no t’estic amiga, però probablement és culpa de la disciplina escolar i familiar. Els estudis diuen que quan un nen és agressiu en un conflicte se’l premia o se’l castiga en funció de: si es en defensa se’l premia, i si la baralla l’ha iniciat ell, se’l castiga. En canvi, les nenes se les castiga sempre, a causa que està mal vist socialment i, és per aquest motiu que les dones han buscat un altre recurs, l’agressivitat relacional, per tal de defensar-se. Els nens, solen formar grups més nombrosos que les nenes. A més, els seus grups s’organitzen de forma jeràrquica, és a dir, que a cada nen, se li atribueix una funció dins del grup: líder, mató... En canvi les nenes, tenen una relació d’amistat més profunda i el líder, és variat. En general, en aquesta etapa, l’amistat és més estable i entre els 6-10 anys apareix la figura del millor amic o amiga. Les amistats contribueixen en la millora de l’autoestima i la identitat personal, això és degut al fet de que no tenir amics i amigues, està mal valorat socialment. A diferencia de la família, els amics i amigues es trien i et trien. Els amics ens donen seguretat emocional en situacions noves o difícils. Per altra banda, contribueixen en el desenvolupament de l’empatia. Amb ells són els primers que comencem a parlar sobre el que sentim. Tenir amics i amigues també facilita el desenvolupament moral, ja que les relacions d’amistat són com un laboratori ple de conducta i de valors, solidaritat, generositat..., però davant dels conflictes busquem justícia i equitativitat. Les persones que durant la infantesa com a mínim no han tingut un amic o amiga, a la llarga, els pot repercutir: • Aquests persones tenen més probabilitat de patir trastorns psicològics. • Abandonaran més prematurament els estudis. • Tenen més probabilitats de vincular-se en actes delictius, sobretot en l’adoles-cència. • Tenen més probabilitat de consum de substàncies tòxiques. HABILITATS SOCIALS: Les nostres conductes es poden relacionar amb tres maneres de fer: A més, sorgeix la noció d’identitat, és a dir, els nens i les nenes, gràcies als símbols, saben reconèixer la identitat dels objectes i a les persones. E x e m p l e s F 0E 0 Si la mare es tanyés el cabell, continua sent la nostra mare; si a un arbre li cauen les fulles, continua sent un arbre; si el pare es treu les olleres continua sent el pare... Però aquesta etapa té una sèrie de limitacions: • Egocentrisme F 0E 0 els nens i les nenes són egocèntrics intel·lectualment, és a dir, els costa entendre que els altres persones tinguin un punt de vista diferent el seu. E x e m p l e F 0E 0 un nen observa una maqueta des d’un punt de vista i li diu tot el que veu. Seguidament giren la maqueta hi torna a dir el que veu en aquesta perspectiva. La noia li demana que li digui que és el que ha de veure ella des de la seva perspectiva (la inicial del nen), però ell contesta el que ell està veient, no el que veu la noia. • Aparença percebuda F 0E 0 els nens i nenes es fien de la seva percepció, encara no saben que ens enganya i per tant, no apliquen els seus coneixements i això fa que cometin errors. E x e m p l e F 0E 0 una nena té una galeta i la noia en té dues, aquesta li pregunta si és just i la nena contesta que no. Seguidament, la noia li parteix la galeta en dos meitats, i li torna a preguntar si ara és just, i la nena respon que si. En realitat, la nena creu que és just perquè les dues tenen dos meitats, però no s’adona que són de diverses dimensions. • Centració F 0E 0 els nens i nenes concentren l’atenció en un aspecte de la situació, no en el global. E x e m p l e F 0E 0 Hi ha dos gots els quals contenen aigua. Un és baix i ample i l’altre estret i allargat. La noia pregunta a la nena quin està més omplert, i aquesta contesta que l’estret i allargat, però això no és així. Totes aquestes limitacions provoquen que els nens tinguin un pensament molt poc lògic, poc coherent. En aquesta etapa és quan apareix el pensament màgic, els reis i el tió. Es considera que creiem en això degut a les nostres limitacions. A més, els és molt difícil conservar i mantenir el terme de la quantitat. Moltes vegades, quan no saben justificar una cosa verbalment, utilitzen els gestos. 1.9.. Estadi de les Operacions concretes (7-12 anys) En aquesta etapa, els nens i les nenes disposen d’una intel·ligència molt més lògica, semblant a la de les persones adultes. Aquest fet és degut a que els seus coneixements s’han organitzat mentalment. A més, se superen totes les limitacions que han apares-cut en l’etapa anterior, l’egocentrisme, l’aparença percebuda i la centració. Mantenim el joc simbòlic però s’hi introdueixen unes normes. També superem l’aparença percebuda, la realitat inferida, és a dir, al contrari dels nens i les nenes de 2 a 7 anys, saben que la percepció els pot enganyar i apliquen els seus coneixements. Finalment la centració, que l’anomenem descentració, és quan els nens i les nenes són capaços de realitzar un anàlisi global de la situació. La limitació de l’etapa F 0E 0 el nen/a encara no té una intel·ligència totalment abstracta és a dir, la seva intel·ligència és lògica però està lligada a una realitat que ell coneix, encara és concreta. El fet de que encara tingui aquesta intel·ligència, tot el que és real és possible, per tant, si no és real és impossible. E x e m p l e F 0 E 0 un nen es diu d’un altre perquè porta ulleres, ja que ell en aquest moment no en porta, però en un futur potser si. Mini resum: Piaget és un dels autors més estimats però al mateix temps, es converteix en un dels autors més criticats. Es fixa més en les limitacions dels nens i de les nenes que no pas les seves capacitats. Segons ell, el desenvolupament limita el que poguem aprendre en cada etapa de la nostra vida. Probablement, els nens i nenes poden resoldre les activitats una mica abans del que ell creia. Ara per ara, ningú li ha pogut qüestionar el procés del seu desenvolupament. Una altre de les crítiques que se li fan és la que afirma que el desenvolupament de la intel·ligència acaba en l’edat adulta. Alguns autors i autores, coincideixen en l’idea que existeix una altra intel·ligència després de la que ell creia la última. A més, també li critiquen la idea del desenvolupament de la intel·ligència a partir de la interrelació amb el medi físic, ja que alguns consideren que no ha tingut prou en compte la interacció amb altres persones durant el desenvolupament. En el cas de les noies, una de les senyals de fertilitat és l’aparició de la primera regla, que rep el nom de menarquia. En aquesta etapa, les noies solen guanyar pes i els homes massa muscular. En general, els nois solen estar més contents amb el seu cos que no pas les noies. A més, hi ha més possibilitats de patir trastorns alimentaris, sobretot en el cas de les noies. 6.. El desenvolupament cognitiu 6...1... Estadi de les Operacions formals (12-18 anys) Segons Piaget, aquesta és l’última etapa de la intel·ligència, ja que considera, que a partir d’aquí, aquesta ja no es desenvolupa més. En aquesta etapa aconseguim la capacitat d’abstracció, és a dir, a diferencia dels nens i nenes més petits de 12 anys, ja no només utilitzem la lògica, sinó que a partir de la realitat, ja podem utilitzar la lògica i la coherència en situacions abstractes. E x e m p l e F 0E 0 Si la Lola és tan alta com la Mercè, i la Mercè és tan alta com la Maria, quina de les tres és més alta? Els nens això no ho haguessin pogut endevinar sense l’ajuda de dibuixos. Gràcies a aquesta intel·ligència comprendrem millor conceptes abstractes F 0E 0 llibertat, democràcia, amor, felicitat... Aquesta capacitat d’abstracció ens permet anar més enllà de la realitat que coneixem i, gràcies això, la persona adolescent entén que la realitat és un subconjunt del què seria possible, és a dir, la realitat és una però pot ser diferent. E x e m p l e F 0E 0 Un nen petit se’n riu d’un altre nen degut a que aquest, porta ulleres. Nosaltres li diem que a ell també li podria passar, i ell no ho entén perquè en aquell moment encara no les necessita. En canvi, un adolescent creu que en un futur, potser és ell el que necessita portar ulleres. Aquesta capacitat permet als adolescents millorar la seva capacitat de realitzar hipòtesis o preveure que passarà davant d’un fet determinar F 0E 0 RAONAMENT HIPOTETICO-DEDUCTIU Tanmateix considera que som molt més bons a l’hora de plantejar-nos que hagués passat si la realitat hagués estat diferent. L’adolescent discuteix perquè hi troba plaer i, a vegades, els adults no ho veuen així. La primera gran crítica que rep aquesta etapa és que les persones de 16-17 anys, encara no havien adquirit aquest tipus d’intel·ligència. Alguns estudis diuen que si no han passat per una escola formal, les persones, no passarien per aquesta intel·ligència. La segona crítica és que alguns autors asseguren que hi ha una intel·ligència posterior a la de l’estadi de les operacions formals, més desenvolupada, anomenada F 0E 0 intel·li-gencia post formal. Per altra banda, també se li criticà que les persones que han adquirit aquesta intel·ligència, no sempre la utilitzen en tots els moments de la seva vida. E x e m p l e F 0E 0 Una persona pot ser molt hàbil a l’hora de crear hipòtesis de l’àmbit del dret, però no de la jardineria. Per tant, només som capaços d’utilitzar aquesta intel·ligència en determinats àmbits. ALTRES APORTACIONS Alguns autors i autores han complementat, a partir d’altres aportacions, la teoria de Piaget. En primer lloc, els adolescents incrementen l’ús d’estratègies d’aprenentatge i a capacitat de processar informació nova. També milloren la capacitat d’atenció i de concentració, ja que poden estar més estona realitzant una tasca i a l’hora de prendre decisions, són més bons. Metacognició F 0E 0 són més hàbils a l’hora de pensar en el seu propi coneixement, és a dir, sap el què li és més fàcil i difícil d’aprendre, per tant, ens tornem més reflexius. Aquest fet provoca que els adolescents es tornin més egocèntrics, ja que no tots es passen el mateix temps pensant en ells. La metacognició es complementa de dues maneres: • Audiència imaginària F 0E 0 X persona, creu que tothom està pensant en ell, creu que és el protagonista de l’obra. Sentir aquesta pressió a vegades és bo, però en d’altres, es necessita intimitat absoluta. • Faula personal F 0E 0 l’adolescent creu que és especial i que li passen coses especials, que creu que no li passarà a ningú més o que no pel contrari, no ens passarà el que els hi ha passat amb els altres. Els adolescents, degut a que volen descobrir qui són, volen desvincular-se de la seva família i això, comporta conflictes amb els pares. L’adolescent vol agafar autonomia i els pares no n’hi volen donar. Normalment, sempre es creuen més grans del que realment són i els pares, en canvi, els veuen més petits del que són. A mida que van creixent, això va disminuint, sobretot al final de l’adolescència. Creuen que aquesta manca de llibertat és degut a que els pares no confien prou amb ells, però aquest, la por que realment tenen és degut a les amistats amb qui va. Els pares se senten No obstant, en aquesta etapa és quan solen començar els retrets, ja que els grans creuen que han lluitat més per aconseguir la seva pròpia autonomia i, per tant, han obert les portes als petits. Els pares solen tenir més por amb el primer fill que no pas amb els segon, ja que no pateixen tant. Moltes vegades, els germans grans sempre es responsabilitzen dels petits. 9.. Els avis i les àvies En general, els avis i les àvies es converteixen en mediadors entre els pares i els fills. No obstant, els avis i les avies troben a faltar els seus nets, ja que passen menys temps junts. Alguns consideren que quan aquests tenen un problema de salut, els nets ajuden a cuidar-los. 10.. Les amistats El grup d’amics contribueix al benestar dels seus membres. Pel fet de pertànyer a un grup d’igulas, ens dona certa seguretat. Més enllà d’aquesta sensació, també dona suport emocional als seus membres i ens ajuda a afrontar les situacions de canvis físics, l’establiment de relacions amoroses, etc. Els autors afirmen que tenir amics durant l’adolescència facilita la transició i fa que la vida sigui plaent i no una càrrega. Els adolescents conceben les amistats d’una manera diferent. S’estableix la idea que les relacions d’amistat han d’estar formades per la confiança mútua, l’afecte, la sinceritat, la comunicació, el recolzament (empatia), etc. Bàsicament, l’adolescent concep l’amistat com una lleialtat. Els amics els triem a partir d’unes característiques similars a les nostres, és a dir, actituds i valors respecte a la societat, activitats d’oci, l’edat a l’adolescència perd importància i semblaria que pesa més el fet de tenir un desenvolupament similar. Pel que fa el sexe, importa menys que a la infantesa i, en un primer moment, les colles són unisexuals, en canvi, a l’adolescència, es perd la mania al sexe contrari i les colles passen a ser mixtes. Normalment, la colla és més gran però hi continuen havent-hi petits grupets. Amb el temps, s’acaba convertint en colles de parelles i, tradicional-ment, es produeix una separació de les colles. Els estudis diuen que aquest fet està canviant i actualment, encara es conserven fins a l’edat adulta, encara que no es vaguin amb tanta freqüència. Les noies solen estar més preocupades per la lleialtat que no pas els nois, això és degut a que els grups d’amigues sol ser més reduït que el dels nois. Per tan, si són més petits, més greu sap perdre una amistat. Les amistat verdaderes entre nois i noies són més habituals cap a l’edat adulta. Els amics i amigues interactuen a través de la comunicació, les activitats d’oci, confidències i secrets. Els aspectes que més preocupen els pares són les influències del seu fill (conformitat amb el grup). Els estudis ens diuen que aquesta conformitat amb els grup és més alta al principi de l’adolescència que no pas cap al final i és més alta en uns temes i molt menys amb uns altres. No obstant, la família continua tenint una influència molt important per l’ado-lescent. Alguns estudis afirmen que la influència del grup no sempre és negativa, ja que hi ha adolescents que no han deixat els estudis per la insistència d’aquests. La simple presència dels altres ens fa tenir conductes de risc per tal de farda, és a dir, algunes conductes determinades no les hauríem fet si haguéssim estat sols. RESUM: • La por més gran d’un adolescent és el rebuig. • L’adolescent necessita tenir amics i amigues. • L’oportunitat de comparar-se amb els altres per tal de veure quines són les seves capacitats o els seus defectes. • Les relacions d’amistat contribueixen a desenvolupar una millor autoestima per els adolescents. • És una etapa més de la nostra vida i com tot, té coses bones i coses dolentes. 4. L’edat adulta Es considera que l’edat adulta es comença als 21 anys fins als 65. Una persona és adulta quan és responsable d’ací mateix, de tenir responsabilitats, més autonomia i més capacitat de decisió. Les experiències que han viscut els ha fet canviar al llarg de la vida, per tant, podem trobar molta varietat de persones. L’edat adulta es divideix en dues etapes: 8) Intel·ligència naturalista F 0E 0 entendre l’entorn i les relacions dels éssers vius 9) Intel·ligència existencial F 0E 0 han entès que el sentit de la vida no és material, que fan sacrificis pels seus ideals • Teoria triàrquica. Sternberg considera que hi ha tres intel·ligències: 1) Componencial F 0E 0 capacitat de la que tradicionalment hem anomenat intel·ligència (capacitat de processar la informació, de resoldre problemes de lògica i càlculs numèrics, recordar paraules o números). 2) Contextual F 0E 0 intel·ligència que ens permet resoldre conflictes de la vida quotidiana (feina, casa, societat...) F 0E 0 SENTIT COMÚ. 3) Experiencial F 0E 0 capacitat de resoldre problemes de forma creativa (si tens molts coneixements et serà més fàcil ser creatiu, la por a equivocar-nos va que no siguem creatius). Stenberg creu que la componencial no millora durant l’edat adulta; en canvi, la experiencial i la contextual milloren a l’etapa primerenca. 1.10.. Desenvolupament socioafectiu 1.4...2.... Relació amb la família La gran majoria de persones, en aquesta etapa, s’independitzen; no obstant, aquests no tallen el vincle amb els seus pares. Es creu que les persones que continuen tenint una bona relació amb els seus pares, aquest tenen un indicador de benestar més alt. Una vegada independitzats no hauríem de buscar cap refugi sentimental alternatiu. Actualment els fills cada vegada els costa més marxar de casa, ni ha que no ho fan i d’altres, que hi tornen. Anteriorment, el fet de viure amb els pares tenia un impacte negatiu envers a la societat; no obstant, avui en dia cada vegades és més habitual. Això és degut a que les vivències actuals són més semblants, cosa que facilita la convivència. Pel que fa el fet de tornar anar a viure a casa, els primers moments solen ser els més difícils, però la convivència es va estabilitzant al llarg del temps. La gran majoria de les persones que s’independitzen ja han trobat parella. Aquests comencen a formar una nova família. Ens enamorem de les persones que s’assemblen a nosaltres –valors i pensaments- i en el qual, l’atractiu físic té certa importància, però un grau menor del que pensem. Al llarg dels anys busquem a persones amb un físic semblant al nostre. Normalment creem un vincle afectiu amb la parella i aquest sol reemplaçar el dels nostres pares. Sembla a ser que les nostres relacions amb parella sol estar relacionada amb el vincle afectiu que vam crear amb els nostres pares durant la infantesa. Aquest vincle ens facilita intimar amb els altres –establir i mantenir les relacions-. A més, no solem tenir tanta por i solem ser més independents. En canvi, les persones que hagin tingut un vincle menys segur, els pot fer més dependents de les altres persones i en ocasions, evitar les relacions més properes. L’extrem sol ser una persona desconfiada i pessimista. El moment que anem a viure en parella sol ser un motiu d’alegria i d’ajustos –alguns autors creuen que el matrimoni és com una U-. Les relacions amb la família solen ser motiu de discussió, ja que a vegades pot intervenir la gelosia. Les relacions amb els sogres o els cunyats tampoc són fàcils, hi ha moments de gelosia i de control que fa que les relacions amb parella puguin esdevenir més tenses. Una part de les persones que van a viure amb parella, quan tenen un fill, augmenten les discussions i disminueix la felicitat de la parella. Això és degut a l’augment de la despesa familiar, de la disminució de les relacions sexuals, la falta d’adaptació... No obstant, l’arribada d’un fill no només canvia la relació de la parella, sinó que també la familiar. En algun moment donat, els pares discuteixen amb els avis. 1.4...3.... Relació amb les amistats Els amics continuen sent molt importants. Tot i disminuir el nombre d’hores que passem junts, són amb les que ens ho passem bé, amb les que cerquem o donem comprensió, els hi expliquem les nostres preocupacions, els nostres sentiments... són fonamentals a la nostra vida, ja que són una font d’autoestima i de suport emocional. Igual que a les altres etapes, tenim per amics a persones que s’assemblen a nosaltres i amb les quals tenim la sensació de confiança i lleialtat. El nombre d’amics disminueix, però solen ser més profunds. Els amics que es creen durant l’edat adulta primerenca o, es conserven d’altres etapes, probablement es mantindran fins al final de la nostra vida, o si més no, molts anys. Els amics que creem més enllà dels 40 anys solen ser més superficials. Les persones casades i amb fills passen menys hores amb els seus amics, però no per aquest motiu, hem de considerar que la parella és més important que un amic. Hi ha parelles que tenen més confiança amb un seu amic que no pas amb la parella. Aquest fet no té per què ser negatiu si la parella ho considera correcte. Apareix el climateri, és a dir, es produeix una disminució de la fertilitat de les persones, tan en homes com dones. No obstant, amb les dones es coneix amb el nom de menopausa. La menopausa és la pèrdua de la menstruació i de la fertilitat, la qual pot comportar alguns problemes físics. Anteriorment, es considerava aquest fet com una cosa negativa i, actualment, la majoria de dones creuen que és una alliberació. Pel que fa els homes, el climateri els hi provoca una disminució del desig sexual (50 anys). 6...3... El desenvolupament cognitiu La visió tradicional de la intel·ligència deia que a partir dels 40 anys aquesta disminuïa. • Estudis transversals F 0E 0 aquest estudi es realitzà amb persones de diferents edats, però no són fiables del tot, ja que no han anat enquestat les mateixes persones al llarg fels anys. • Estudis longitudinals F 0E 0 són uns estudis molt cars hi duren molts anys. Aquests s’han de fer a persones durant les diferents èpoques de la vida. A partir d’aquests, sabem que la intel·ligència no disminueix però es va perdent la mostra –la gent es va morint- i, si es passa sempre la mateixa mostra, la gent se l’acaba aprenent. Per tant, cap dels dos testos són fiables. No obstant, el senyor Scheie combina els dos testos. Aquest agafa a persones de diferents edats i els fa un seguiment. Al mateix temps, per tal d’evitar la pèrdua de la població va agafant a més gent. Aquest test avalua la fluïdesa verbal, la capacitat numèrica –la rapidesa de càl·lcul-, el raonament inductiu –capacitat de treure la seqüència matemàtica o de dibuixos- i la capacitat d’orientació especial –prespectives-. Les conclusions que n’extragué és que hi ha alguns conceptes que a l’edat madura continuen millorant o es queden força estables i només una disminueix, la capacitat numèrica. Pel que fa l’experiencial i la contextual, aquestes continuen augmentat, però la componencial disminueix. La intel·ligència que s’utilitza per resoldre els problemes de la vida quotidiana continua augmentat, juntament amb la capacitat creativa. No obstant, creu que perdem rapidesa a l’hora de processar la informació, segurament va lligada amb la disminució dels sentits. Els últims estudis que s’han realitzat sobre la memòria diuen que es perd molt menys del què ens pensem, però les persones que tenen una disminució real, sol estar lligada a una futura malaltia. 1.12.. El desenvolupament socioafectiu 1.4...4.... Relacions amb la família En relació a les parelles, l’entrada a la maduresa solia coincidir amb l’entrada a l’adolescència dels fills. Això pot suposar un daltabaix important, ja que la felicitat matrimonial és menor i, alguns autors i autores creuen que les persones tenen alguna crisi –la dels 40- que et fa replantejada la teva vida, la qual provoca inestabilitat emocional. Actualment, molts autors i autores ho han posat en dubte la crisi dels 40, ja que aquest estudi havia estat realitzat amb homes americans blancs, de classe social alta i, per tant, es creu que no són gaire generalitzats. A més, es van fer els anys 40 i, actualment, no expliquen la mateixa trajectòria. En aquesta etapa apareixen els divorcis i es considera que com més tard es realitzi, més difícil és. Això és degut a que augmenta la sensació de soledat, la sensació de fracàs, el problema econòmic – cada vegada hi ha més lligams-; a més, si hi ha fills petits, aquests són més difícils que l’acceptin. De totes maneres, els homes se solen tornar a casar, gradient matrimonial. En general, en qualsevol edat, els homes tendeixen a casar-se amb dones més joves, més baixes i, normalment amb un estatus social inferior. Pel que fa les dones, aquestes tendeixen a buscar homes més grans, més alts i amb un estatus social major. A mesura que els fills es van fent grans, la felicitat de la parella augmenta. En aquesta etapa, una vegada superada l’adolescència, sol coincidir amb la independització, la qual provoca un sentiment de tristesa, el síndrome del niu buit. A la gran majoria de persones, aquest síndrome, els dura uns mesos, després dels quals solen trobar parts positives: tenen més temps per ells mateixos, per la parella i més economia. Alguns fills tornen anar a viure a casa i això pot causar una situació de conflicte, però a mesura que van passant els mesos, la situació es normalitza. Algunes persones, una vegada han marxat els seus fills de casa es converteixen en avis. En la majoria dels casos, aquest és un fet molt satisfactori, però en d’altres, pot ser un factor de tristesa, ja que alguns tenen por a envellir. El rol d’avis i avies sol ser una mica diferent. Les iaies solen ser més curoses i protectores; en canvi, els avis, són els que es cuiden del joc. En aquesta etapa pot succeir que algunes persones s’hagin de fer cura dels pares, a causa que han emmalaltit. Aquest fet provoca un estrés important i ocasiona esgotament. No obstant, els fills se senten contents i consideren que és una manera de recompensar el suport que les hi ha donat al llarg de la vida.