Economia Internacional, Apuntes de Economía

¡Descarga Economia Internacional y más Apuntes en PDF de Economía solo en Docsity! TEMA 1: MEDICIÓ DE L’ACTIVITAT ECONÒMICA Conceptes bàsics Producció: procés de transformació d’un producte o de prestació d’un servei fet amb uns factors productius i utilitzant matèries primeres i productes intermedis. Factors productius: Elements utilitzats en els processos de producció, durant varis períodes; capital i treball Inputs (matèries primeres i productes intermedis): aquells béns i serveis utilitzats per produir-ne d’altres i que s’esgoten en el procés de producció. Valor afegit: valor de la producció que queda després de restar el valor de les matèries primeres i productes intermedis. És l’aportació dels agents econòmics al valor final. Capital: béns utilitzats durant varis períodes per produir Unitats productives: empreses i administracions que produeixen béns i serves a partir d’un estoc de capital d’un treball Remuneració assalariats: remuneració del factor productiu treball Excedent Brut d’Explotació: beneficis, rendes de capital,, que inclouen el consum de capitals (amortització) Rendes Mixtes: retribució del capital i del treball en el cas de persones auto-ocupades i del treball de la seva família. Consum final: béns i serveis destinats a satisfer directament les necessitats humanes individuals i col·lectives Formació Bruta de Capital Fix: béns i serveis destinats a produir altres béns Variació d’existències: Matèries primers + producció intermèdia + Producció en fabricació + Productes acabats no venuts Formació Bruta de Capital: Formació Bruta de Capital Fix + Variació d’existències Consum de capital fix: part de l’estoc de capital que es deteriora o es fa obsoleta en un període de temps, comprèn l’amortització i totes les macromagnituds brutes que es transformen en netes al restar-hi el Consum de Capital Fix Producció Interior: resultat de l’activitat productiva de residents i no residents dins d’un territori Producció nacional: la que resulta de l’activitat productiva dels residents, tant al territori com a l’exterior Macromagnituds Valor de la producció: Producció total de béns i serveis feta per les unitats productives localitzades a l’interior d’un espai Valor afegit Brut: Producció – Consums intermedis Producte interior brut: Producció feta a l’interior d’un territori en un determinat període de temps Renda Nacional Bruta: Suma de les rendes fruit de la contribució a la producció cobrades pels residents Renda Nacional Bruta Disponible: RNB + donacions rebudes de la RM - Donacions fetes a la RM Renda Nacional Neta: RNB – Consum de capital fix Càlcul PIB: Tots els PIB’s resultat igual PIB a preus bàsics: Per l’oferta: Producció total de béns i serveis – Consums intermedis Per la renda: Remuneració assalariats + Exc Brut d’Explotació + Rendes Mixtes + Impostos sobre la producció – Subvencions a la producció PIB a preus de mercat: Per la demanda: Consum final (ind+col) + Formació Bruta de Capital (FBCF + Var.exist.) + Exportacions – Importacions Per l’oferta: PIB a PB + Impostos sobre els productes i les importacions - Subvencions sobre els productes Per la renda: PIB a PB + impostos sobre els productes i les importacions – Subvencions sobre els productes Renda Nacional RNB: PIB a PM + Remun. A residents d’empreses no residents – Remun. a no residents d’ empreses residents + Rendes de les empreses i la propietat procedents de la RM – Rendes de l’empresa i la propietat pagades a la RM RNBD: RNB + Donacions de la RM – Donacions fetes a la RM TEMA 2: BALANÇA DE PAGAMENTS És un document comptable que recull les transaccions entre els residents d’un territori i la resta del món. El resident és aquella persona física o jurídica que desenvolupa la seva activitat a l’interior del territori. La balança de pagaments es construeix de manera que cada transacció dóna lloc a dues anotacions (principi de partida doble). Estructura Corrents: es relacionen amb l’activitat real de l’economia (compra venda de mercaderies, serveis, cobrament o pagament de rendes derivades de la propietat, salaris, beneficis, dividends, donacions. Consta de 4 sub-balances: Mercaderies o comercial Serveis Rendes Transferències corrents Fiscals: suposa un ingrés per l’estat Protecció: grava només els productes forans Conseqüències: Augmenta el preu interior Augmenta la producció Disminueix el consum Cauen les importacions Preus d’entrada: es fixa el preu al que han d’entrar les importacions. S’utilitza per alguns productes agraris, i perquè el govern s’asseguri que els productes entrin a un preu fix sigui quin sigui el preu internacional Prevlements o drets variables: mateix objectiu que el preu d’entrada. Per calcular-los es fa: aranzel= Preu d’entrada - preu internacional. Es fixa un aranzel que va canviant, no un preu. Drets anti – dumping: impost addicional que grava els productes importats quan els venedors practiquen el dumping (vendre a l’exterior per sota del preu del mercat local). Drets compensatoris: es fixa quan un país considera que hi hagut un augment sobtat de les importacions que afecten greument al seu mercat. Hi ha una clàusula de salva guarda que permet frenar l’entrada d’importacions. Barreres no aranzelàries Quotes: fixació d’un volum màxim d’unitats que es poden importar. Comerç d’Estat: l’Administració o una empresa té el monopoli del comerç exterior de productes Compres públiques: consum públic i inversió pública que poden suposar una barrera a les importacions si discriminen a favor de la producció local. Només es compren productes locals “Buy American Act” Control de canvis: seguit de mesures per intervenir en el mercat de canvis, restriccions de divises o gravar-ne la compra. Restriccions a la distribució: només alguns establiments poden vendre segons quins productes Subvencions al producte interior: actuen de fre de les importacions per que redueix els preus dels productes locals Obstacles tècnics i sanitaris: normes tècniques o sanitàries que regulen les importacions. Es justifiquen amb la protecció i la seguretat dels consumidors. S’apliquen tant a productes locals com importacions. Obstacles administratius: demanar permisos i d’altres llicències. Grau de protecció efectiva La protecció nominal és la diferència percentual entre el preu interior i el preu internacional d’un producte. Si l’aranzel és ad valorem la protecció nominal serà igual a l’aranzel. És una mesura insuficient. La protecció efectiva és la diferència percentual entre el valor afegit del producte local i el valor afegit del productor internacional, ja que es té en compte el preu al que es paga la matèria primera. [(Preu Int Producte final – Preu Int matèria prima) – Preu Mundial matèria prima] / Preu mundial matèria prima TEMA 5: INTEGRACIÓ ECONÒMICA És el procés pel qual dos o més països decideixen eliminar els obstacles en les relacions econòmiques. Tipus: Àrea de comerç preferencial: no s’eliminen del tot les barreres aranzelàries però sí que es redueixen. Es poden complementar amb la clàusula de la nació més afavorida per mitjà de la qual quan un altre estat aconsegueixi un tracte millor, també s’afegeix al pacte. Per exemple Tractat Comercial de GB amb Fr 1860. Àrea de lliure comerç: dos o més països acorden eliminar tots les obstacles de circulació de productes que produeixen cadascú. Tot i així, els aranzels es mantenen per la resta de països que no siguin del pacte. S’utilitzen les regles d’origen per tal de només circular lliurement els productes locals de cada territori. Per exemple hi ha la NAFTA. Unió duanera: àrea de lliure comerç que afegeix una tarifa duanera comuna per tots els estats membres pel comerç amb la resta d’estats no membres. Per exemple MERCOSUR Mercat comú: A més a més de la unió duanera la lliure circulació de tots els factors de producció (capital i mà d’obra) i algunes polítiques comuns. Comunitat Econòmica Europea de 1958 Unió econòmica: procés pel qual dos o més països a més de crear un mercat comú, unifiquen politiques econòmiques i fins i tot monetàries. Per exemple, la Unió Econòmica i Monetària Europea de Maastricht 1992. Efectes estàtics Creació de comerç Desviació de comerç Efectes dinàmics Augment de la competència Aprofitament de les economies d’escala per l’ampliació del mercat Més possibilitats de diferenciació de productes per l’ampliació del mercat TEMA 6: EL MULTILATERALISME COMERCIAL Política comercial Necessària per tenir accés a un mercat. Les empreses locals per vendre a la resta del món GATT A la conferència de Bretton Woods de 1944 es volia construir un nou ordre econòmic basat en: Fons Monetari Internacional Banc Mundial Organització Internacional del Comerç La OIC no es va arribar a crear mai, tot i que al 1948 es van fer unes reunions a l’Havana i es va aprovar els estatuts, però els EUA mai ho van signar. Mentre es preparava la OIC un grup de països van negociar un acord per liberalitzar el comerç. El 1947 es va formar el GATT (Acord General sobre el Comerç i les Tarifes). És un codi de bona conducta comercial impulsat per reduir els aranzels Principis: No discriminació comercial entre països: qualsevol avantatge per un membre, és per tots No discriminació entre productes locals i importats: no “tracte nacional” Aranzels anti-dumping Aranzels compensatoris Prohibició de subvencions a l’exportació (excepte agraris) Prohibició de quotes (excepte agraris) Va reduir els aranzels del 39% al 1947 al 5% als 80. La Organització Mundial del Comerç Va substituir el GATT al 1995 i en va adoptar els principis 154 membres Característiques: Conjunt de normes que regulen el comerç internacional Diversos acords sobre els obstacles tècnics al comerç, mesures sanitàries i acords anti dumping Àmbit per impulsar i gestionar negociacions multilaterals per reduir els obstacles al comerç Mecanisme de solució de disputes (òrgan de solució de diferències) Consultes: intent de conciliació Grup especial: reunió de les parts implicades i exposició dels problemes i un grup de control fa un informe on es fan recomanacions. O eliminar la mesura o compensar l’afectat Apel·lació Si no es fa cas, es poden aplicar mesures sancionadores S’organitza en: Conferencia Ministerial: cada 2 anys i formada per tots els membres Consell General: gestió diària formada per representants dels governs membres Arbitratge Operació per obtenir avantatges de la diferència de preus en un moment donat a dos mercats. Consisteix en comprar i vendre simultàniament per aprofitar les diferències de preus (es compra on és barat, i es ven on és car). Als mercats de divises també n’hi podria haver amb l’arbitratge de dos punts o espaial comprem i venem a dos llocs diferents, però gràcies al propi arbitratge les cotitzacions es mantenen iguals arreu. També es podria fer amb tres monedes, que és l’arbitratge triangular. Risc de canvi Possibilitat d’un guany o pèrdua derivats de l’evolució del tipus de canvi. Quan es tenen actius (drets) o passius (obligacions) en moneda estrangera estem davant d’una situació de risc. Posicions: Llarga: Es tenen més actius que passius en moneda estrangera (hi ha por a una depreciació) Curta: Obligacions en divisa estrangera és superior als actius. Equilibrada: Igual actius que passius, però ja no hi ha risc Operacions en base el risc en els tipus de canvi: Cobertura: Operació per evitar el risc de canvi. Consisteix en equilibrar les obligacions i els drets en una moneda. Si s’ha de pagar a 90 dies, es compren dòlars el dia del tracte i es posen en un dipòsit fins el dia del pagament, o si s’ha de cobrar, es demana un préstec per quan cobri fer servir els diners per amortitzar el préstec. Especulació: Assumir deliberadament un risc canviari per intentar guanyar-hi. Operació contrària a la cobertura Inversions financeres internacionals: Carry trade o arbitratge d’interessos: demanar prestats diners de zones amb interessos baixos i invertir-los en un país amb tipus d’interès elevats. És la situació on un inversor treu avantatge de la diferència d’interessos entre dos mercats. Arbitratge descobert: Arbitratge cobert: TEMA 8: LA DETERMINACIÓ DEL TIPUS DE CANVI Tipus de canvi, preus i competitivitat La competitivitat entre dues zones monetàries ve determinada per: El tipus de canvi Nivell de preus de les dues zones De manera que: Una apreciació a la zona 1, o depreciació de la zona 2, fa perdre competitivitat a les mercaderies de la zona 1 Un augment de preus a la zona 1 mes gran que a la zona 2, també resta competitivitat als béns de la zona 1 La combinació d’un augment de preus a la zona 1 i una depreciació de la seva moneda mantenen la competitivitat La paritat del poder de compra També anomenada paritat adquisitiva, PPC o PPA, és una teoria de la determinació del nivell del tipus de canvi entre monedes plantejada per Gustav Cassel el 1918. Té dues versions: Absoluta o estàtica: El tipus de canvi entre dues monedes és el que iguala la capacitat adquisitiva de les monedes, permetent comprar la mateixa quantitat de béns i serveis (cistella de béns) en un país o en l’altre. Paritat del Poder de Compra PPC= (Preu cistella zona 2) / (Preu cistella zona 1) Relativa: L’evolució del tipus de canvi d’una moneda ve donat per l’evolució dels preus als dos països. El tipus de canvi es mou en funció del diferencial d’inflació entre una moneda i una altra a fi i efecte de mantenir la paritat de poder de compra. Paritat del poder de compra= PPC*Preus zona 1/Preus zona 2 Sobrevalorització o subvalorització El tipus de canvi està sobrevalorat quan el seu tipus de cavi dóna lloc a una capacitat adquisitiva més gran que la que iguala el poder de compra. Sobrevalorització: TdC < PPC, subvalorització TdC > PPC Sobrevalorització o subvalorització= [ ( TdC – PPC ) / PPC ]*100 Tipus de canvi (bilateral) nominal, Tipus de canvi (bilateral) real i Tipus de Canvi Efectiu Nominal: el preu d’una moneda en relació a una altra tal i com determina el mercat de canvis. Es col·loquen en taules en base 100, on hi ha un any base que es igual a 100, per fer-ho: (TdC any X / TdC any base)*100. La seva evolució no dóna compte plenament de la variació de la competitivitat, ja que no té en compte l’evolució dels preus. Real: o real exchange rate, és el tipus de canvi entre dues monedes ajustat pel diferencial d’inflació. Expressa la capacitat adquisitiva d’una moneda. Es calcula: TdC real = TdC nominal * (Preus zona 1 / Preus zona 2). S’expressa el canvi de la moneda amb unitats del bé estranger, que així podem comparar amb la unitat del bé nacional. El tipus de canvi real, sí que té en compte la competitivitat de preus, i el combina amb el tipus de canvi nominal donant una dada molt més identificativa de la situació. Amb aquest tipus de canvi, la capacitat adquisitiva de la zona 1 en relació a la zona 2 millora si: Augmenta el preu de la zona 1, al propi territori la capacitat baixa, però es manté a la zona 2. Disminueix el preu a la zona 2, al propi territori es manté la capacitat, i a la zona 2 augmenta S’aprecia el tipus de canvi nominal Efectiu: effective exchange rate, és l’índex del tipus de canvi d’una moneda en relació a una cistella de monedes ponderada cadascuna en base a la rellevància al mercat exterior. TdC efectiu = X% TdC $ + X% TdC lliure + X% TdC ien TEMA 9: ELS GOVERNS I LES POLÍTIQUES DE TIPUS DE CANVI Les intervencions públiques al mercat de canvis Són les diverses intervencions dels governs als mercats de canvis per influir en el tipus de canvi de la seva moneda. Les competències per fer-ho o les tenen els governs o els bancs centrals: el Consell de Ministres d’Economia Finances de la UE (ECOFIN) i el Banc Central Europeu (BCE) a l’Eurozona, i el Departament del Tresor i la Reserva Federal als EUA. Objectius de la intervenció (4) Estabilitat del tipus de canvi, evitant la volatilitat pel seu efecte negatiu al comerç exterior Mantenir un determinat de tipus de canvi (Tipus de canvi fix) Impedir l’apreciació excessiva del tipus de canvi, evitant la Sobrevalorització per evitar la caiguda d’exportacions Depreciar la moneda per aconseguir la subvalorització del tipus de canvi per guanyar competitivitat Instruments Directa: mitjà de compra i venda de divises al mercat de canvis Indirecta: a través del control de canvis o la limitació de la convertibilitat de les monedes, la política monetària... Règim o sistema de tipus de canvi Gestió que fa cada país del tipus de canvi i la manera en que gestiona la seva moneda envers la resta. Hi ha tres grans sistemes: Fix: el país vincula la seva moneda a un tipus fix, amb una altra moneda de referència (corona danesa amb l’euro) o a una cistella (el iuan xinès) o l’or. Es manté el tipus de canvi al voltant d’un tipus de canvi oficial, central o pivot, amb una possible banda o marge de fluctuació. Tot i ser fix, es pot canviar quan es creu que ja no és realista o es troba sovint al marge de fluctuació, i es fa una revaluació o devaluació. Caixa de conversió: Modalitat extrema del tipus de canvi fix. Consisteix en un acord monetari pel qual l’autoritat monetària que emet bitllets i monedes convertibles en una moneda estrangera a un tipus de canvi fix, només en posa en circulació el mateix nombre de monedes que es tenen en reserves internacionals. És una espècie de patró or en el que la moneda té una relació fixa amb una altra moneda. Tothom pot canviar moneda del país per la moneda estrangera sense cap restricció. L’utilitza Bulgària amb relació a l’euro i ha estabilitzat el seu tipus de canvi. Flexible o flotant: Implica que no hi ha cap objectiu de tipus de canvi fix. El tipus de canvi varia d’acord amb el mercat de canvis. Hi ha: Flotació neta o independent: no hi ha intervenció dels bancs centrals Flotació bruta o dirigida: intervencions puntuals per evitar grans fluctuacions, però no per determinar els tipus de canvi. Es parla d’apreciació i depreciació, no de revaluació i devaluació (TdC fix) Dolarització Liquiditat internacional, explosió de les reserves internacionals des dels norantes. Desequilibris exteriors i guerres de divises: Aquests desequilibris els produeixen alguns països manipulant els tipus de canvi. [Manipulació del tipus de canvi és la compra o venda d divises per part del govern amb l’objectiu de mantenir el tipus de canvi lluny del seu valor d’equilibri. Valor d’equilibri: tipus de canvi que manté saldos de la balança per compte corrent relativament equilibrats i coherents amb la necessitat o capacitat de finançament.] L’FMI considera que s’està manipulant el tipus de canvi per obtenir avantatges deslleials enfront d’altres països membres si es determina que: El país adopta aquestes polítiques per obtenir una desalineació fonamental manifestada en una subvaloració del seu tipus de canvi El propòsit d’aquesta desalineació sigui incrementar l’exportació neta El problema és que no ha definit que vol dir subvaloració de la moneda ni quin és el valor d’equilibri d’una moneda, i que l’FMI a diferència de la OMC no té un mecanisme de solució de diferències en cas de denúncia entre països membres. L’altra qüestió és el cas de Japó, Suïssa, Turquia o Brasil que han intervingut els mercats per evitar una excessiva apreciació de les seves monedes per refugiar-se de la crisi de l’euro o el perill de depreciació del dòlar. Dilema de Triffin És una crítica al sistema de Bretton Woods i la seva base en el dòlar com a moneda de reserva internacional. Hi ha dos factors que afecten l’estabilitat: La possibilitat que els EUA equilibressin la seva balança de pagaments. Els dèficits dels EUA subministraven liquiditat internacional. Si els EUA acabaven amb els dèficits de la balança de pagaments, la comunitat internacional podria perdre la seva principal font d’augment de reserves i la consegüent escassetat de liquiditat internacional. Pèrdua de confiança en el dòlar. Si els dèficits dels EUA continuaven, un flux constant de dòlars continuaria impulsant el creixement econòmic mundial. No obstant això, l’excés de dèficit dels EUA (la superabundància del dòlars podria erosionar la confiança en el valor del dòlar. Sense confiança, el dòlar ja no s’acceptaria com a moneda de reserva i el sistema de tipus de canvi fix podria trencar-se. La solució proposada és la creació d’una moneda de reserva que no depengués de l’or, ni de la moneda d’un sol país. Aquesta moneda s’afegiria a la liquiditat total del món i permetria als EUA reduir el seu dèficit en la balança de pagaments sense afectar l’expansió econòmica global. Els Drets Especials de Gir (DEG) Instrument que apareix durant la crisi del Sistema de Bretton Woods, ideat per l’economista belga Robert Triffin, que va denunciar la feblesa d’aquest sistema. Triffin explica que en el món amb un augment constant de les transaccions internacionals és necessari un augment constant de les reserves internacionals (moneda internacional), ja que les reserves en or o dòlar són de fàcil manipulació. Cal una moneda internacional, i aquesta idea la va agafar l’FMI per crear els DEG. Els DEG són un actiu de reserva internacional creats el 1969, i també són la seva unitat de compte. S’assignen als països d’acord amb la seva quota, i el seu valor es determina en base una cistella de monedes. Des de la seva creació s’han realitzat diverses emissions. Als països els serveixen per finançar els seus dèficits amb altres països membres, però només circulen entre bancs centrals. TEMA 11: LA UNIFICACIÓ MONETÀRIA EUROPEA La recerca d’un tipus de canvis fix: de la “serp” al SME El 1951 es va crear la Unió Europea de Pagaments com a Cambra de Compensació per facilitar els pagaments en un moment d’escassetat de reserves. Al tractat de Roma de 1957 es va parlar de coordinar les polítiques monetàries, ial 1958 va instaurar-se la plena convertibilitat. Als 50, Bretton Woods funcionava bé i el canvi fix no era cap problema, però als 60 amb mes inestabilitat es va començar a parlar d’una Unió Monetària. Al 1969 van aprovar la creació de la CEE i plantegen el pla Werner. Reducció dels marges de fluctuació Liberalització dels moviments financers i integració dels sistemes financers Fixació irrevocable dels tipus de canvi No es va aplicar Flotació conjunta Al 1972, 6 països de la CEE i 3 aspirants van signar un acord que limtava la capacitat de moviment per la banda de fluctuació amb el dòlar. A més es va crear el FECOM per facilitar recursos als països que ho necessitessin. No va funcionar ja que al 1977 no quedava quasi cap moneda dins els marges El SME Es basa en: L’ECU: unitat monetària de tipus cistella que serveix com unitat de compte de la CEE, que fixa els tipus de canvi, denominador per operacions de crèdit i com a mitjà de pagament entre bancs centrals europeus El mecanisme de canvi i intervenció: Cada moneda té un tipus fixa amb un marge d’oscil·lació del 2,25 i el 6%. Cal mantenir la moneda dins del marge. Sistema de crèdit per finançar la intervenció en els mercats de canvis i reduir els dèficits de les balances de pagaments. Funciona a través del FECOM i és entre bancs centrals. Facilita finançaments de dret a rebre a molt curt termini, curt termini i ig termini. El FECOM serveix per donar suport a les intervencions i compensació entre bancs centrals Trilema Mundell Fleming o Trinitat impossible Lliure circulació de capitals Independència de les polítiques monetàries Estabilitat dels tipus de canvi BCE Creat el 1998 amb seu a Frankfurt Defineix i executa juntament amb els bancs centrals la política monetària Ha de mantenir l’estabilitat de preus S’organitza per: Comitè Executiu (President, vicepresident, i 4 vocals) Consell General: defineix la política i es reuneix dos cops al mes Actuacions: Emet bitllets Fa provisions Operacions a mercat obert: proporcionant finançament als bancs comercials a canvi de garanties Fica els tipus de referència a la zona euro Facilitats permanents de crèdit i dipòsit Controla l’EURIBOR que és el tipus d’interès interbancari. Realitza reserves mínimes que els bancs han d’immobilitzar