TEMA 2. LA CONSTITUCIÓ ESPANYOLA DE 1978 1. EL PODER CONSTITUENT, Ejercicios de Derecho Constitucional

¡Descarga TEMA 2. LA CONSTITUCIÓ ESPANYOLA DE 1978 1. EL PODER CONSTITUENT y más Ejercicios en PDF de Derecho Constitucional solo en Docsity! TEMA 2. LA CONSTITUCIÓ ESPANYOLA DE 1978 1. EL PODER CONSTITUENT El poder constituent s’entén com el poder de crear/elaborar una constitució. Sieyès va elaborar una distinció entre el poder constituent (poder de crear la constitució) i els poders constituïts (aquells que es creen a través de la constitució, òrgans que la constitució creen que exerceixen el poder polític). Des d’un punt de vista teòric, es considera que les característiques definitòries del poder constituent són les següents: • És originari, ja que no prové de cap altre poder. • És il·limitat, perquè no està condicionat formalment ni materialment per cap altre poder. • És pre-jurídic o polític, és a dir, és un poder de fet, anterior a la Constitució i a l’ordenament jurídic que en deriva. • És únic i indivisible, en el sentit que s’expressa d’una vegada i té com a resultat el text constitucional, essent el fonament dels poders definits a la Constitució, necessàriament diversos. El poder constituent l’atribuïm al poble; és un poder sobirà i suprem. D’aquesta manera es legitima el poder de la Constitució. Aquesta idea també genera uns problemes: • Identificació exacte dels titulars de la Constitució: Com identifiquem qui és el titular del poder constituent? Podem identificar al poble com aquells que viuen en un determinat territori. Altres utilitzen el terme nació; el problema d’aquest terme és que un estat no té perquè està format per una sola nació. Des d’un punt de vista jurídic, és la pròpia Constitució la que estableix el poble i el limita a través de la mateixa. • Paradoxa del poder sobirà: Una constitució ha de ser legitima tant en la seva elaboració com en el seu exercici. A nivell fàctic, l’elaboració d’una constitució serà legítima quan sigui acceptada per la comunitat a la qual està subjecte. L’exercici del poder constituent en el marc de l’actual democràcia representativa es du a terme mitjançant un procés constituent. ORGANITZACIÓ CONSTITUCIONAL I FONTS DEL DRET L’elaboració de la Constitució es realitza a través de procediments que pretenen garantir la màxima participació de la pluralitat de forces polítiques i socials, de manera que aquesta sigui resultat del consens més ampli possible. L’exercici del poder constituent no opera totalment ex novo i està subjecte a determinades limitacions que el condicionen. Aquests límits poden ser, en primer lloc, condicionaments factuals derivats de la situació política. O poden ser de tipus formal, derivats de la necessitat de seguir regles de procediment. Finalment, poden ser límits que operin sobre el mateix contingut de la Constitució que s’elabora: els valors i tradicions d’una societat actuen sovint com a límits a l’hora d’establir els fonaments del seu ordre jurídico-polític. 2. EL PODER DE LA REFORMA El poder de la reforma d’una constitució és poder constituent i constituït a la vegada, és a dir, és constituent perquè pot modificar el contingut de la Constitució i és constituït perquè per fer-ho, haurà de seguir els procediments establerts en la mateixa Constitució. El poder de la reforma també és coneix com a poder de revisió constitucional, poder constituent constituït o poder constituent derivat. Els procediments de reforma de la Constitució poden ser diversos en funció de qui sigui el titular del poder de reforma, de les majories més o menys qualificades exigides per a l’aprovació i de si es prescriu o no un referèndum constitucional. La classificació de les constitucions segons el procediment de reforma, segons Bryce és: 1. Flexibles. Manca d’un procediment específic de reforma constitucional. La Constitució es pot reformar a través del procediment legislatiu ordinari. 2. Rígides: s’estableix un procediment de reforma específic i complex que ve determinat en la mateixa Constitució. Els principals problemes de la rigidesa: ■ La generació del present queda lligada a allò que la generació del passat va decidir. ■ La reforma és més complexa, és un procés lent. ORGANITZACIÓ CONSTITUCIONAL I FONTS DEL DRET 1. 25 de juliol 1977: Comissió d’Afers Constitucionals i Llibertats Públiques del Congrés, que va iniciar els treballs per tal d’elaborar un projecte de Constitució. 2. 1 agost 1977 – 15 gener 1978: Ponència de 7 parlamentaris. Aquests van fer una primera redacció del text. • 21 juliol 1978: Discussió i aprovació pel Congrés. El text inicial de la Constitució va patir més de 1000 esmenes. Un cop discutit el text, es va passar al Ple del Congrés que van aprovar el text amb poques modificacions. • 5 octubre 1978: Discussió i aprovació pel Senat. Es presentaren també unes 1000 esmenes. • 16-25 octubre 1978: Comissió Mixta Congrés-Senat. Atès que el text aprovat pel Senat divergia de l’aprovat al Congrés dels Diputats, el projecte de Constitució, seguint el que posava la Llei per a la Reforma Política, es va sotmetre a la consideració d’una Comissió Mixta parlamentària que va redactar una proposta unificada. • 31 octubre 1978: Aprovació pel Congrés i el Senat. El text aprovat per la Comissió Mixta va ser aprovat per cadascuna de les Cambres separadament. • 6 desembre 1978: Aprovació per referèndum. • 27 desembre 1978: Promulgació pel Rei. • 29 desembre 1978: Publicació i entrada en vigor. Les Corts que l’havien aprovat es van dissoldre seguint el que disposava el mateix text constitucional (disposició transitòria vuitena). El dia 1 de març de 1979 van tenir lloc les eleccions legislatives que van donar pas a la primera legislatura constitucional de les Corts Generals. 3.1. Estructura i contingut de la CE de 1978 En el preàmbul se’ns mostra el fonament democràtic de la CE tot dient: La Nació espanyola […] en ús de la seva sobirania, proclama la seva voluntat de… També se’ns mostra els principals objectius polítics. La Constitució que s’aprova al 1978 estableix: • Títol Preliminar. Estableix els grans principis estructurals bàsics. • Títol I: Dels drets i deures fonamentals. ORGANITZACIÓ CONSTITUCIONAL I FONTS DEL DRET • Títol II: De la Corona. • Títol III: De les Corts Generals. • Títol IV: Del Govern i de l’Administració. • Títol V: De les relacions entre el Govern i les Corts Generals. • Títol VI: Del Poder Judicial. • Títol VII: Economia i Hisenda. • Títol VIII: De l’organització territorial de l’Estat. • Títol IX: Del Tribunal Constitucional. • Títol X: De la reforma constitucional. • Disposicions addicionals, transitòries, derogatòria i final. La forma d’Estat identificada a l’Estat de dret, fa referència a la relació entre l’aparell de govern i els individus que estan subjectes a aquest. La forma d’Estat va definida per l’Estat de dret, és a dir, s’han de subjectar els poders públics al dret en garantia d’un àmbit de llibertat i autonomia personal. El principi d’Estat de dret incorpora la llibertat dels individus. Aquest es projecta en tres elements: • El principi de constitucionalitat i legalitat. • El principi de la separació de poders. • El principi de la protecció dels drets fonamentals dels individus. Aquest es projecta en el títol primer de la CE. També ve definida per l’Estat democràtic, el qual mostra l’autogovern del poble; és a dir, la legitimitat del poder públic es fonamenta en la voluntat del poble. Aquesta clàusula fa que s’estableixin mecanismes per a la participació del poble en l’exercici del poder públic. Finalment, la forma de l’Estat ve definida per l’Estat social, en el qual hi ha una promoció del benestar social i garantia d’unes condicions de vida mínimes. L’Estat social requereix que els poders públics intervencionin en la societat per a garantir unes condicions de vida mínimes i per fer efectiu el principi d’igualtat (justícia social). Els preceptes constitucionals imposen mandats d’actuació als poders públics per assolir objectius socials. Alguns d’aquest preceptes són: • La clàusula de la transformació social (art. 9.2 CE): correspon als poders públics promoure les condicions per a què la llibertat i la igualtat de l’individu i dels grups en què s’integra siguin reals i ORGANITZACIÓ CONSTITUCIONAL I FONTS DEL DRET efectives; remoure els obstacles que impedeixin o dificultin la seva plenitud i facilitar la participació de tots els ciutadans en la vida política, econòmica, cultural i social. • Drets econòmics i socials: principis rectors de la política social i econòmica (Capítol III, Títol I). 4. REFORMA DE LA CONSTITUCIÓ ESPANYOLA La Constitució espanyola disposa els procediments per reformar-la al Títol X. Els dos procediments que s’hi estableixen són diferents del procediment legislatiu ordinari i, per tant, es tracta d’una Constitució rígida. D’altra banda, la llei fonamental espanyola no conté cap clàusula d’intangibilitat i només fixa l’esmentat límit temporal en l’art. 169. La inexistència d’aquestes clàusules fa que qualsevol disposició constitucional pugui ser reformada, fins i tot la reforma de la totalitat del text, sempre que se segueixi el procediment establert en cada cas per la Constitució. Tanmateix, s’ha sostingut que aquesta possibilitat de reforma total té un límit implícit en el principi democràtic. La reforma constitucional espanyola presenta les característiques següents: a. S’estableixen dos procediments de reforma: un d’ordinari (art. 167 CE) i un d’especial (art. 168 CE), previst per la reforma total de la Constitució o per la reforma parcial que afecti el Títol Preliminar, la Secció 1 del Capítol II del Títol I o el Títol II. b. La iniciativa de la reforma constitucional correspon al Govern, al Congrés de Diputats (dos grups parlamentaris o 1/5 part dels diputats), al Senat (50 senadors que no formin part del mateix grup parlamentari) i a les Assemblees legislatives de les Comunitats Autònomes. S’exclou la iniciativa legislativa popular (art. 166 CE). c. En la fase d’iniciativa, les Cambres gaudeixen d’un protagonisme notori ja que, quan s’ha produït la iniciativa per part de qualsevol subjecte legitimat, tenen a les seves mans la decisió política sobre la conveniència o no d’emprendre la reforma constitucional. En el cas de l’art. 168 CE, s’exigeix una primera votació de les Cambres per aprovar o no la conveniència d’entrar a discutir la reforma. Pel que fa al procediment ordinari (art. 167 CE), qualsevol projecte de revisió es pot sotmetre a un debat de totalitat al Ple, en el sentit del qual és establir un judici sobre l’oportunitat de la reforma. ORGANITZACIÓ CONSTITUCIONAL I FONTS DEL DRET