Comunicació Política Pac2, Apuntes de Comunicación

¡Descarga Comunicació Política Pac2 y más Apuntes en PDF de Comunicación solo en Docsity! PRIMERA PART El gran argument hauria de partir del concepte “revolució incompleta”. És a dir, que hi ha feina per fer. Que Hugo Chávez ha mort sense haver pogut culminar la feina endegada. Que el repte que va assumir la revolució bolivariana per rellançar el país després de dècades de governs corruptes (entre d’altres, amb membres de l’establishment que ara donen supota Capriles i que són part fonamental e l’oposició) necessita més marge per seguir fent feina. Que cal que aquell qui més apreciava i valorava el propi Chávez en reculli el testimoni i segueixi fent feina, que n’hi ha molta a fer, per culpa entre d’altres dels de Capriles. Ara gràcies a Chávez, a Maduro i a la revolució bolivariana, hi ha una Veneçuela més justa. Com Lula a Brasil, Morales a Bolívia, Kitchner a l’Argentina o Correa a l’Equador. Ells han reivindicat i retornat la democràcia a llatinoamèrica, i han posat l’accent en els drets dels treballadors i de les minories i dels més desafavorits. 1. Diu la campanya de Capriles que cal aconseguir menjar a preus solidaris. Però això no va arribar fins la revolució bolivariana, que ha redistribuït la riquesa. Abans, amb els de Capriles, les classes més populars no tenien accés als serveis més bàsics com l’educació o la salut. Capriles és el retorn a la política social abocada en els privilegiats. Ell és un retrocés en conquestes importants aconseguides amb esforç. L’aliment que vol Capriles és el de les butxaques dels més poderosos, mentre que la revolució ha alimentat cos i ment dels ciutadans veneçolans, amb més accés a l’ensenyament, a la cultura i als serveis més bàsics per a tots. 2. La campanya de Capriles assegura que tots volem treballar per guanyar els diners que mereixem. Però abans, en l’època que ell enyora, el diner generat pels recursos del país (com el petroli) enriquien unes poques mans, quan no fugien directament a mans de capitl estranger i sense cap retorn positiu per al conjunt de la població. El repartiment de la riquesa va arribar a Veneçuela amb el chavisme i amb la defenestració de l’oligarquia fins llavors dominant. A Veneçuela ara es treballa més i en millors condicions que abans, i entre d’altres coses es treballa, des de les institucions, colze a colze amb el poble, per esborrar els privilegis d’uns pocs que, evidentment, són nostàlgics d’un passat que amb Capriles veuen que pot tornar. 3. Com pot apel·lar Capriles a la seguretat i dir-li al conjunt de veneçolans que amb el dormiran més tranquils quan al seu estat, a Miranda, es cometen el doble d’homicidis, segrestos i atacs que en la mitjana de tot el país. Aquest és el model de seguretat que pot oferir als veneçolants. Vol tornar a un sistema de màfies policials que amb el chavisme es van acabar? 4. En aquestes eleccions la tria bàsica és entre dos fills. Entre els hereus de dos models diferents de país i de societat. Haurem de fer una tria transcendental entre el fill de Chávez, que és Maduro, i el fill de Carmona Estanga, que és Capriles tot i que ho vulgui dissimular. Ho volem? Aquesta és la gran qüestió a respondre. L’elecció està entre consolidar els avenços dels últims anys, o tornar al colpisme i a l’autoritarisme (amb pell de xai). 5. Quin canvi proposa Capriles? Perquè ell proposa un canvi de govern i de majoria parlamentària que no és només això. La seva proposta és la d’un canvi de règim que impliqui una involució democràtica i social. Però la majoria de Veneçuela vol mirar al futur, no un retorn al passat. El seu canvi vol també un canvi d’aliances i de relació de forces del país amb el món. Vol tornar a la submissió als ianquis i deixar de banda l’aliança amb els altres païssos i democràcies progressistes de Latinoamèrica, per la qual tant a treballat Maduro, per la qual tant va treballar Chávez i que tan bons resultats ha donat. No estem sols al món. No estem sotmesos a ningú. I això no hauria de canviar. Lluïsa Garcia 22/04/13 PAC2 COMUNICACIÓ POLÍTICA SEGONA PART El discurs polític d’Henrique Capriles La posada en escena d’aquest discurs ha de servir per què cadascun dels espectadors se senti proper a Capriles. Les seves paraules han de provocar emoció i empatia, que aquests se sentin recolzats pel seu líder. Capriles ha de saber interpretar a la perfecció el seu paper sobre un tema que és primordial pels veneçolans i que durant 14 anys el partit contrari no ha resolt. Per això, haurà de reafirmar-se i recolzar-se en la comunicació no verbal, els gestos, les mans, s’haurà d’ajudar de totes les armes disponibles al seu abast i sobre tot de la repetició de les consignes, però aquestes han de ser simples (En un dels seus discursos, George W. Bush va utilitzar 49 vegades la paraula llibertat (free, freedom, liberty) en tan sols 29 minuts. És un exemple més de l’ús de les paraules per a generar marcs en la ciutadania). El temps dedicat a aquest discurs serà d’un minut aproximadament. El seu discurs polític neix com l’alternativa de solució a les inquietuds i inconformisme d'una gran part de veneçolans insatisfets amb la gestió del govern de Chávez i dels 100 dies de mandat de Nicolás Maduro, després de la mort de Chávez (Per la seva comunicació política, l’adversari ja no és Chávez, són els “entxufats corruptes” , encapçalats per Maduro). Els elements del discurs: pluralisme, una Veneçuela per a tots, al·lusió a la unitat nacional, “el meu partit és Veneçuela”, “Veneçuela som tots”, un model de país que permeti progressar, persones que busquen un nou lideratge, que no busquen “entxufats”, nous governants, les coses poden canviar, acabar amb el radicalisme, impunitat, corrupció, inseguretat, construir un país amb tots, no és un assumpte de la dreta o l’esquerra sinó dels veneçolans. No de dretes, sinó progressista. S’han de resoldre els problemes ara no d’aquí molts anys. Evolució en comptes de revolució. Han de dominar els elements corporatius del partit. Capriles, vestit tricolor, de futur, de progrés per enderrocar la violència i construir una Veneçuela de pau per a tots. La música i l’escenificació també seran importants, per tal de mantenir en la memòria dels assistents el dia que es van començar a sentir-se segurs i així persuadir-los per què votin pel canvi. “Veneçolans: el meu partit és Veneçuela i se que Veneçuela som tots. Veneçuela busca un nou líder per què les coses puguin canviar. No ens hem d’enganyar, per ningú és un secret que vivim en un país dels més violents del món. Segons xifres oficials de la ONU, aquest és el cinquè país més violent de la Terra. No només hem de veure les xifres sinó el nostre dia a dia. El dia a dia de tots els veneçolans: robatoris, segrestos, violència als carrers. Podem trobar més de 10 milions d’armes al carrer dels quals 6 milions són il·legals. Tot plegat, limita la nostra vida i no som lliures per què sentim i tenim el pes i la por de la inseguretat al nostre país. Deixem de caminar amb seguretat pels carrers, deixem de veure als nostres amics, no anem als parcs amb els nostres fills, i aquest tarannà és a tota Veneçuela. I això no és degut a una altra cosa que la incapacitat per resoldre el tema de la seguretat pels “entxufats”. Fins ara hem tingut com 19 plans en menys de 14 anys, tots aquests plans han fracassat. I el resultat d’aquest fracàs quin és: doncs que avui en dia tenim un país molt més violent que fa 10 anys. No només en xifres d’homicidis, de ferits, de robatoris, de delictes, sinó també en la percepció de que així és el dia a dia de tots els veneçolans. Ja no parlem de la impunitat que això representa i és que el 85% dels que han comès un delicte estan lliures, això vol dir que el poder judicial no funciona gens pels veneçolans. Però una de les coses que ens van prendre a tots els veneçolans ha estat la nit: luïsa Garcia 22/04/13 PAC2 COMUNICACIÓ POLÍTICA PAGE 4